El joc més humà, divertit, entretingut, còmode i agradable és el de la lectura. De cada dia estic més convençut que per sobre el poder legislatiu, el judicial i legislatiu, fins i tot per sobre del poder religiós i del poder polític diabòlic, hi ha el poder lúdic. Qui juga, governa. Qui juga es governa a si mateix i als altres. Per tant, governa tot el món. Perquè el món són els altres. El món no són els territoris, ni els astres, ni l’aire ni l’aigua: el món són les persones, els humans. A partir d’aquí ja podem parlar del que sigui, que sempre ens entendrem.

El món són les persones humanes. En elles es troba el veritable paisatge digne de ser contemplat. Viatjar amb un llibre és fer-ho en el millor mitjà de transport, en el més econòmic, el més vertader i el més juganer. Principalment en el més juganer. Els llibres ens descobreixen a Déu i a nosaltres mateixos. Aquesta és la gran experiència de la vida: la de néixer en un llibre que és el nostre. Jo no deixo de llegir-lo permanentment. Tot el que no sigui fer això és perdre el temps. Ara, el que millor podem fer és llegir-lo amb esperit lúdic. I d’on sorgeix aquest esperit? De la pròpia vida, del propi llibre.

El poder de la lectura, doncs, a més de ser el més eficaç per viure una vida conscient i lliure, és el de viure-la de la manera més lúdica possible. He de recuperar, en aquest sentit, la saviesa extraordinària d’Alfonso López Quintás. La lectura ens converteix en personatges poderosos. Ens proporciona la capacitat de jugar amb nosaltres mateixos. Aquesta capacitat és possiblement la de reflexionar a fons sobre el què som i no som. Això ben vist és un pensament filosòfic. Si no hi ha aquest pensament, aquesta reflexió, la lectura és buida del tot: deixa de ser lectura. Diu López Quintás que l’obra literària té un profund poder apel·lant. Ens interroga. Dialoga amb el lector. Ens compromet en la tasca de cercar el sentit últim de la realitat. I aquest sentit últim és, especialment, el de la realitat humana amb totes les seves implicacions. Si aquest no és el joc més poderós que existeix en el si de la vida d’un home, ja em direu quin és.

Jo m’emociono amb aquestes coses. Experimento que el meu poder com a lector traspassa el món que m’envolta. Fa que jo em transformi en un ésser que viatja més enllà del que estic llegint. Llegir, en aquest cas, és superar la suposada ficció que estic vivint. Més que llegir, interpreto, i aquesta interpretació, personal i privada, única, es converteix en una veritable activitat creadora. Soc un creador. Jo soc ben igual que l’autor. Soc un nou autor. Soc un nou creador. És meravellós. Faig la meva pròpia obra d’art. Tot això només ho pot aconseguir el joc, el poder lúdic de l’acció que estic fent. El més meravellós és que efectuo un acte de participació, perquè estic creant amb un altre i amb altres. Estic vinculat amb l’entorn. Filosofar és això: és jugar, és crear, és desenvolupar la pròpia gènesi com diu el mateix López Quintás. Diu més coses. Moltes més.

Crear és entrar en joc. Quina definició més brillant! Necessito citar tot un paràgraf d’aquest gran pensador de l’ètica i de l’estètica. «Amb espontaneïtat, amb el mateix estil que es desenvolupa un organisme quan segueix la seva llei genètica, s’anirà configurant una trama de conceptes, de temes, de teories i d’interpretacions en que la fecunditat es posarà de manifest sobretot en l’anàlisi del sentit radical de la Literatura de l’Absurd». No concep com es podria millor. Jo, que des d’un principi, des de les meves lectures de Lewis Carroll, de Samuel Beckett i d’Edward Lear, no he fet res més que seguir aquesta línia creativa de literatura sense cap ni peus, no puc estar més d’acord amb aquesta síntesi sobre el poder lúdic de la lectura i de l’escriptura. En tota producció artística i literària s’integren diversos nivells de significació, «tots ells reals», que per valorar plenament els més elevats cal una preparació filosòfica i una metodologia molt afinada: d’orfebreria. Afegeix López Quintás que el seu interès no va dirigit tant a analitzar els processos creadors d’obres artístiques i literàries lúdica com a posar les bases filosòfiques per a una lectura lúdica d’aquestes. Acaba dient, en aquest apartat, que el poder creatiu es perd quan s’oblida la capacitat lúdica de l’home, entesa en sentit radical com a font de llum intel·lectual i de bellesa.

Per tot plegat em cal agrair profundament a tots els autors que he llegit aquest enorme poder lúdic que m’han transmès. El joc ho és tot en aquesta vida. La pròpia vida és un joc. La mateixa vida deixaria de ser-ho, o deixa de ser-ho, si no és una forma eminent de creativitat. Perquè quan parlem de crear parlem de jugar. Déu, quan va fer el món no el va crear, el va jugar. Insisteix López Quintás en el poder simbòlic que significa aquest poder lúdic dins la literatura universal i, així mateix, dins l’art universal. Fa referència, també, i amb gran consideració, al poder que té la creativitat i el joc en la recerca de la veritat. Quan hi penso em pregunto si el joc no és, directament i sense embuts, Déu Nostre Senyor, la veritat suprema. La meva lectura suprema, el Nou Testament, es refereix a aquesta possibilitat, però segurament no ha tingut encara els exegetes que ho sàpiguen interpretar.

Plató, molt abans de Crist, per això he dit algun cop que el cristianisme ja existia abans del naixement de Jesús de Natzaret, ja apuntava que les seves idees filosòfiques no podien reduir-se a una simple expressió, sinó que eren el resultat d’una prolongada intimitat amb el propi problema de la convivència amb ell, «com si sorgís d’una centella que es fa intel·ligent dins l’ànima i s’alimenta a ella mateixa». Entrar en joc, arribats fins aquí, és veure-hi, comprendre-ho i restar il·luminats pel poder lúdic i lluminós de la lectura que estem fent. El poder lúdic ens permet ficar-nos dins el moll de l’os de la mateixa gènesi dels esdeveniments bàsica de l’existència humana. Uf, quina feinada!

Una feinada que paga la pena dur-la a terme. Tots, al nostre voltant, realitzem actes que tenen a veure amb protocols socials, esportius i institucionals que ens col·loquen al centre de la vida quotidiana personal. Que ens fan experimentar l’alegria del joc lliure en el qual participem. El joc de llegir, a més del poder lúdic que transmet, ens proporciona el sentit de les nostres vides que mai deixem de cercar i re-cercar. Beneïda lectura, que ens omple de fe il·limitada en nosaltres mateixos i en el món sencer! Hi ha cap altra activitat que la superi?