Les citacions

D’aquesta manera va néixer i créixer la meva dèria i el meu amor pels aforismes. Perquè molt aviat vaig saber que allò que jo col·leccionava amb tanta il·lusió i tant d’entusiasme es deien aforismes. Una de les definicions que més em convencen del mot aforisme és la que diu que un aforisme no es pot definir. És com el món, com la vida, com la naturalesa humana, com la consciència que, ni uns ni els altres poden precisar-se ni delimitar-se. Quins són els límits d’un aforisme? Com podem expressar detalladament el fons i la forma d’un aforisme? Segurament, la millor manera de fer-ho, i la més sublim, sigui el silenci. Hi ha aforisme més breu i precís que el silenci?

Però, vaja, és de citacions que va avui el meu soliloqui. Amb els anys he conegut i m’he fet amic dels aforistes locals i universals més il·lustres i destacats. Un dels que més m’estimo és sens dubte Michel de Montaigne. Ho he repetit milions de vegades. És igual. És com si dic que el Nou Testament és el més savi de tots els llibres aforístics. En un cas i en un altre no m’aparto ni un mil·límetre de la meva veritat. Els Assaigs de Montainge són la millor biblioteca aforística que existeix. El Nou Testament conté un aforisme per a cada hora del dia i per a cada dia de l’any. Però son milers els llibres que circulen pel nostre món seguint les passes d’ambdós.

El gènere aforístic és el més divertit que hi ha. Allò que el fa tan divertit, més que el seu contingut, és el seu estil. Per comprovar-ho, ens podem dedicar a resseguir els pensaments sorprenents i meravellosos de Lichtenberg, de Chamfort, de Joseph Joubert, de Francesc Pujols, de Joan Fuster, de Rivarol, de Nietzsche, De Thomas More, de Shakespeare, de Lao Tsé, de Ramon Llull, d’Erasme de Rotterdam, de Descartes, de Kierkegaard, d’Alan Watts, de C.S. Lewis, de i de i de i de i de de.

He acabat l’alè. La diversió no s’acaba mai. Ho torno a dir: el llibre de les citacions més essencials que existeix en aquest món nostre és el que sempre cito: el Nou Testament. I el seu autor és Jesús de Natzaret. No comprenc perquè no em dono d’una vegada per totes per satisfet i m’abandono a la pau i al plaer que em proporcionen els dies. «El regne de Déu està dins vosaltres». Aquesta és la citació que val per totes. Jo porto Déu dins mi. Què més vull? Què més estic buscant? Probablement, però, en el fons, no estic segur de què és el regne de Déu. No sé qui ni què és Déu. Jesús, segons ell, és la nostra salvació. La salvació, quina salvació: què és la salvació? Perquè, quan llegeixo les paraules de Jesús comunicant-me que ha vingut per salvar-me i que Déu es troba en el meu interior no me’l crec? Per quin motiu no me n’acabo de refiar? Per què? Si confiés en aquestes paraules i me les cregués completament, tindria tots els meus problemes existencials resolts. Aleshores, què passa, què és el que no quadra i desconfio? Serà cert que l’esperit demoníac no para mai de treballar. Quan més content estic amb la vida que m’ha tocat viure, aquest dimonió de la sospita i de la maldat ve a visitar-me i em diu que tot això que crec és una ingenuïtat, una cosa infantil i pueril, pròpia d’un nen d’uè. Oh, qui pogués ser tota la vida un nen d’uè! Però no hi ha una altra citació que diu que qui no es faci com un infant no coneixerà el regne de Déu? Si soc un infant desvalgut en mans de la meva plenitud interior, què més vull? On vaig a buscar l’alegria que porto dins de manera infinita?

Tanmateix, les citacions, totes, tant les més materialistes com les més transcendentals i sobrenaturals, tenen i tindran sempre el valor subjectiu de qui les interpreta. Una citació que ara mateix em ve al cap i que m’invento ara mateix podria ser aquella que digués «Escolta’t a tu mateix i deixa’t de romanços!» Ara ho he posat per escrit, però estic segur que aquestes mateixes paraules, tan escasses i directes, tan contundents, les m’he dit mil vegades a mi mateix sense mai haver-les pronunciat. Ja era hora que les escrivís, doncs. Sí, escolta’t a tu mateix i deixa`t de romanços. És clar, però m’he d’escoltar a mi mateix escoltant a la vegada tothom. Ningú no en sap més que tu, però ningú no en sap tampoc menys. Cal escoltar i escoltar-nos i, a continuació, prendre una decisió. La decisió que més benefici ens aporti, la que més alegria ens proporcioni, la que més pau interior ens generi. Som personetes necessitades, éssers desvalguts i limitats, esperits que ens cal prendre consciència de tot plegat per viure d’acord amb la nostra realitat. Som el que som, i no som més ni menys. Som el que som, i no serem més ni menys del que som, per molt que ens encaparrem a ser o no ser. Som el que som i tenim la sort de saber-ho: no vulguem ser una altra cosa perquè no podem ser-ho. Un ratolí, una zebra, un gira-sol, són el que són. Cap d’ells no vol ser un tigre, ni una elefanta, ni un albercoquer carregat d’albercocs. Jo soc un ésser humà: no vull ser un àngel ni un dimoni, no vull ser una papallona ni un llimac: només vull ser un home, allò que soc. No vull ser res del que no soc. No puc ser-ho. Posa-t’ho dins el cap, banastra. Deixa d’imaginar impossibles absurds que no et porten enlloc. Ets tot allò més que pots ser. Conforma’t i alegra’t. Pots llegir, pots pensar, pots crear: què més vols, annerot? Sigues feliç i no et queixis. Dona gràcies a la vida i respira tranquil.

Busca citacions i enriqueix-te de sentit comú i de saviesa. Posa en pràctica tot el que saps i tot el que experimentes interiorment. Mira a tot arreu, llegeix totes les citacions que t’arribin a les mans, però al final i a la postre, fes el teu propi camí. Al meu entendre -i crec que és el que coincideix amb la majoria de lectors de cites, de sentències i de parèmies-, les citacions tenen sempre el valor del moment que estem vivint, del present. Han sortit del forn avui mateix i ara mateix, per tant s’han d’entendre i aplicar en un sentit completament modern i vigent. Actual. Aquesta actualitat li dona tota la validesa i tota la legitimitat pràctica i pragmàtica que té. Mai, però, no serà una actualitat total ni absoluta. No ho serà a causa de la infinita complexitat de la meva múltiple i inexhaurible condició humana. És a dir, de la infinita grandesa i de la infinita misèria humana. Ehem, ehem. Ric per no plorar.