Darrerament no és estrany captar opinadors que impugnen les xarxes socials com el pitjor de tots els mals, com a creadores d’una xarxa global de desinformació que perjudica la societat en tots els sentits. Per a alguns sectors de la lamentadora esquerra política, representen la gènesi de l’auge de l’extrema dreta, i pels neorreaccionaris són un dels motius principals de la decaiguda de les bases socials preexistents. Per a alguns altres, també suposen el maligne oposat als mitjans de comunicació tradicionals, que es veuen cada vegada més amenaçats per les descomunals dades de visualització que rep el contingut de les xarxes respecte d’aquests.

Tots ells tenen una mancança comú, i és interpretar les xarxes socials com un nou fenomen totalment dissociat dels mitjans de comunicació. Les xarxes socials no són quelcom aliè a la nostra societat, sinó que han sorgit com un nou mitjà per on es duu a terme la difusió d’informació de les noves generacions.

Fins ara, els mitjans de comunicació protagonistes (la ràdio, la televisió, els diaris, etc.) acaparaven les vies de transmissió d’informació, per cert, no exemptes d’influències ideològiques. Ara, amb les xarxes socials, ha sorgit una nova dimensió comunicativa. Un nou mitjà per on es difon informació. Un nou mitjà de comunicació.

Per tant, i ara apel·laré a una dimensió específica, tots aquells compatriotes que penseu que un dels reptes del moviment polític d’esquerres és fer front a la colonització de l’extrema dreta de les xarxes socials, aprecieu que el problema no recau en el sí de les xarxes, sinó en el domini de la informació i el discurs, ben igual que en els mitjans tradicionals, i en el conjunt social. En el cas de les xarxes, però, el domini no s’aconsegueix de la mateixa manera que en els mitjans. Es tracta d’entendre com funcionen: els algoritmes, la creació de contingut, l'oferta i la demanda de contingut, les visualitzacions, etc. La dreta, si parlem polaritzats, ho està aconseguint, demostrant capacitats d’adaptació impensables.

En cap cas es tracta de renegar completament dels mitjans de comunicació que fins ara havíem usat. Crec que com a societat no estem en aquest punt. No obstant, és inevitable ignorar la velocitat de canvi social, per una banda, i la coexistència en un mateix moment temporal de diferents generacions amb formes de comunicació i consum d’informació completament diferents, per altra.

En definitiva, no es tracta de crear una guerra entre mitjans, sinó d’entendre que disposem d’una altra via per on es condueix la guerra ideològica que impera els nostres temps. Les xarxes socials estan revelant-se com un nou espai de comunicació i de socialització, com en el seu moment segurament ho va ser la televisió o la ràdio. És una digitalització extremadament accelerada, però és una realitat. No s’arribaran a abandonar els mitjans tradicionals, n’estic convençuda, però serà necessari no resistir-se al canvi i assumir nous espais de comunicació per assegurar-ne la supervivència. En serem capaços?