cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 24°
31°

Jo vaig viure a Hollywood

A més de la Literatura, la meva infància i la meva joventut també va tenir molta relació amb el cine. El cine i, de manera destacada, la seva música. Dic la seva perquè les bandes sonores de les pel·lícules m’han acompanyat tota la vida. Han transcendit la meva existència en tot moment. La meva religió és aquesta. La meva filosofia és aquesta. La meva vida és aquesta, la literària i la cinematogràfica. Hollywood! Sempre que em trobava davant una pantalla de cine, en una d’aquelles meravelloses i encisadores sales de cinema de Ciutat, em transformava. El cine ha estat el món oníric on he viscut sovint. És cert que vaig començar a veure cine en una modesta cambra de quatre parets emblanquinades del meu poble: el Cine Novedades Consell, on no hi cabien més de cent o cent vint assistents, la majoria adolescents. Però aquell va ser un portentós començament. Allò era ja Hollywood. Per això dic que jo hi vaig viure. Hi vaig viure molts anys. Per mi, una sala de cinema, per petita que fos, sempre ha estat Hollywood, encara que les pel·lícules no sempre fossin nord-americanes. Hollywood era la pantalla, les imatges, el clima, els personatges, la música. Tot sol, encara ara, no ho puc recordar sense emocionar-me, sense que els ulls m’espiregin i em caigui alguna llàgrima. Li estic molt agraït a Hollywood. Li estic molt agraït al cine. Jo soc la Literatura, el Cine i la Música.

Sovint manifesto la meva realitat literària, perquè fa molts anys que penso que tot el món és literari, és ficció. I ho és per real que sigui. Com més fabulós i fictici és el món, més real em sembla. No hi ha res més real que la imaginació humana, i la ficció, la literatura en general, el cine, la música i els somnis que pertanyen a aquesta imaginació infinita. Una cosa que no he proclamat gaire vegades i em sembla molt i molt digne de dir és que també la Religió és literatura. I ho és en majúscules. D’on surt la Religió si no ho fa de la nostra creativitat immensament imaginativa? La Religió, com el Cine, la Literatura, la Música i la totalitat de la Cultura, és un producte de la nostra imaginació. I si no ho és, o encara que no ho sigui, ningú fins ara ens ho ha pogut explicar. Una cosa supera la meva capacitat personal: la Humanitat és un fet o una Realitat cultural? Els homes som Cultura? Home, fa la sensació que som més Genètica. Però tot plegat ens fa dubtar. Què és la Genètica? D’on sorgeix la potència genètica? Si els homes som éssers genètics, aleshores tot esdevé d’aquesta força misteriosa que no sabem qui l’ha creada.

Està bé que a l’Antic Testament, el primer llibre del conjunt sigui el llibre del Gènesi. Allà s’hi troba tot condensat, tot dit. Tot està dit: en aquest primer llibre s’hi troba tot. No cal anar a buscar res més. Però jo em pregunto qui el va escriure. Qui va escriure el llibre del Gènesi? I quan? El que sembla cert és que es va redactar molt després de que el fets que es narren passessin. Això torna a sembrar de dubtes la condició humana. Aquells fets del Gènesi, com s’anaren transmetent de generació en generació fins arribar al moment de la redacció definitiva? Uf, va dir aquell! Uf! Això sí que és Literatura! Això sí que és Hollywood!

Tornem a la realitat, si la realitat és el que passa ara mateix i ho és de la manera que sembla que passa. Tornem a la realitat. Em pregunto si la realitat és real i no sé contestar-me. Però m’entretinc agradablement amb aquestes curolles de la meva ment virtuosa. M’hi entretinc profunda, màgica i virtuosament. M’hi entretinc i no vull enganyar-me: m’hi diverteixo. Gaudeixo d’aquest joc esburbat que no té ni sé per on agafar-lo. Un joc que no té cap ni peus. Ric interiorment quan veig que tanta gent, tants homes i tantes dones, s’hi recreen a soles o acompanyats. No és això la veritable Religió? No és, doncs, la Religió el joc més elevat de tots els entreteniments humans?

