L'any 2009, Antoni Marimon, president de la Fundació Emili Darder, va afirmar en una entrevista en aquest mitjà que: «Hi ha la necessitat d'un rearmament ideològic. Des d'alguns sectors s'ha menyspreat la ideologia de manera molt important i això ha fet que els partits estiguin farcits de persones que són tan pragmàtiques que arriba a passar tot allò que sobradament coneixem (...) Hi ha el discurs de ‘prou de política, volem gestió’ i la fundació és una mica el contrari. Volem ideologia, volem política. La gestió també, naturalment, però la fas quan saps quina política vols. La gestió per la gestió serveix de ben poc. El projecte de la Fundació és una reivindicació de la ideologia i de la formació política d'aquest espai progressista i nacionalista, però obert a tota la ciutadania, naturalment». Lamentablement, 15 anys després, l'afirmació de Marimon és més vigent que mai.
Tinguem clar que la crisi social, cultural i econòmica -amb la saturació turística i la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies- fa evident la necessitat d'un canvi. Si no volem que el neoliberalisme, la voracitat dels mercats financers i la lliure circulació de béns materials –però no de drets humans ni laborals– devorin els valors del sistema democràtic, hem de prendre mesures. La sobirania popular, eix de la democràcia, s'està buidant de contingut. La sacralització del lliure mercat i el dogma de la no-intervenció política en l'economia han portat a una nova fase del capitalisme: el poder desmesurat i indiscutible del mercat. Atès que els mercats i el neoliberalisme no afluixaran ni soltaran el mos, cal una revolució democràtica que comenci per exigir la rebel·lió contra la dictadura mercantil, restablir les idees i les polítiques de la democràcia avançada i social, i retornar la sobirania popular al poble. I això, a casa nostra, té un nom: independentisme.
Diferents veus parlen de la necessitat d'un rearmament ideològic d'aquest espai. Per exemple, la jove investigadora Júlia Ojeda, per exemple, ha reclamat la necessitat que el moviment independentista es reforci per assolir els seus objectius. Ella ha assenyalat diverses mancances que va patir el «procés català», com l'absència de cultura rupturista, la desatenció en aspectes com la llengua, o les febleses intel·lectuals i de lideratges. En aquest sentit, ha apel·lat al necessari desacomplexament i autocentrament del moviment. L'autocrítica, diu, «és un pas necessari per passar d'un cert independentisme màgic a un de més realista i pragmàtic, centrat en com avançar sense perdre llençols a cada bugada».
L'independentisme, a les dues bandes del mar balear, ha de partir de noves premisses. Això està clar. Ara se sap que l'Estat no cedirà fàcilment, que no li tremolarà la mà a l'hora de reprimir el moviment i que la Unió Europea no intercedirà a favor dels drets dels catalans. A més, i això és el més important, sabem que les injustícies que varen portar a assolir una majoria independentista romandran sense resoldre, governi qui governi.
L'objectiu ho veig clar: fer un projecte engrescador, transformador -i qualsevol projecte transformador, ha de ser realista- capaç d'arribar a tota la ciutadania, al marge del seu lloc d'origen, idioma i grup social. Serem capaços de repensar-nos?