Català a l'Educació: haurem de revisar plantejaments?

Estic convençut que, malgrat les diferències demolingüístiques, a dia d'avui, hi ha més ensenyament en euskera al País Basc que no en català a les Illes Balears o al Principat de Catalunya. I com s'ho han fet, al País Basc? Oferint als pares i a les mares diferents possibilitats: fer tot l'ensenyament en castellà i només l'euskera en aquesta llengua (com fan, en el cas del català, tants centres de les Balears!), fer ensenyament bilingüe amb predomini del castellà o del basc i, finalment, fer ensenyament tot en basc, amb el castellà com a assignatura. Amb el pas dels anys, aquesta última opció ha anat guanyant terreny. De manera que avui és la més seguida pels progenitors, a l'hora d'escollir llengua per a l'educació dels seus fills. Fins i tot a municipis íntegrament castellanoparlants, com el de Laguardia (a Àlaba), els pares trien ensenyament en euskera per als fills (sabent que serà l'única manera que aconsegueixin dominar plenament les dues llengües oficials).

Aquí, des del principi de la Transició, hem defensat, molt majoritàriament, que si hem de viure junts ens hem d'educar junts, que no s'ha de separar per raó de llengua, etcètera. Jo mateix he contribuït a fer aquest discurs. I ara m'atur i m'ho repens, vist el que ha ocorregut durant aquests darrers anys. Perquè alguns teníem la convicció, segurament molt naïf, que l'ensenyament funcionaria majoritàriament en català (o, a les Balears, meitat i meitat, que és el mínim de català que marca la llei baleàrica). Però la realitat és que, ara mateix, a les Balears hi ha centres que fan tot l'ensenyament en castellà, que a penes imparteixen en català l'assignatura de Llengua Catalana, que contravenen per tant la legislació vigent, però que ningú no els rectifica ni els fa complir l'esmentada legislació. A Inspecció s'acontenten si els arriba una estadística -falsejada- dient que a tal o qual centre s'imparteix el cinquanta per cent de l'Educació en català. Mai no va cap inspector a comprovar si això és així o no. (Crec que entre parèntesis puc dir que als anys seixantes hi havia escoles que feien més ensenyament en català, en ple franquisme, que no en fan algunes actualment. I no em referesc a la llengua dels patis, ni dels alumnes, sinó a la dels mestres).

Quin avantatge tendria que els pares escollissin la llengua d'educació dels seus fills, a les Illes Balears? No sabem quanta gent escolliria ensenyament en català. (Si passava com al País Basc, serien majoria). Però és igual. Suposem unes dades molt negatives. Imaginem que n'hi ha un vint per cent. Aquest vint per cent imaginari, en qualsevol cas, hauria de ser atès. Aquest vint per cent d'alumnes rebrien totes les assignatures -excepte la de Llengua Castellana- en català. Hi hauria un vint per cent -ara inexistent- d'alumnes de les Balears escolaritzats en català.

Els pares que haguessin escollit aquesta opció es podrien queixar davant les directives dels centres, o davant la Inspecció, si els seus fills topaven amb algun professor que els feia la classe en castellà. Se'n podrien queixar. Ho podrien denunciar. Podrien exigir que els fes la classe en català. O, si era incapaç de fer-la-hi, podrien sol·licitar-ne el canvi. Tendrien eines a les mans per assegurar l'Educació dels seus fills en la llengua que l'Estatut d'Autonomia qualifica com a «pròpia de les Illes Balears». Ara, aquest vint per cent imaginari de pares que voldrien que els seus fills aprenguessin en català estan completament desemparats. Mentre els jutges, molts periodistes, una ardada d'opinadords públics, tota la carcúndia, bona part de la progressia, els alternatius en massa i tants d'altres assetgen qualsevol manifestació que es faci en català a l'escola, els inspectors callen com a morts si un centre, o dos, o dos-cents incompleixen flagrantment la legislació vigent (ço és, el Decret de mínims). Toca, per tant, deixar de fer volar coloms i repensar-nos-ho?