Acostumats a la tradició

Vivim de les tradicions: naixem, creixem i morim dins una o altra tradició. Si no és una tradició heretada és un costum particular, que organitza la nostra manera de veure el món, però, sobretot, de viure'l. És on es forja la cosmovisió, el prisma des del qual ens posicionem en el món, el punt de partida, perquè creixem dintre de tradicions amb les quals podem estar o a favor o en contra. Però no lleva el fet de viure-les, de pertànyer a elles.

Tot i això, estem tan acostumats a la seva existència que passem per alt el què és, i per això ho repensarem en aquest article.

Cal, en primer lloc, examinar-ho des de la seva arrel etimològica. Tradició ve del llatí traditio, traditionis. És un nom derivat del verb tradere, que significa ‘transmetre’ o ‘entregar’, que es conforma del prefix trans- a partir del verb dare, d’on ve ‘donar’, ‘manar’ o ‘circumdar’. D’aquesta manera, tradició és allò que es ‘traspassa’ a través de les generacions, que es dona o s’entrega d’una generació a l’altre.

Aleshores, la tradició és un mitjà d’unió, una idea que forja una unitat, una identitat, que no pertany únicament a un membre, sinó que pertany a tota una comunitat; i amb aquest fet, amb l’actual situació de globalització i multiculturalitat, no ha canviat. La tradició es viu. Un membre de l'hàbitat es pot sentir més o menys identificat amb la pràctica que se celebri, però mai podrà negar la bellesa que projecta. La projecció de bellesa no és tant de la tradició en si mateixa com de la gent que la viu, la gent que la perpetua i afavoreix que un costum es pugui anomenar tradició.

Un exemple molt clar s’ha pogut veure en aquestes vacances de Pasqua, és la realització d’aquella cadena d’ensamblatge que crea panades, robiols i crespells per a tota la família, o per allò a què anomenem ‘família’ almanco. Un moment sagrat que unifica a les distintes generacions de la família i que suposa un distanciament amb el viure quotidià. Temps ritual. s'anomena en antropologia.

Aleshores la tradició, més que un costum que es traspassa de generació en generació, és la unió de les diferents generacions de les quals es compon una família. És un mitjà d’unió que suposa un moment present compartit de manera conscient amb una comunitat a la qual es pertany. Una comunitat que té arrels en la llar familiar, però que s'estén a la resta de famílies que componen un poble o una societat. D’aquesta manera se celebren els pancaritats de Crestatx i Muro, on una gran part del poble es junta per celebrar quelcom que de fet desconeix (més entre el jovent que entre els sectors més adults), però per la raó de ser quelcom més sentit que celebrat. Perquè sí, a la llarga més que una història que es repeteix any rere any és un sentiment que es viu generació rere generació. Encara que sí que hi ha gent que roman celebrant el caire espiritual de la festivitat, la majoria va a viure aquell moment compartit i ritualistic, més que a celebrar el final de la Setmana Santa.

Es veuen les tradicions afectades a causa de l’actual multiculturalitat conseqüència de la globalització? Inevitablement, sí. Succeeixen dues coses en particular:

Per una banda, els llocs on se celebren les festivitats resulten massificats, fins al punt en què el lloc on se celebra la tradició està menys ocupat per gent del mateix poble, aquell fragment de la ciutadania que està més identificat amb la tradició, que per gent aliena a l'hàbitat de significat. L'hàbitat de significat és un espai particular en el qual s’originen discursos, trets simbòlics i costums amb els quals una comunitat determinada s'identifica, és un concepte que serveix per substituir el terme de ‘cultura’.

Un fet d’aquest caire es dona al Sant Antoni de Sa Pobla, que amb els anys ha anat incorporant elements més moderns a la seva celebració, sovint per adaptar-se a un públic més ampli. Elements més moderns com les eines pirotècniques del piromusical o els correfocs. Amb aquesta modernització tan atractiva, combinada amb la globalització, succeeix que el principal espectador no és pobler, de fet, quasi no hi cab la gent de Sa Pobla a sa plaça; a causa d’estar plena de gent que viu a un altra banda de Mallorca, procedeix de fora del país.

D’altra banda, les tradicions s’hibriden amb tradicions d’altres hàbitats de significat. Un exemple molt clar ha estat Nadal. Originalment, celebràvem els reis i fèiem un Betlem en família. Ara no només tenim el betlem a casa sinó que també tenim l’arbre de Nadal. Una setmana ens visita el ‘Pare Noel’ i a l’altre ens visiten els reis. També es pot veure aquest fet d’hibridació a Sant Antoni. En el passat, es cantaven glosses i es tocava la ximbomba, al voltant dels foguerons mentre es torrava xua, sobrassada i botifarrons. Actualment, també et pots trobar xai i menjars criolls, acompanyats de música llatina que s’alterna amb les gloses mallorquines.

Ens hem de preocupar, doncs, per la multiculturalitat? Ni prop fer hi!! Aquesta multiculturalitat més que desprestigiar una tradició, l’enriqueix. Pensar que perjudica el desenvolupament del costum és propi d’una mirada conservadora que no dona espai al desenvolupament de les relacions humanes. Perjudicar seria trepitjar la tradició i no permetre que es recrei, cosa que no inclou el fet d'afegir elements nous que no li pertanyen de fet. Hem de tenir en compte que la tradició sorgeix en un àmbit de tranquil·litat, de llar i de pertinença. Les tradicions externes es desenvolupen de la mateixa manera i no té res de dolent es transportin fins a la nostra llar, de fet, és preciós que una tradició que és originària d’un lloc particular pugui transportar-se milers de quilòmetres i es continuï celebrant encara que no sigui en les mateixes circumstàncies.

La tradició fomenta la unió i no té per què fomentar únicament la unió d’un únic hàbitat de significat, la tradició és per tot aquell que estigui disposat a viure-la; no es tracta únicament d’ètnies, es tracta més bé d’una experiència mística i simbòlica. Per què no agafar ara en la pròxima ‘festa del xai’ i fer una ximbombada a la vegada que celebram l’acte de fe del profeta Ibrahim davant els mandats divins?

No vull acabar el present article fora esmentar que moltes tradicions, perpetuen supersticions. Tal cosa succeeix amb, per exemple, Sant Marc. En diversos pobles del Pla de Mallorca se celebra Sant Marc menjant un nombre senar de caragols com a mitjà per assegurar-se un bon any. Potser no és vera, però es viu com si fos una llei. Atreveix-te a menjar un nombre parell de caragols i augurar-te un mal any.

La tradició, per tant, és un mitjà per fer romandre els costums, els estils de vida rupestres que han conformat una identitat heretada dels nostres avantpassats. Les tradicions són la consagració de les vides passades en les vides presents, que són lleument modificades per tal d’afrontar la contemporaneïtat i assegurar que romandrà per les vides futures. La tradició, més que una limitació, és la plasmació d’una experiència que no viu únicament en un moment particular, sinó que viu eternament mentre hi hagi qualcú que perpetuï dita tradició.