Del món enfangat al món comú

Durant aquestes setmanes, les xarxes han estat un continu bombardeig d'opinions i retrets. Dins aquest entramat, hi hem trobat frases com "la tragèdia no s'ha de polititzar". Som realment conscients del que això significa i com n'és de perillosa aquesta expressió? Ara més que mai és el moment de parlar de política i fer front al reiterat discurs d'aquells polítics que, ben conscients de les seves responsabilitats dins la tragèdia, no paren d'assenyalar a fora i suggerir la tragèdia com natural i inevitable.

Pensar en conceptes naturals i inevitables no només implica negar la responsabilitat i les males gestions polítiques, també suposa una percepció de la població com un conglomerat de subjectes totalment passius. Paràsits del sistema. Fer-nos sentir que no tenim cap tipus de possibilitat d'acció.

Amb el panorama polític deplorable a nivell mundial i les tragèdies televisades a diari, ja es fa forçós pensar en un més enllà: Ens enfonsarà el canvi climàtic. Serà la fi dels recursos naturals i energètics. S'intensificaran les guerres i genocidis. Esdevindrà la tercera Guerra Mundial. Arribaran més epidèmies. Serem substituïts per una intel·ligència artificial. Estarem immersos i ofegats pel món tecnològic. Consumirem i serem productes de consum. Augmentaran els moviments migratoris i la mortalitat que en suposen. Els rics cada vegada seran més rics. La resta, a provar sort. Sort té i tindrà qui es pugui permetre un lloguer. Monopolis privats, monopolis privats i monopolis privats. L'espectacle de l'apocalipsi. Sense oblidar-nos, clar, que la nostra generació segueix sent la "de vidre". Que si la desil·lusió ens atrapa som nosaltres que no ens hem posat les ulleres de la felicitat.

És evident que estem vivint un procés cap a una nova normalitat, on els canvis són violents i durs d'acceptar i que és molt fàcil caure en el pensament de "No cal fer-hi res perquè l'intent de qualsevol canvi serà una pèrdua de temps". No obstant això, aferrar-se a aquestes conviccions és el triomf del capitalisme. El sistema no només et nega la capacitat d'acció, sinó també la d'imaginació. Si realment creiem que no hi ha futur, ni llunyà ni proper, i que no hi podem fer res al respecte, llavors ens convertirem en mers espectadors de la tragèdia.

Vivim en un món enfangat. Un món que ens aïlla i ens individualitza malgrat la hiperconnectivitat globalitzada. Un món que ens ha fet creure que l'autonomia i l'autosuficiència van per davant dels vincles de comunitat. Que ha estès el discurs, tan utilitzat per les forces polítiques de dretes, d'entendre l'altre com una amenaça al nínxol de "seguretat" i privilegis, i així caure en el pensament de "Salvi's qui pugui". Aquesta competitivitat no fa més que sembrar mines.

En contraposició amb aquest plantejament, Marina Garcés, al seu llibre El món comú (2022), diu: "Mentre el jo s'enfonsa en el malestar psíquic, la solitud i el consum, el nosaltres es rearma."

La resposta solidària del poble amb els veïns de l'Horta Sud a València és un exemple de la força del col·lectiu. No obstant això, el suport mutu, les cures, la col·laboració, la cooperació, les resistències, l'hospitalitat i l'aprenentatge no poden ser solament una resposta de reparació. Perquè es converteixin en pràctiques socials continuades i mantingudes, és necessari repensar-nos els conceptes dels quals parteixen.

Qui som nosaltres i què vol dir un món comú? Garcés convida a entendre el nosaltres com un grup obert i divers, on el jo es dilueix en l'anonimat de la vida compartida. Així, pensar en un món comú no seria entendre el món com a únic ni igual, sinó pensar en el que ens vincula com a subjectes i entendre les problemàtiques comunes: de migracions, d'exclusions, de desigualtat social, d'explotació, de precarietat laboral i vital, d'habitatge, etc. "Un món comú no és el món que reconeixem com a nostre, sinó el món que no acaba amb nosaltres." És acceptar la nostra vulnerabilitat i entendre la interdependència com una condició per a l'emancipació col·lectiva.

Yayo Herrero remarca que la pregunta clau és demanar-se què és el que sosté la vida. A això respon que som éssers radicalment dependents de la terra i dels seus recursos, i no existeix economia, ni tecnologia, ni política, ni societat sense naturalesa. "La incidència d'un sistema i un model extractivista brutal capitalista i depredador, racista i colonial, depèn molt del canvi d'hàbits de consum i de les mirades." A aquesta idea s'hi suma Margalida Ramis, presidenta del GOB, que afegeix que "el model d'organització social que posa per davant els vincles i la cooperació, és a dir, la interdependència, tenint cura de la natura, és la base per sortir de les esferes de mercantilització i fugir d'aquesta realitat que se'ns dibuixa com inevitable."

És en els espais col·lectius on podem trobar escletxes de llum per no decaure en el desànim generalitzat. Les associacions de barri, els ateneus, els col·lectius i totes les organitzacions que construeixen espais de trobada i reflexió són el punt de partida per entendre qui som nosaltres i obrir-nos al diàleg i a l'acció. Igual d'important són totes les cooperatives i iniciatives que proposen models de producció i consum alternatius que s'allunyen de l'abús social, laboral o ambiental.

En definitiva, davant una crisi multidimensional i sistèmica, entendre les problemàtiques socials comunes, del barri o de l'altra punta del món, i generar respostes que atenguin a la pluralitat irreductible del comú és una necessitat i una urgència. És en els espais col·lectius, que posen focus en la sostenibilitat de la vida i les condicions de vida digna per a tothom, on es pot esdevenir un horitzó polític de transformació social i econòmica.

Com diu Garcés: "Recuperar la idea de món comú no és una forma d'escapisme utòpic. Tot al contrari. És assumir el compromís amb una realitat que no pot ser el projecte particular de ningú i en la qual, vulguem o no, ja estem sempre implicats."

Foto: Maniquins entre deixalles a Benetússer. Novembre 2024. Maria Oliver