L’espera

Bé, això és l’espera: espera el que som incapaços d’imaginar. Si ho esperem lúdicament, llegint, escrivint o en qualsevol altre circumstància artística, l’espera no pot ser més enlluernadora i atractiva. Llegint, per exemple, ‘Cien años de soledad’, de Gabriel García Márquez, o el ‘Llibre del desfici’, de Fernando Pessoa, per posar dos exemples del tot diferents. Diferents, però, això sí, majúsculs, amb una profunditat d’entreteniment i d’intel·ligència que es poden considerar magistrals. I contemporanis. Per no perdre temps en l’espera de l’espera, avanço que aquesta meravellosa espera s’hauria d’acompanyar en tot moment del sentit de l’humor. Són tantes les estupideses comeses pels homes, tants els disbarats viscuts per ells, que atendre’ls sense humor ens posaria de molt mal humor. El millor que podríem fer és, ajudats per aquells que en saben, escollir només les lectures prodigioses que alguns homes i dones de la nostra condició han escrit i publicat. Poden ser novel·les, el gènere més popular i extens que existeix dins el camp literari, però serveixen igual les obres de teatre, els reculls de poemes i de contes breus i de narrativa en general. No oblidant mai les memòries, els assaigs, els diaris i dietaris i, sobretot, pel meu gust particular, les biografies i autobiografies. De tots aquest llibres en traurem un gran plaer intel·lectual pràctic.

Quan em refereixo a l’humor no ho faig només concretament al contingut còmic del terme, sinó més bé a l’estil, el qual inclou la ironia, el doble sentit, el distanciament, la reflexió universal, el relativisme i la despreocupació física i material. La generositat, en una paraula. D’aquesta manera, a mi em sembla que cadascú veu el que ell vol veure. Molt més encara: cadascú viu el que ell vol viure. Veure el món dramàticament és el pitjor que li pot passar a un home normal. Com que jo ho soc, prefereixo, com feia ma mare, veure el món alegrement. Per tràgic que sigui el que estigui veient i vivint. Tanmateix no en trauré res de les meves cabòries absurdes i de la meva malsofridura adquirida. Al femer les penes! La meva espera serà encoratjadora i confortable o no serà. És a la meves mans fer-ho així, fer-ho possible.

Tota aquesta sorprenent reflexió sobre l’espera, que ni jo mateix m’esperava, sorgeix d’una relectura recent. Una relectura preciosa. Una autobiografia. La vida de Sant Ignasi de Loiola contada per ell mateix. Ignasi de Loiola es passa la vida esperant. Sempre espera la transcendència, el benestar personal. Si no fos així, no resistiria tot el que li està passant. Com molts de nosaltres. Jo no resistiria la meva vida si la meva espera no fos gojosa i confiada. Al final, sempre alguna cosa meravellosa ve a salvar-nos. L’admirat Alan Watts, al seu llibret -Alan Watts només va escriure llibrets- ‘La vida como juego’ ens ho grava a la mollera com un clau roent. Qualsevol cosa que succeeix a la nostra vida és un estat d’increïble felicitat, diu Watts. Qui s’ho creu, això? Qui s’ho pot creure? Jo, sí. Jo m’ho vull creure i per això m’ho crec. Si el món és una llauna, una realitat absurda i estúpida, per quina raó ho és? Oh, bona pregunta diria Groucho Marx. No ho sé, contestaria, no ho sé, i sortiria de l’habitació fent saltirons de comicitat i benaurança cristiana.

Cristiana. Aquí volia arribar. Al ‘Nou Testament’ se’ns explica tot això sobre la nostra espera terrenal. Però no en volem saber res. Li girem l’esquena. Ignasi de Loiola, després de llegir la Vita Christi de la nostra germana Elisabet de Villena -catalana per més senyes, la primera dona escriptora coneguda a tot arreu ja fa més de cinc-cents anys, una feminista avant la lettre, de la talla del nostre altre escriptor universal Ramon Llull-, restà ben relaxat i feliç. Havia trobat el que cercava: la plenitud de la vida, i a la seva pràctica diària hi va dedicar tot el que li quedava d’alè. Com Alan Watts, com tots els homes amb esperit lúdic, com tota la gent sensible, sabia que la vida humana comença amb dos fonaments insubstituïbles, ferms: jo no puc millorar el món, i jo no puc canviar-me a mi mateix. Saber aquests dos axiomes és assolir la més gran energia interior que un home pot contenir. Aquesta saviesa li manté per sempre les piles carregades. Sap que només pot ser allò que és. Ignasi de Loiola ho va entendre de seguida i va dedicar la seva vida a aquesta tasca magnífica. Una autobiografia. Una lectura. Una relectura. Una reflexió. Una espera esperançada.

Rebutjo tota espera sense il·lusió. No vaig a veure un partit de futbol sense l’esperança de que guanyi el meu equip. El meu equip soc jo. A la més famosa i emblemàtica obra de teatre de Samuel Beckett, ‘Tot esperant Godot’, es fa una suplantació de la llarga i soporífera moratòria humana a la Terra. Molt poc esperançada. Beckett ens mostra la part més negativa de la nostra estada en aquest món. És cert que molts lectors i espectadors l’han situada, aquesta obra, en el cim de les arts escèniques. Però moralment és deshonesta i infame. L’espera no és com la pinta aquest autor. És repugnant veure com dos homes esperen debades. La vida no és així ni és això. Atret per l’argument, i fins i tot admirant l’exuberant imaginació de l’autor, anys després jo vaig escriure una de les meves primeres peces teatrals inspirant-me en aquesta. La vaig titular ‘Fills de l’espera’, i tenia un final escaient i esperançador. Va guanyar el premi ‘Recull’ de la ciutat de Blanes. Ho dic perquè, ja fa més de quaranta anys, jo pensava l’espera és motiu d’alegria i somni engrescador. L’espera no es basa en una determinada meta, sinó amb l’experiència lúdica d’esperar. És a dir, viure llegint i escrivint. Literàriament. Com si no existíssim. Com si no fóssim. Qui sap si així és la nostra vida! Si no som, mai no deixarem de ser. Quina idea més singular! Oh, es nota que s’acosta l’estiu i ja fa molta calor!