Moltes vegades he dit, de paraula i per escrit, que no sé el que dic. No ho sé. Però sospito perquè ho dic: per passar-m’ho bé, per divertir-me, per fer que la vida em sembli més autèntica, més amable i honesta. La Vida: quin altre invent! Per això confio en la paraula de Jesús de Natzaret, perquè digué que ell és la Vida. I tant que ho és! I tu i jo també que ho som. Què és la Vida si no ho és cadascú de nosaltres? La Vida és la Vida: potser tampoc som ni tu ni jo, és ella. Tot el que batega és la vida: la Vida. Uep!, que deixa de ser vida quan deixa de bategar? Quan el nostre cos deixa de bategar deixa d’haver-hi vida? Sempre he pensat que el cos, la matèria, és la part menys important, la més insignificant, de nosaltres mateixos. Ja m’ho deia don Miquel Ramis Alonso. La matèria no existeix, només existeix l’esperit. En el fons, em deia aquesta savi mallorquí de Sineu, la Vida és un cent per cent d’esperit. Deu ser cert?

No hi ha cap pel·lícula de Hitchcock ni de cap altre director de Hollywood que tingui tanta intriga i enrevessament com la meva vida. Cap. Té tanta intriga i tant suspens, tanta manca de sentit a primera vista, tant de son-sense lewiscarrollià, tanta dificultat i tants tripijocs, que si no fos pel sentit lúdic i per l’esperit humorístic amb que l’he farcida, seria del tot insuportable. Com a creient, aquest aspecte té molta importància, perquè sempre m’ha semblat una estupidesa que les institucions religioses tinguin necessitat de castigar els fidels per millorar-los la seva conducta i el seu benestar. Una estupidesa. Però el món és així, i com que el món el va crear Déu Nostre Senyor, algun dia tindrem una explicació definitiva. En comptes d’advertències i càstigs gratuïts i banals, l’Església Catòlica, que és la meva, hauria de tenir sempre presents els efectes positius del joc i l’humor. De la màgia. Encara hi és a temps.

No només l’Església Catòlic hi és a temps encara. Més que res, jo, l’únic que puc jutjar, hi soc a temps. En el fons, el que importa és el meu ésser, el jo, la meva persona. L’Església està al meu servei, i no jo al seu. Aquest és el projecte de Jesús de Natzaret expressat en el ‘Nou Testament’. Per això sempre reivindico el ‘Nou Testament’ com el millor llibre que conec, perquè busca la meva felicitat, el meu benestar i la meva màxima llibertat. La meva independència absoluta. Basta llegir-lo i tornar-lo a llegir de bell nou. Rellegir-lo. Tot és nítid i transparent. No hi ha cap altra alternativa: o Jesús de Natzaret o l’esclavatge polític, social, mental i espiritual. Tria’m. Tria’m i camina’m tranquils i en pau i benaurança. La vida és això. La Vida, la Veritat i el Camí. També el Tao dels orientals. Jo vaig viure a Hollywood quan anava al cinema cada tarda, perquè em proporcionava alegria de viure i plaer a balquena, però el ‘Nou Testament’ ho supera. Sempre he sospitat que el ‘Nou Testament’ no és només un llibre escrit per humans. És massa infinit i màgic. Massa meravellós. Com Hollywood.

Com tot el que reflexiono, imagino i escric, tot s’acaba amb una rialla, amb una acció de riure plena i alliberadora.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per segur, fa 20 dies
En mi anterior escrito he dicho que suscribía todo lo dicho por el Sr. Joan.
No todo, evidentemente. Muchas cosas de las escritas son suyas en las que no entro ni salgo.
Me refería a cuanto decía sobre cine y/o cines, ya que por edad el cine fue una religión para mi y demás compañeros de edad similar.
Valoració:0menosmas
Per segur, fa 20 dies
Por peinar canas como el Sr. Joan, servidor firma casi todo lo que acaba de escribir.
Para los muchachos de aquel tiempo, el cine lo era todo. Cierto que se ha hecho cine en Italia, España, incluso en Méjico, pero el Cine (en mayúscula) es norteamericano.
Él vio las primeras cintas en el Novedades de Consell, de los hermanos Bestard (creo que se llamaban). Por ser palmesano, en el Capítol, Dorado, Balear, Augusta, Born, Rívoli (posteriormente) etc.
Los musicales de Hollywood jamás han sido superados. En muchos momentos vuelvo sobre "Un Americano en Paris". Para mí, inigualable e insuperable. Y la lista es larguísima. Y de cien temas diferentes.
Ahora ni hay salas, ni voy a ellas. Cosas de la misma vida.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente