En Jaume Pons Alorda encara no ha acomplit els quaranta anys (els compleix a la tardor d’enguany) i ja ha fet una tasca literària gegantina: en solitari porta publicats quinze reculls de poemes, dues novel·les i un dietari; juntament amb altres autors, diversos volums de poesia i de prosa; i com a traductor, més d’una dotzena d’obres (dels grans Whitman i Edgar Poe, entre d’altres). I ara acaba de publicar l’assaig (l’anomenarem així perquè es presenta com a tal, però és una obra heterogènia, eclèctica i gairebé inclassificable), ‘Les cendres de Passolini’ (Lleonard Muntaner, Editor). Per tant, es tracta d’un autor encara jove, però ja consolidat, i amb pressa. Pressa que no és sinònim de precipitació sinó d’ànsia de bastir, de construir una obra ingent, densa i amb vessants creatives diverses.
El fet de triar Passolini com a figura central d’aquest text no és atzarosa. Apart de l’admiració pel seu geni i pel seu art, n’hi ha prou de llegir la conclusió final per comprendre la identificació de Pons Alorda amb l’artista italià, del qual destaca, a més de ser un creador polifacètic, «el seu rotund esperit crític, la seva portentosa energia, les seves rabioses ganes de viure apassionadament com un heretge magnífic». També pels trets als quals, al llarg del text, proporciona més relleu: el d’escriptor prolífic, el d’artista multidisciplinar, el del seu amor per la llengua friülesa (i de retruc, pel català com una llengua minoritària i oprimida). Evidentment, la dedicació al cinema, la ideologia radical, l’homosexualisme i la mort tràgica i cruenta que patí Passolini són lluny, ara per ara, de l’esfera vital i creativa de Pons Alorda, però intueixo que l’atractiu que sent per l’artista italià prové de les moltes altres coses que tenen en comú.
Pons Alorda explica ‘Les cendres de Passolini’ com «un conjunt d’apunts (...) assajos en prosa i en vers al voltant d’una passió obsessiva». Es tracta d’una obra heterogènia, muntada amb materials molt diversos: seqüències biogràfiques de Passolini, anàlisi de les seves produccions (especialment les cinematogràfiques), reflexions i poemes de l’autor al voltant del personatge, citacions de molts d’autors diferents (essencialment de Blai Bonet i Lluís Calvo) també subjugats per l’atractiu del creador italià. Amb tots aquests ingredients i una estructura molt compartimentada, ha fet un llibre «que no vol donar respostes sinó generar encara més preguntes».
Aprofita Pons Alorda el retrat reflexiu i poètic que fa de Passolini per endinsar-se, amb un llenguatge elaborat però viu i dinàmic, ple d’imatges i metàfores sexuals, per comentar la poesia, la novel·lística i el cinema del geni bolonyès, i també la seva relació amb Catalunya i amb la literatura catalana. Però, sobretot, per incidir en la seva crítica demolidora al feixisme que no havia acabat amb Mussolini sinó que es perpetuava en els anys 60 i 70 amb la socialdemocràcia italiana al poder. La denúncia de Passolini a la corrupció política italiana de l’època, serveix a Pons Alorda, per mostrar la concomitància amb l’actualitat política espanyola: el que no va aconseguir Franco (acabar amb la llengua catalana) ho està aconseguint el nostre sistema aparentment democràtic. Més que una «puta profecia» de Passolini és una veritat inquietant i esfereïdora.
