Les dones a l’Opus Dei

Veient com les captàvem, de ben jovenetes, no podia deixar de pensar en la meva pròpia experiència, als tretze, catorze anys, en un col·legi de monges de Ciutat i com la directora espiritual volia convèncer-me de la «cridada» de Déu a la vocació religiosa. No només a mi, a moltes més amigues i conegudes també visqueren aquestes experiències de «captació». Si ho hem situat en uns anys del franquisme, de la gran influència de l’Església en la vida quotidiana, comproves com era vigent, en els moments descrits, i avui dia, quan volen convèncer joves per entrar en el món de l’Opus Dei.

Aquesta sèrie documental mostra una part d’aquest món, la més masclista i patriarcal de tota l’organització, del tracte cap a les dones sempre en segon pla i per a «servir» als homes. S’hi afegeix el tema econòmic, treballs de direcció, de gestió i el domèstic sense remunerar durant anys i anys que en sortir descobreixen la «no existència» de tal persona en el sistema de la seguretat social, no ha cotitzat mai. Ni en el sistema espanyol ni en el d’altres països com expliquen les testimonis d’Irlanda, o Mèxic o Guatemala... fins i tot l’engany d’una llicenciatura en treballs domèstics que evidentment no té cap validesa oficial.

Una part de l’iceberg, la més gran l’oculta, és l’entramat financer que sustenta una organització com aquesta, les influències en el món de la política, de l’economia, de la ciència, del món del poder en qualsevol de les seves expressions, i implantada fins a més de quaranta països d’arreu del món. El documental explica com el papa Francesc ha anat retallant alguns d’aquests aspectes en allò que afecta a l’Església.

No és d’estranyar que la direcció de l’Opus, la prelatura, no hagi volgut participar en el documental, quan han tingut demanda per part de la periodista i quatre mesos per pensar la resposta. Després de l’estrena sí que han fet un comunicat de negació, en cap moment de reparació o d’assumir responsabilitats.

Una sèrie que fa reflexionar sobre els abusos psicològics, laborals, la força de la manipulació de les mentalitats i les grans dificultats per retrobar-se una mateixa i tenir el coratge i la força per trencar i sortir d’aquest estat. Ho explica una experta en sectes en un dels episodis, no només és propi d’aquesta organització ho trobam també a sectes i en àmbits diversos.

Com ha explicat la directora Mònica Terribas a diversos mitjans, l’objectiu d’aquesta feina és mostrar una realitat per aconseguir que aflori l'ocult, i sobretot, per promoure canvis, reparacions, així com l’assumpció de responsabilitats.

En el món de les creences religioses, sigui quina sigui, en tota la diversitat d’elles, és evident que hi ha una part important d’allò que s’anomena fe, creure sense veure-hi, creure en el més enllà per exemple, en el premi o càstig, creure en un ésser superior que tot ho veu, creure en allò que s’escrigué, fa molts anys, com a doctrina, així com la culpa i el perdó... En aquest món les normes generals, més habituals, solen ser masclistes, reservant a les dones el paper subaltern, inferior segons els mascles dirigents.

Hi ha algunes excepcions, és cert, però en el segle XXI encara hi ha massa respostes negatives, agressives, als canvis que alguns volen promoure, com és el cas dins l’Església per part del papa Francesc, el més recent.

Afortunadament de cada vegada se senten més veus fermes de creients, feministes, que es rebel·len contra tanta injustícia i, des de llevar-se el vel fins a promoure un paper més actiu dins les organitzacions, les dones responen amb força al patriarcat i el masclisme religiós.