El passat cap de setmana, alguns diaris de Barcelona informaven sobre la mort d'una dona sense-sostre, a la plaça de Catalunya. Segons s'explicava, va romandre més de quatre hores tombada a un banc, sense que ningú es fixés en el seu cos sense vida. Per la seva postura, estirada i amb el cap recolzat a sobre d'una motxilla, podia semblar que dormia; una imatge que certament, resulta familiar.

Durant aquest temps, diverses persones de pas, varen compartir banc amb un cadàver desconegut, sense reparar que potser alguna cosa grinyolava. A molt pocs centímetres, i en el si d'una plaça que habitualment es troba a vessar de gent, a ritme turístic o de ciutat de treball i negocis. Tot depenent de les circumstàncies de cada vianant.

Finalment, un xofer del bus turístic, va fixar-se en aquell cos immòbil, que malgrat mantenir el cap recolzat damunt una motxilla, semblava estar en una postura massa incòmoda per a dormir. A partir d'aquí, es van activar els protocols per a aquestes, diguem-ne situacions, que vergonyosament formen part de la realitat dels nostres carrers.

Cada any, moren desenes de persones sense sostre, al mateix carrer de les grans ciutats, amb tot el que això significa. Però aquest cas, segurament per la ubicació, que no podia ser més cèntrica, ni més envoltada de gent, crida dramàticament l'atenció. La invisibilitat més absoluta, al bell mig d'un centre neuràlgic. La solitud de la dona en qüestió, la forma inhumana de traspassar. La mirada indiferent i normalitzadora d'aquesta realitat. Tot plegat és una foto realment fastigosa, de la qualitat humana que gastem com a societat.

Jaume Burdils, Sociòleg.