He intentat passar-me la vida jugant. Jugar és el plaer humà més complet que conec. Tant de bo ens poguéssim passar la vida jugant. Només ho podem fer si llegim. Durant tota la meva vida he procurat jugar sempre, a tots els jocs possibles, però el que m’ha proporcionat sempre més satisfacció ha estat la lectura. M’ha proporcionat satisfacció i vida. La lectura em diu qui soc, em descobreix tot allò elevat i que no veig. La literatura va néixer per explorar el meu esperit, i aquesta es troba tan amagat que ens cal el joc per buscar-lo. El joc és un caçador d’esperits, de manera especial el nostre.

Quan em refereixo a llegir ho faig en modalitat mental. És la nostra ment la que llegeix, i, per llegir, a la ment no li cal cap llibre, encara que aquesta sigui la millor eina que té. Després de la primera, que és l’acompanyament matern. Quan naixem, no hi ha millor llibre per a la nostra subsistència, que la nostra mare. La mare és la millor lectura de la nostra vida. I no ho dic només en el sentit biològic, sinó general: de coneixement emocional, intel·lectual i espiritual. Sense el suport absolut de la mare, o d’algú que la pugui substituir eficaçment, moriríem. Està comprovat científicament. És un fet històric que Frederic II de Prússia, i per la seva indicació imperial, es va fer l’experiment de tenir cura biològica d’un nadó sense establir amb ell cap mena de contacte que pogués implicar alguna forma de joc ni llenguatge matern. El nadó va morir molt aviat, sense poder superar aquella prova. El joc és imprescindible per a la vida d’un infant i, per a un adult, és de primera necessitat. Naixem a mig fer, i tant el joc com el llenguatge, preferentment el lúdic, ens converteix en un ésser cultural i ètic: estètic, social i religiós: en un ésser humà. Seríem com macs de torrent que redolen per la pendent si no juguéssim. Sense el joc del llegir, sense la lectura quotidiana, no tindríem mai notícies de nosaltres mateixos. Un llibre és un funcionari postal que ens entrega les cartes imprescindibles per saber qui punyetes som nosaltres els humans.

Déu Nostre Senyor va enviar el seu Fill al món per jugar amb nosaltres i a dir-nos qui som. Els nins ballen a la plaça i vosaltres no us alegreu, diu l’Evangeli. Els nins són els nostres veritables carters que anuncien les millors notícies. De fet, el terme evangeli significa notícia, i, més que notícia, Bona Notícia. Jesús de Natzaret ens portà la notícia suprema. Els llibres són cartes personals que ens indiquen el camí, la veritat i la vida. Evidentment, el Nou Testament és el millor llibre i la millor correspondència postal que podem rebre i llegir. De tota la vida que sempre he estat a l’aguait de l’arribada del carter. Si he sortit de casa, quan hi torno el primer que faig és obrir les persianes per veure si m’hi ha deixat cap carta. M’encanten les novetats i les sorpreses que em porta la correspondència, i la que tota la vida m’ha donat més sorpreses és aquest petit llibre del Nou Testament. Quin joc més meravellós que és llegir-lo una vegada i una altra, rellegir-lo un dia i un altre. Mai diu el mateix, però maidiu el contrari.

Un dels espectacles que més m’entendreixen és contemplar un partidet de futbol entre dos equips benjamins, perquè ells no competeixen, juguen. Veure córrer aquelles criatures darrera la pilota ho trobo una de les set mil meravelles més destacades del món. Més que el Taj Majal o la Sagrada Família de Barcelona. Més que la renovada Notre Dame de París. Dos grups de nens i de nenes -ja fa uns anys que, més per la bellesa estètica més que per la justícia cabdal, les nenes s’hi han anat incorporant gradualment- corrent darrera una pilota sobre el terreny de joc pavimentat de gespa, encara que sigui artificial, és una de les millors funcions teatrals i de ballet de les que podem gaudir ara mateix. L’home i la dona fet joc, fet art juganer, fet poesia.

No sé quan Déu Nostre Senyor ens va crear si ho va fer com a criatures o ja directament com a adults. Vull pensar que ho va fer com a nins i nines innocents de quatre o cinc anys corrent amb tota llibertat pel món recent fet. Ja arriba més endavant l’edat en que ens fem grans. Ja arriba més endavant l’ocasió de complicar-nos la vida i de deixar de jugar, de dir veritats i mentides. Els equips de benjamins que juguen a futbol els diumenges al matí, no saben res més que dir sempre la veritat. Com si no fossin lliures, com si no fossin autònoms i independents. Quina sort que tenen i no coneixen! Però nosaltres, els adults, incorporem a les nostres vides el poder de relacionar-nos amb els altres no per jugar, sinó per competir humanament o enfrontar-nos uns als altres estúpidament. Tenim la sort i la dissort d’adoptar davant la vida una actitud més o menys constructiva. Aquesta és la nostra desgraciada evolució que Charles Darwin va intuir i teoritzar. A partir d’aquesta evolució intel·lectual va començar a embullar-se la troca. Haver d’optar i haver de prendre decisions ho va emboirar tot. Habilitar respostes a preguntes incontestables, haver de solucionar problemes que la mateixa vida ens planteja o haver de decidir quan no disposem de tota la informació que caldria, ens posa als peus de l’abisme, a la vora dels penya-segats més profunds. Aquí és on contemplem la necessitat absoluta de mostrar-nos partidaris de la lectura i del joc.

Sense jugar no sortiríem mai de l’atzucac. Estaríem perduts dins el nostre laberint infinit. Ens hi trobem igualment, però els llibres i els jocs ens ajuden a acceptar la nostra complexitat animal. Perquè mai deixem de ser animals. Animals humans, sí, però que en comptes d’obrir-nos la ment i l’enteniment, fan més obscur el nostre entorn. Tot i això, il·luminant-lo mitjanament. Aquesta il·luminació lúdica i poètica ens permet veure-hi millor, de manera que siguem capaços d’elegir el camí de la llibertat o el de la subjecció. Tanmateix no podem dominar en absolut la nostra situació, però sí que podem convertir la nostra existència en un camp d’exploració on el llegir i el jugar ens ensenyen nombroses possibilitats d’acceptar-la amb un tarannà que intueix i promet sentit a les nostres vides, per tal de desenvolupar-les d’una forma més alegre i intel·ligent.

En el fons, l’ésser humà no és una altra cosa que un magatzem on hi encabim tot allò que vivim i experimentem. Un magatzem, és a dir, un espai físic. Es tracta, segons el meu parer, de convertir aquest espai físic en un espai espiritual. I encara més, en un espai lúdic.