La pel·lícula que inaugurà l'Atlàntida Film Festival, dirigida per Fernando Trueba i protagonitzada per l’estrella de Hollywood Matt Dillon i l’actriu Aida Folch, s’enfonsa quan l’acció narrativa es desenvolupa.L’inici del film ens situa a Grècia durant els anys 2000. Una dona (Aida Folch) arriba a un poble coster per a treballar a un restaurant situat a una illa on només hi viu el propietari d’aquest restaurant (Matt Dillon). Aquest inici té influències clares als films de Billy Wilder, com Avanti (1972) o Fedora (1978). Aquests dos films estan situats al Mediterrani, amb fotografies molt lluminoses i els seus protagonistes arriben a aquests llocs i els hi ocorren alguns misteris que han de descobrir. Fins aquí Isla perdida no s’arrisca massa però no descarrila.
Trueba coneix molt bé el llenguatge cinematogràfic i, per tant, la creació d’ambients, introduint elements narratius i tècnics com la música extradiegètica, aquella que normalment anomenam banda sonora, i diagètica, aquella que sona dintre de la mateixa pel·lícula, que poden sentir els propis personatges o el muntatge.
No obstant això, cap a l’inici del nus de la seva història, un no pot deixar de veure una caiguda en els aspectes de la narració. Com a espectador, hi ha una allunyament de les emocions dels personatges, ja que la informació que ens dona Trueba mai està esbiaixada pel punt de vista. És a dir, com a espectadors d’un thriller, mai hem de tenir la mateixa informació que els personatges: si tenim més informació la tensió augmenta, per exemple si sabem que hi ha una bomba a un cotxe i el protagonista l’està conduint sense saber-ho, el resultat és tensió cap l’espectador. Una altra possibilitat és quan els espectadors coneixem únicament una de les parts, per exemple, si tenim un personatge que té ceguera i un altre personatge secundari es fica a la casa de l’altre per a robar-li els seus estalvis, cream tensió, ja que estam en el punt de vista del lladre però moralment estam a prop del protagonista, que a més, no pot veure-hi. En Isla perdida aquesta anàlisi tan important en el thriller no funciona gaire bé, i amb els minuts la tensió va minvant, creant una allunyament emocional d’allò que passa en el film.
Finalment, la darrera part de la pel·lícula és massa llarga. Ens condueix cap a un final que ja intuïm i on només esperam veure, quan arriba el moment de tancar, allò que ja coneixem. És una llàstima que no hagi funcionat narrativament, ja que tècnicament té aspectes remarcables com la música de Preisner, el compositor de La doble vida de Verónica (1991) i de La trilogia del colors o la seva fotografia.
