Hi ha dues maneres bàsiques de fer les coses: bé i malament. I quan les coses es fan malament, encara que les intencions siguin bones, s’ha de poder constatar i denunciar. Decretar la gratuïtat d’un servei públic, sobretot quan depèn d’una altra administració, requereix planificació i col·laboració. Estic pensant en les escoletes o en el transport públic.

Requereix planificació perquè la gratuïtat pot generar, és bastant lògic que generi, un increment d’usuaris i, per tant, el servei ha de ser dimensionat a aquest increment. Si volem escoletes gratuïtes per ventura ens hauríem de plantejar si tenim places per absorbir la demanda. Si volem transport gratuït ens hauríem de plantejar si hi ha seients i freqüències suficients... Això però, sembla que a ningú li ha interessat perquè el «populisme» de la gratuïtat és més atractiu.

Requereix col·laboració perquè la gratuïtat pot generar un dèficit econòmic i problemes de gestió. No és presentable que no se sàpiga amb una antelació raonable si el servei serà gratuït o no perquè s’han de fer targetes ciutadanes, matrícules, reconeixements de situacions específiques... i això té les seves conseqüències de temps i doblers tant pels ciutadans com per a l’administració gestora. A més a més, s’han de poder determinar amb rigor les quanties necessàries per cobrir el cost del servei perquè resulta irresponsable i vergonyós que una administració anunciï una gratuïtat i faci una aportació que no cobreix econòmicament el cost. L’anomenat principi de lleialtat institucional està a les antípodes de com s’han fet les coses en els casos indicats.

Es pot discutir fins a quin punt és bona la «gratuïtat», és a dir, que el servei el paguem entre tots i no els seus usuari o almanco una part els seus usuaris. Perquè tots sabem que per ventura gratuïtat no és el concepte que reflecteix d’una forma més fidedigna el que s’està discutint. De franc no hi ha res. El transport o les escoletes, quan no les paguen parcialment o totalment els seus usuaris, les paga el conjunt de la societat. I també se sap que sovint el pagament encara que sigui parcial evita abusos i que hi ha sistemes per aconseguir la gratuïtat per qui la necessita. És un tema d’una gran complexitat, però no estaria de més que es produís un debat de fons abans de prendre una decisió pressupostàriament rellevant. I lògicament que cada cas és diferent amb les seves especificitats i per exemple, en la meva opinió, té molta més lògica la gratuïtat del primer ensenyament que el transport de passatgers.

Des d’un punt de vista competencial o de sistema tot plegat és un desgavell. L’administració competent és qui hauria de tenir els recursos per decidir si un servei és gratuït o no. Si les escoletes són un període educatiu el que hauria de passar és que el Govern Balear, com a competent en la matèria, hauria de disposar d’una xarxa d’escoletes amb el seu corresponent personal i tenir els recursos econòmics per decidir si es paga o no. Si el transport és competència del Govern o de l’Ajuntament el que hauria de passar és que el Govern o l’Ajuntament disposàs dels doblers per determinar la gratuïtat o el copagament. Que vengui una altra administració es fiqui en la gestió d’un servei que no és de la seva competència i vengui a decretar la gratuïtat no és més que una anomalia que respon, almanco en certa mesura, a interessos espuris i partidistes.