Un dels corol·laris principals de l’antropologia social i cultural és que la cultura és tot allò que fa l’ésser humà quan es relaciona amb el seu entorn. En aquest sentit, la cultura popular no és una excepció, sinó una manifestació directa d’aquestes interaccions humanes que es materialitzen en tradicions, festes, danses o formes d’expressió col·lectiva.
La política, tot i que sembli inherent, no és més que el sistema que usen els grups socials o culturals per organitzar-se interna i externament. El que passa, es que el sistema polític actual ha evolucionat de tal manera que ha acaparat tots els àmbits socials. De tot es fa política i tots som subjectes polítics. Però quan parlem de cultura popular, d’aquelles manifestacions que transcendeixen en el temps i es mantenen, adaptant-se de qualque manera als canvis socials, trobem que els poders polítics actuals l’utilitzen pel seu propi benefici. Quan parlem de "polititzar" la cultura popular, sembla que partim de la premissa que, d’alguna manera, la cultura existeix en un espai neutral, lluny dels conflictes de poder o les dinàmiques socials. Però la resposta antropològica és que simplement existint en un entorn humà, ja som inevitablement polítics i culturals alhora.
Fer política de la cultura popular no és nou. Quan una festa local s’organitza, quan es decideix qui en controla els símbols o el significat, o fins i tot quan es debat sobre quina llengua emprar-hi, ja estem fent política. La qüestió clau és si som conscients d’aquest procés i com podem utilitzar-lo per enriquir el nostre patrimoni col·lectiu sense desvirtuar-lo. Què vol dir, per exemple, defensar la cultura popular en un context globalitzat? O reivindicar-la com a eina de cohesió social enfront de discursos excloents?
Si tots som subjectes polítics, com afecta això les nostres pràctiques culturals quotidianes? I, alhora, com poden aquestes pràctiques ser una forma d’activisme subtil, però poderós? La cultura popular pot esdevenir així una eina per repensar i transformar el sistema on vivim. Pensar si la cultura popular cap al sistema on vivim és un bon punt de partida.
De totes maneres, una politització excessiva de la cultura popular pot esser perillosa per la seva pervivència: quan la cultura popular es veu reduïda a una eina al servei d’interessos concrets, perd el seu valor com a espai obert de construcció col·lectiva. Per això, és essencial reconèixer que la cultura popular és tant política com cultural, però evitar que esdevingui una arma que exclogui o divideixi. Si la tractam amb consciència i respecte, pot continuar sent un patrimoni viu i una font d’inspiració per a un futur més inclusiu.
