Diumenge passat va sortir a la premsa que una estudianta mallorquina de l'Institut Ramon Llull va gosar triar el català quan la professora va demanar als alumnes en quin idioma volien que els fes escola. Per mor d'això, ara la resta d'alumnes de la classe li diuen el nom del porc li fan la vida impossible. Per sort, aquesta estudianta ha rebut i rep molt de suport pel Twitter. I, naturalment, tots els partits, tant espanyols com mallorquins, callen com a morts. Cosa que ja podeu suposar que no farien, si la víctima d’atacs racistes fos una alumna araboparlant, angloparlant, germanoparlant, i ja no diguem hispanoparlant! Però ja sabem que, si volem esser polítics bons al·lots o, fins i tot, simples ciutadans condrets i així com toca, ens pertoca consentir en silenci la persecució racista dels catalanoparlants, que és la gran discriminació normalitzada dins les colònies ‘adyacentes’ de l’Espanya d’en Felipe Aporellos.
Dia 3 d'aquest mes d'octubre, el digital Vilaweb se va fer ressò d'un nin de 6 anys de Vilafranca del Penedès, que arribava plorant d'escola perquè no podia parlar amb cap nin en català, en la llengua de la seva llar. Son pare i sa mare anaren a dir-ho a la directora, que va decidir agrupar els nins catalanoparlants perquè poguessin fer servir la teòrica llengua de l'escola entre ells. Altra volta, silenci total dels «nostres» partits.
Dia 11 de març d’enguany, uns pares barcelonins demanaren ajuda pel Twitter perquè estaven cansats de trescar tot Barcelona cercant-hi debades qualque escola que hi puguin menar llur filleta, que té edat de començar a escola bressol, i que ella s’hi pugui socialitzar amb els altres nins en català. N’estaven tan assaciats, de cercar debades una escola amb ambient català en el pati a Barcelona, que decidiren de mudar-se a qualque altre poble on la seva filleta no tornàs d’escola a casa seva parlant-los a ells, als seus pares, en espanyol. Aiximateix aquests pares reberen la resposta d’un altre pare barceloní, que també ja havia trescat tot Barcelona a les escoles que li obriren les portes per comprovar l’ús real del català en el pati. Aquest altre pare, en tota la capital, n’hi va trobar dues: l’escola dels Xiprers i l’IEA Oriol Martorell.
Al cap de dues setmanes, concretament dia 27, damunt el diari Punt Avui, En Pere Casanellas, professor, traductor i president de la Societat Catalana d'Estudis Hebraics, hi va denunciar que va demanar al seu nét, de set anys i que estudia en una escola pública de Sant Feliu de Llobregat, per què parla en castellà amb les companyes de classe. I que el nét li diu que «la mestra també se'ns adreça en castellà i que la major part del temps de la classe parla en castellà». Respecte de les monitores del menjador, el nét diu al padrí que «aquestes, sempre en castellà». Dins la mateixa carta, diu que també ha demanat a un refugiat ucraïnès, de setze anys, que viu acollit a ca ell, a ca’l professor, i que estudia 4t d'ESO en una escola d'alta categoria al barri de la Bonanova de Barcelona, en quina llengua hi fan les classes: «Més de la meitat, en castellà. I els monitors del menjador només fan servir el castellà», li respon. El professor i traductor va a l'arrel del problema: «Segur que en la memòria escrita d'aquestes escoles hi consta que tot es fa en català; els qui hem treballat en l'ensenyament ja sabem el nul control que en fan els inspectors». I la seva conclusió és ben clara i llampanta: «Immersió lingüística, doncs, sí que n’hi ha; però en castellà».
Ja sé que n'hi haurà molts que no els agradarà gaire tot això que ara diré. Però és que, com més va, més sospit que no enfocam les coses gens bé ni una mica.
