Us heu sentit mai atrapats? He parlat altres vegades de la dissociació i em referesc a l’estat de completa alienació del món i del propi sentit de l’existència vital.

Les desigualtats i les opressions ens dissocien de la vida mateixa perquè no la podem experimentar amb totes les virtuts que comporta. Els homes que s’emmarquen en el model patriarcal, els no dissidents, són els únics éssers humans que poden experimentar què és viure. Els i les altres no vivim, si no que sobrevivim. Fer front a les adversitats vitals és una de les coses per les quals la nostra biologia ens ha preparat, però no per afrontar tots els desafiaments del resultat de viure en societats artificials i on el grau de desigualtats desborda el grau de satisfacció vital.

Vivim desbordats per les dificultats de viure, per la sobrecàrrega d’estímuls, per la sobrecàrrega de catàstrofes i injustícies a escala humana. Genocidis, guerres orquestrades, colonització, feminicidi, racisme, classisme..., tot són estratègies de l’elit patriarcal i econòmica del món per mantenir-nos en un estat permanent de shock i ser éssers purament productius i/o reproductius. Els esclaus que necessiten els amos per poder mantenir el seu privilegi.

Si no comencem a deixar de banda el complex d’inferioritat que fa que aspirem a més del que som, que ens comportem amb els nostres homònims de la mateixa manera que els que ens destrueixen la vida ho fan amb nosaltres, estarem perduts. Si no comencem a crear comunitats vertaderes, a establir nexes i destruir la modernitat, ens enfonsarem en el nostre propi desastre.

Per la Terra, no ens hem de preocupar. Els humans representem una ínfima part del temps que fa que existeix tot i si desapareixem o destruïm el nostre entorn, els nostres recursos, els qui surten més perjudicats som nosaltres. Ens extingirem, però amb raó.