L’escepticisme gloriós

Si fos correcte dir-ho, diria que soc normal, perquè la majoria d’homes que conec, ho reconeguin o no, són escèptics igual que jo. Aquesta identitat intel·lectual em proporciona una gran confiança amb mi mateix. M’agrada ser mediterrani, català i escèptic. Em fa feliç ser així, de la mateixa manera que un altre home se sentirà feliç de ser atlàntic, portuguès i crèdul. Molt bé. Em sembla molt bé. Estic content de ser escèptic. L’escepticisme sempre m’ha semblat un atribut de característiques especials i bastant simpàtiques. A mi el meu escepticisme em diverteix, m’entreté i m’ho passo força bé en la seva companyia. L’escepticisme no és mai avorrit i sempre mostra el somriure als llavis. No crec que l’escepticisme sigui una doctrina, com hi ha gent que així ho pregona. Tampoc és una filosofia, de cap manera. L’escepticisme és com l’aire que respirem, com l’alè que ens dona la vida. Cap home no l’ha creat, ni l’ha inventat, ni tan sols l’ha descobert. No podem dir que Fulanet de Tal va inventar o va descobrir l’escepticisme, com tampoc podem dir que ningú va descobrir la intuïció o la set o la fam. Simplement, aquestes potències apareixen. Són coses que venen soles, com la intel·ligència o, si voleu, com l’estupidesa.

Però, com ja sabeu, jo no sé res, i no puc assegurar que sigui una cosa ni l’altra. Per això és que soc escèptic. No crec de cap manera, o en tot cas ho dubto, que l’escepticisme, com va dir un dels autors moderns més valorats, Ralph Waldo Emerson, sigui un suïcidi lent. Com ho sabia ell? Com podia saber el tal Emerson què els passava pel cap als escèptics ni a cap altres homes? Això és l’antiescepticisme, el súmmum de l’atreviment. Qui no va gosar mai dir què era l’escepticisme va ser Michel de Montaigne. Era tan escèptic que no s’atrevia a afirmar ni desmentir res. Ell sempre consultava la seva pròpia consciència, d’una divertida i entusiasta indecisió. Perquè Michel de Montaigne va ser l’home que jo vull ser: un escèptic gloriós, que s’ho passa bomba especulant i dubtant. Un dels últims assaigs que s’han escrit sobre el savi de Perigord es titula ‘No faig res sense alegria’, extret d’un dels seus sempre enginyosos comentaris. Amb això és fàcil deduir que la seva postura escèptica davant la vida estava farcida de bon humor.

L’alegria de Montaigne només es pot expressar amb les seves pròpies paraules. El seu escepticisme, com és i vull que sigui el meu, es fa evident gràcies a la seva profunda fe en ell mateix i amb el que li dicta la seva consciència, la consciència universal de tots els homes. Pascal ho digué sàviament: «No és en Montaigne, sinó en mi mateix on trobo tot el que veig en ell». Montaigne ens desperta a tots, ens espavila permanentment. L’escepticisme de Montaigne es basa en la seva bona fe, per aquest motiu és tan inspirador i alegre. Els seus famosos «Jo què sé?» i «Jo qui soc?» ho resumeixen tot. No sabrem mai qui som ni què som ni què sabem. Tampoc no podem dir que no som ningú ni que no som res. No ho sabem, així que no ho podem afirmar ni desmentir. Som alguna cosa? Què, què? Si això no és diversió, si això no és alegria, si això no és una vida prodigiosa, ja em direu què és? No podem explicar-ho ni podem explicar-nos-ho!

Visca l’escepticisme! Un escèptic és un ésser que es fa preguntes. És igual si no les sap contestar. És igual si no tenen resposta. Millor! Per què m’agrada tant la xocolata? Per què m’escarrufen els llimacs i el seu llim? Per què no soc feliç quan estic trist? Per què hi ha dies que no m’aixecaria del llit? Qui o què fa possible que passi tot això, que passin aquestes coses al món i a la meva persona? És prodigiós, és espatarrant: és desconcertant! És burlesc, és xiroi, és joiós! És xalest!

Antoine Compagnon, al seu llibre ‘Quaranta nits amb Montaigne’, es pregunta perquè Montaigne va escriure els seus ‘Assaigs’. Diu que diu Montaigne, ja retirat a casa fent repòs i apartat del món, proporcionava al seu esperit, reclòs en si mateix, el regal més gran que es podia fer. Deia que, amb el seu recolliment i el seu oci creatiu, era igual que un cavall desbocat, el qual podia córrer cent vegades més tot sol que quan el munta un genet, engendrant quimeres i criatures capricioses sense ordre ni propòsit. El seu esperit! L’esperit és l’eina imprescindible per experimentar l’alegria i la llibertat!

En fi, en el tema de l’alegria jo m’estic aprofitant de Montaigne més que en el de l’escepticisme. Quan jo era jove, era tan tímid que no gosava a dir, en els meus primers escrits literaris, que el meu poble es deia Consell ni que mon pare nomia Pere i ma mare Francesca. Em semblava una mena de robatori on de la realitat en feia ficció. Que això no era ètic ni just. Afortunadament, amb els anys he anat aprenent que tot el que la vida ens ofereix i ens regala és per a la nostra felicitat personal i per fer més agradable la nostra existència en el món. Amb Montaigne no he tingut mai limitacions d’aquest tipus. Ell mateix ens convida a gaudir de tot el que és bo i saludable, i ens diu que tenim tot el dret a fer-ho. Potser és fins i tot un deure. Tot allò que ens alegra la nostra vida i la del nostre entorn, ho hem d’aprofitar. És del tot lícit, i sense cap dubte tenim el deure d’usar-ho. Així que he fet, de l’escepticisme i de l’alegria de Montaigne, la meva pròpia vida. Com tots sabeu, m’ha passat una cosa semblant amb el ‘Nou Testament’ i les seves accions, dites i paràboles. Si és bo, agafa-ho! No ho deixis passar per alt. Mai no et sabrà greu d’haver gaudit: pren el que la vida et dona de bo i millor. I no hi ha cap dubte, o al menys jo no el tinc -en això no segueixo la meva teoria de l’escepticisme-, que tant els Assaigs de Montaigne com els quatre ‘Evangelis’, em donen i ens proporcionen a tots la felicitat eterna. Eterna! No ho volia escriure, però ho he fet. I ara ja està escrit: no esborraré el que m’ha sortit del més endins de la meva ànima!

I ara escoltem les sempre impàvides paraules de Friedrich Nietzsche: «Tots els grans intel·lectes són escèptics». Però, podem refiar-nos de Nietzsche?