La diada del 12 de setembre, la va instituir Na Maria Antònia Munar per commemorar que el rei Jaume II (hereu del regne de Mallorca i fill del fundador d’aquest regne, En Jaume I) va jurar la Carta de Franqueses, que era una espècie de constitució d'aquell temps per als habitants que anassin a poblar el Regne de Mallorca, que varen esser catalans l'immensa majoria. La Carta de Franqueses, l'havia concedida dia primer de març del 1230 el rei En Jaume I.

Aquest regne abrigava Mallorca, Menorca i les Pitiüses. El rei En Jaume II, a més d'hereu del Regne de Mallorca, ho va esser del comtat del Rosselló, del comtat de la Cerdanya, del vescomtat de Carladès i de la senyoria de Montpeller. Són els territoris anomenats «de la Corona de Mallorca».

Consider que la Presidenta Munar en va fer de ben fetes i de mal fetes. Al meu parer, ella no era independentista però tampoc era espanyolista. En instituir aquesta diada, ella no duia males intencions. Senzillament, cercava vestir Mallorca d'una data simbòlica que la cohesionàs com a poble. Així és que l'idea seria estada bona, si no fos que ja teníem la diada del 31 de desembre, que hi commemoram l’entrada triümfal del rei En Jaume I a Ciutat i la derrota de l'islam en aquesta illa. Él 31 de desembre, la Festa de l'Estendard, és la festa no religiosa més antiga d'Europa que és arribada viva fins als nostres dies. Per mor d'això, Na Maria Antònia Munar hauria fet molt més bé si hagués posat el 31 de desembre dia de festa laboral per a tothom i hi hagués fets els actes institucionals que feia cada 12 de setembre.

Vénc a dir que jo no tenc res en contra de la diada des 12 de setembre. Jurar una Carta de Franqueses concedida pel fundador del Regne de Mallorca, el rei En Jaume I, no pot esser un acte contra aquest rei. Per tant, el jurament de la Carta de Franqueses no va contra el rei que les va concedir, el mateix rei que va entrar victoriós a Ciutat el 31 de desembre del 1229. Però consider que la diada del 31 de desembre té arrels i té tradició històrica, a diferència del 12 de setembre.

Ara bé, dit això, si hi hagués de bon de veres voluntat política de popularitzar una diada de Mallorca, la primera cosa que haurien de malavejar els seus impulsors seria que fos festa laboral. Si només és festa per als qui viuen de la política, poca cosa aconseguiran a l'hora de fer-la popular.

I no vull llevar gens de mèrit ni una mica a la lliçó que consider que ha donada el Consell d'ara als qui l'han governat vuit anys, del 2015 al 2023. Me sap greu dir-los-ho, però la veritat és que ha fet més per popularitzar les quatre barres el Consell amb aquesta diada, maldament sigui postissa, que no els «altres» en els vuit anys que tengueren per divulgar la nostra simbologia. Na Maria Antònia Munar sí que ja va fer una escampadissa de banderes de Mallorca. Ja sé que aquesta bandera, amb aquest disseny del castell trabucat i amb fons lila, no té gaire més de cent anys de tradició. Sí que en té el castell amb fons blau, però disposat de manera horitzontal, de manera que no hagin de tòrcer el coll per contemplar-lo. Però ara no m'hi allarg en qüestions de disseny per motius d'espai.

Jo no veig contradicció entre les quatre barres tradicionals (que abriguen Aragó, València, Catalunya, les Balears, la Catalunya Nord, Provença i l'Alguer) i la combinació d'aquestes quatre barres amb distintius regionals, com la creu de Sant Jordi de Barcelona, les quatre barres onades de Tarragona, la trinxa blava valenciana, la de l'escut del govern de les Balears, els diferents castells de cada bandera de cada illa de les Balears, el corall de l'escut de l'Alguer i els diversos distintius municipals que se combinen amb les quatre barres a una infinitat de municipis tant insulars com continentals.

No hi ha contradicció entre la regió i la nació. Qualsevol nació és feta de regions. Al Principat, tothom s'aferra a la regió, tant la majoria principatista, com la minoria grossa espanyolista, com la minoria petita pancatalanista. Els espanyols no veuen contradicció entre la seva ‘rokhigualda’ i les seves banderes regionals, tant si són històriques, com la de Castella i Lleó, com si són inventades de fa dos dies, com la de Madrid.

Si volem reconstruir tant la nostra regió com la nostra nació, no podem amagar la nostra simbologia, com fa el regionalcatalanisme de l'aporellos' borbònic del 2017 ençà. Així és que, tant si ens agrada com si ens cou, podem estar agraïts al Consell de Mallorca d'haver tretes les quatre barres del calaix on els altres les tengueren amagades vuit anys i d'haver-les popularitzades de bell nou, com ja va fer en el seu moment Na Maria Antònia Munar.

Ja sé que les intencions d'aquests d'ara no són altres més que fer «regionalismo bien entendido». Però la resposta no pot esser l'ara no toca' d'aquests darrers vuit anys i amagar les quatre barres. La resposta ha d'esser convidar-los a declarar festa laboral la diada que diguin que hi creuen; convidar-los a reivindicar l'independència del Regne de Mallorca (abolit i annexionat a Castella-espanya pel borbó Felip V l’any 1715), si és vera que l'estimen. I convidar-los a fer la llengua històrica d'aquest regne oficial de bon de veres a tots els àmbits i que per tant, la hi puguem fer servir ben tranquils, ja sigui a la Sanitat pública, o privada, a qualsevol establiment comercial, als jutjats, a la policia, a escola, onsevulla.

Aquesta ha d'esser la resposta del mallorquinisme polític, i no cap rabieta per la lliçó amb cullereta d'eficàcia i de desacomplexament amb les quatre barres, que li ha donada el Consell aquest 12 de setembre. O així ho veig jo.