Jo no tenc cap dubte que, quan érem el poble normal a la nostra terra, tant a Mallorca com a les altres Illes com en el Continent, l’immersió lingüística era bona cosa: els professors feien les classes en català i, en el pati, com que érem la gent normal a la majoria d’escoles de la nostra terra, els nins immigrants, tant d’Espanya com de Sudamèrica com del nord d’Europa com del nord d’Àfrica com d’onsevulla, s’integraven entre els nostres infants.
Però no ens podem tapar pus els ulls davant el fet que, dels anys seixantes ençà, en els dominis espanyols de la Mediterrània, hi arriben unes allaus immigratòries, una darrere l’altra, d’unes proporcions que no coneixen enlloc pus en tot Europa del 1945 ençà. I en tot el segle XX, aquesta tramudança de la població només se va esdevenir a l’antiga Polònia oriental, que el genocida Stalin la va buidar de polonesos per omplir-la de russos, i a l’Antiga Alemanya oriental (la que hi havia allà deçà els rius Oder i Neiße, que avui fan de frontera entre Alemanya i Polònia, és a dir, els antics ‘Länder’ de Silèsia, Pomerània i Prússia Oriental), territoris alemanys que el mateix genocida soviètic les va buidar de població alemanya per omplir-la de polonesos. Aquí només és que Espanya no ha buidat Mallorca ni Catalunya ni València de la població autòctona. Però sí que hi ha triplicada, o fins i tot multiplicada per 4 segons els redols, la població durant el segle XX, cosa que no s’és esdevinguda enlloc pus d’Europa.
Jo desafii els partidaris de l’autoengany de l’«immersió» (que són l’immensa majoria dins el catalanisme oficial modern) a fer una volta per qualsevol pati no ja de Barcelona o de Palma o de la ciutat de València, sinó a qualsevol escola de qualsevol poblet de les Balears, de Catalunya o del País Valencià i que escolti en quina llengua és que se juguen i que se comuniquen els al·lots, tant els autòctons com els immigrants. Que facin la prova i que en publiquin els percentatges d’ús de cada llengua. Llavors que me diguin on són els resultats de la «modèlica» «immersió lingüística».
I els convid també a comparar els resultats amb el País Basc, que té tres línies d'escoles, una en basc, una en espanyol, i una mig i mig: al País Basc, fa cinquanta anys, els bascoparlants eren el 10% i la majoria vells; ara hi són el 30% i la majoria joves. En conec un que ha viatjat no fa gaire a Bilbao i m’assegura que senten més el basc a Bilbao que no el català mallorquí a Palma. Aquí en canvi, amb el mantra que som «un sól pópla», que diuen a Barcelona, i amb l’autoengany cofoi de la immersió, som passats d’un 90% de catalanoparlants fa 50 anys a un 30% ara.
Per poc que ens llevem la bena de davant els ulls, Espanya i França ens han guanyada la batalla de la quantitat. Però alerta: si volem, nosaltres els podem guanyar a elles dues la batalla de la qualitat. O no eren qualitat, i destacada, les Escoles Mallorquines? Vos ne recordau d’en Zaplana, quan comandava l’autonomia valenciana? Allà hi va imposar la segregació lingüística, amb el nom comercial de «libre elección». Idò bé: el tret li va sortir per la culata. Per què? Idò perquè les famílies que duien idea de conservar el valencià (o d’integrar-s’hi) triaven la línia valenciana, que no tan sols era en català valencià, sinó que era una línia de mestres idealistes, motivats i que creien en la feina que feien i la feien amb ganes. Així s’asseguraven que els seus infants anirien a escoles/refugi amb alumnes que no se’n riurien dels seus fills per fer servir la llengua històrica, pròpia i natural de València. Ni se’n riurien per pronunciar la ela tradicional en lloc de la forastera bleda, com passa a Mallorca en els instituts del Raiguer.
A escola i pertot arreu, fer trinxera ens cal, per no diluir-nos dins la Mallorca forastera, resistir i així fer possible la futura reconquesta de la nostra terra. No me puc estendre pus. Un altre dia en parlarem més. No trobau que és ben hora de fer un pensament? Pocs i bons! A escola també.