Amnistia sí, amnistia no. Presó sí, presó no. Prevaricació sí, prevaricació també. Corrupció sí, corrupció també. Del càrrec de president, sembla que no tan sols se n’ha servit la dona, sinó que el germà també. Que jutges no prevaricadors facin la seva feina. No pot ser que el càrrec d’una persona li serveixi per obtenir avantatges, ni tampoc no pot ser obtenir feines ben remunerades sense assistir a complir amb les obligacions, encara que no se te n’hagi posat cap ni una. Que jutges no prevaricadors facin la seva feina. Ja veurem si Puigdemont podrà venir a votar o no per por a no ser detingut. Marta Rovira ja és aquí i ja s’estan fent festes de benvinguda i falses promeses d’acabar la feina iniciada. Quina feina? És que s’ha començat la tasca per poder arribar a la independència o no s’ha fet res més que acaparar càrrecs? Abascal en fa de les seves. Prefereix que els negrets s’ofeguin dins la mar, abans de repartir-los el pa que menja. I tots els hipòcrites que es creuen bones persones i també pensen i volen fer el mateix que Abascal. Molts són d’aquests que no volen ni pensar que hi hagi gent que es mor de fam. Pensen que si no ho veuen, no està passant. Quina misèria, quina barbàrie. Té remei aquest món, ple de persones que pensen el mateix, però que diuen que lluiten per un món millor? Quin món!
Coses de la vida. Molts espanyols es passegen pels carrers després de cada victòria de l’equip de futbol. Es passegen darrera d’una o d’unes quantes banderes espanyoles i criden que Espanya guanyarà el campionat, amb les expressions de rigor. Per què serà que la majoria de vegades acaben amb l’expressió: «Puigdemont, a prisión». Serà que també ho veuen com un campionat de futbol en què els jugadors són els jutges i el trofeu és Puigdemont? No els manquen gaire passes per trobar-se al costat d’un delicte d’odi. Per què es porten com a vàndals i ataquen els mossos d’esquadra com si fossin els seus enemics? És que creuen que formen part de la policia d’un altre país?
Després que França s’hagi salvat de la victòria de l’extrema dreta i que aquest fet hagi estat la causa de tanta simpatia per part de molts espanyols cap al país de més enllà dels Pirineus, és quan és necessari recordar que l'Estat francès no ha estat mai per a nosaltres cap paradís i que personatges com Mélenchon sostenen opinions sobre la nostra realitat nacional que al sud de la ratlla podrien ser equiparables a les de VOX. Cal matisar el punt de vista català, ja que es ven poc prudent sobre el que realment ha passat o està passant. D’això en sap alguna o molta cosa la gent del nord, que ho ha de suportar cada dia que passa i que ho han hagut de fer tots els dies de la seva vida. I això suposa que l’Estat francès no és cap paradís i sobre el que pensen de la realitat nacional de la gent del sud o del Principat sobre el procés independentista, no es diferencia gaire del pensament de VOX.
No es pot oblidar que a França es va fundar l’Estat nació, com no es cansen de repetir els espanyols que sempre parlen de nació quan es refereixen a l’Estat. Per això són exageradament nacionalistes espanyols. També el model francès ho és a l’hora del tractament de llengües. Va ser l’enquesta de l’Abbé Grégoire, el 1794, que va donar a conèixer que d’una població d’uns 28 milions d’habitants, tan sols 3 milions de persones parlaven francès com a primera llengua, és a dir, que el 88% de la població parlava altres llengües com l’occità, el bretó i el català.
En tan sols dos segles, París ha estat capaç de destruir llengües, cultures i nacions, que han servit per convertir França en un model per a altres nacions més incapaces com és el cas d’Espanya. I ho ha aconseguit utilitzant sense vergonya la violència més abjecta i trepitjant els mateixos principis morals que la revolució proclamava per a tots els ciutadans i de manera universal.
Durant la Primera Guerra Mundial, França va enviar quasi 250.000 parlants de bretó al front i allà en varen morir més de la meitat, de tal manera que varen deixar Bretanya sense joves. Mai més a Bretanya no s’han pogut recuperar.
L’escola obligatòria i en francès va tenir un paper d’assimilació total de llocs com Alsàcia, Flandes, Bretanya, Còrsega, Euskadi i Occitània, i també a la resta de territoris que tenien llengua pròpia. Les amenaces i els càstigs físics i corporals contra els alumnes varen marcar generacions senceres i encara avui són part de la consciència fosca dels catalanoparlants.
Com passa a Espanya, les forces progressistes i d’esquerres no varen aprovar una reforma constitucional que defensava les llengües regionals com a patrimoni de l’Estat.
Cal recordar que aquesta reforma constitucional fa poc temps va ser aprovada per l’Assemblea, però fou suprimida posteriorment pel Senat. I que varen ser els senadors comunistes, radicals i part dels socialistes els mateixos que avui deven celebrar contents les mostres de suport al Nou Front Popular, les que varen encapçalar el moviment contra el reconeixement de les altres llengües diferents al francès. Així que sembla que els espanyols han anat a formar-se a França per anar contra les altres llengües que no siguin l’espanyol. I som conscient que he dit espanyol i no castellà.