El 8 de març: De la lluita de classe a la mercantilització de la protesta

El 8 de març neix de les lluites de les treballadores, especialment a principis del segle XX, quan el moviment obrer esdevenia un instrument fonamental contra el capital. L’any 1910, la II Conferència Internacional de Dones Socialistes va proclamar aquesta data com a jornada de reivindicació pels drets de les proletàries, en un context de lluita per millors condicions laborals, dret al vot i igualtat econòmica dins del sistema productiu. A Mallorca, Aurora Picornell, va ser la primera que va fer una crida per la celebració del Dia de la dona a l’illa l'any 1934.

Aquesta absorció de la lluita pel capitalisme no és nova. El mercat ha après a neutralitzar els discursos revolucionaris convertint-los en marques de consum. És innegable que la reivindicació per condicions materials dignes ha estat substituïda per campanyes publicitàries i discursos empresarials sobre igualtat d’oportunitats dins del sistema capitalista. La idea d’una dona triomfadora en el món empresarial es converteix en el nou paradigma, un concepte cada vegada més de moda en tots el espais, sense qüestionar l’explotació de les treballadores que sostenen aquest model.

En una societat capitalista, la classe determina la posició material de les persones, és a dir, el seu accés als recursos econòmics, a les oportunitats laborals i al nivell de vida que poden sostenir. Aquesta posició de classe no només influeix en els ingressos i la riquesa, sinó també en aspectes com l'educació, la salut i les possibilitats de mobilitat social. Les dones de la classe treballadora viuen sotmeses a un doble procés d’explotació: d’una banda, com a proletàries dins del mercat laboral, i de l’altra, com a responsables principals del treball reproductiu no remunerat. Això queda demostrat a l'informe de l’Observatori de la Dona Professional a Espanya, on la meitat de les dones, un 47%, modifica la seva trajectòria laboral en ser mares, mentre que només un 8% dels homes ho fan.

Les empresàries, directives i polítiques de la burgesia no comparteixen els interessos de les treballadores. Mentre aquestes lluiten per sous dignes, condicions laborals segures i estabilitat econòmica, les dones de les classes altes s’enriqueixen amb la seva mà d’obra barata, sovint en sectors com la neteja o la cura de la llar, evadint els treballs reproductius amb els que nosaltres som explotades. Això desmenteix la fal·làcia d’una «sororitat universal»: en un sistema basat en l’explotació, els interessos de la burgesia i del proletariat són irreconciliables.

És imprescindible recuperar l’esperit original del 8M i reivindicar-lo com una jornada de lluita obrera. Això implica desplaçar el focus del feminisme liberal cap a una lluita contra els i les culpables que perpetuen la nostra explotació. Exigir un canvi de sistema que permet la propietat col·lectiva dels mitjans de producció serà l’única solució efectiva por afrontar i combatre la nostra desigualtat estructural.

El 8M no pot ser un esdeveniment de màrqueting, ni una jornada d’integració dins del capitalisme, no és un dia de celebració, és el dia de la dona treballadora. Ha de tornar a ser una eina de confrontació directa amb el sistema, on la lluita de classe sigui el centre i l’objectiu final sigui l’abolició del capitalisme com a sistema d’explotació.

Per tant, la revolució serà de classe o no serà.