Si mai heu explicat a un amic que una tercera persona us ha fet una mala passada o us ha enganyat, aquest amic potser us ha dit que costa (de) creure que la tercera persona sigui tan pocavergonya. Us heu fixat, però, si deia costa de creure o costa creure? I, tant si deia una cosa com l’altra, us heu plantejat quina opció era la «bona»? Com passa tan sovint (hem de tenir en compte que la normativa catalana és polimòrfica, és a dir, que accepta més d’una solució per a cada fenomen), les dues opcions són admissibles: així, en una frase com l’anterior tant podem posar la preposició de davant de l’infinitiu com no fer-ho.
Això pot passar tant si l’infinitiu encapçala una oració subordinada que fa la funció de subjecte (com a Li fa ràbia (de) veure que els altres li porten la contrària) com si introdueix una frase que fa de complement directe (Va decidir (de) no tornar a parlar mai més amb aquella persona). Ara bé, la preposició no sempre és opcional, sinó que de vegades és obligatòria i de vegades és impossible. Fixem-nos, per exemple, que quan movem l’infinitiu i el posem a l’inici de la frase, l’ús de la preposició no és possible: per tant, direm que veure que els altres li porten la contrària li fa ràbia o bé que no tornar a parlar mai més amb aquella persona és una bona decisió, sense de davant de veure o de (no) tornar. Les possibilitats, de tota manera, no depenen només de la posició de l’infinitiu, sinó de la funció que fa la subordinada i del verb que acompanya.
Quan l’oració d’infinitiu fa la funció de subjecte (cosa que sabrem perquè concorda amb el verb en persona i nombre), la preposició és opcional amb verbs psicològics (com doldre, agradar, interessar, molestar, recar, etc.) i en estructures amb predicats nominals (amb el verb ser i l’infinitiu darrere del verb). És el que trobem quan, en veure algunes zones de les nostres illes, manifestem que ens dol (de) veure com s’ha degradat aquell indret i que el nostre desig és (de) recuperar la flora i la fauna pròpies del territori. En canvi, la preposició no s’usa mai amb els verbs de necessitat o obligació, com caldre o valer més. Per tant, direm que cal protegir les espècies amenaçades i que, davant d’un perill, per exemple, val més prendre precaucions que no pas lamentar-se després (sense de en cap dels dos casos). Ara bé: hi ha verbs de significat similar, com tocar, bastar, convèncer o anar bé, que sí que admeten, opcionalment, aquest de. Per tant, direm que ara ja no basta (de) només parlar-ne, sinó que toca (de) prendre mesures eficaces contra la degradació del territori.
Quan l’infinitiu fa de complement directe, la preposició de també és optativa amb molts verbs que expressen voluntat, intenció, desig o acció, com pretendre, intentar, aconsellar, procurar, prometre, prohibir, recomanar, etc. Així, podem posar-la o ometre-la en oracions com Han decidir (de) reduir les emissions contaminants o bé Han promès (de) fer alguna cosa per revertir la situació. Compte, però: hi ha verbs que obligatòriament porten de, com ara provar, mirar (en el sentit de procurar), dir (en el sentit de proposar) i pregar. És el cas, per exemple, de les oracions Ens diuen de tenir paciència, però ja no podem més o bé Provarem de convèncer-los perquè vinguin a la manifestació. En canvi, els verbs modals, com poder, voler, deure, soler mai no permeten la preposició: així, hem de demanar a algú si pot venir (no pas si
pot *de venir) o bé si sol prendre cafè després de dinar (i no pas si en sol *de prendre). Tampoc duen mai la preposició els verbs fer i deixar (en el sentit causatiu, com a Ens han fet plegar abans d’hora) i els de percepció (com veure o sentir, en una frase com Us he vist passejar per Palma).
Un cas una mica especial, perquè és un verb modal però admet la preposició opcionalment, és gosar: mentre reflexioneu sobre les preposicions, doncs, podeu gosar preguntar o gosar de preguntar qualsevol altre dubte lingüístic que us vingui al cap a l’adreça galmic@uib.cat i mirarem (de) respondre-us al més aviat possible.
Elga Cremades (UIB, GALMIC)
