Llegir és passejar. De manera especial, passejar per l’interior del que llegeix. Si més no, aquest és el que em passa a mi. El millor passeig és el que ens convida a contemplar, imaginar i pensar. Sobretot, pensar. Quan rellegeixo el Nou Testament no deixo mai de pensar, però també de contemplar i, naturalment, d’imaginar. Quan Jesús diu als seus deixebles i seguidors que no va ser Moisès qui ens donà el pa del cel, sinó que és el Pare qui ens el dona, m’ho he de pensar i repensar. Fins que m’ho crec. Aleshores m’imagino interiorment la situació. És a dir, mentre interiorment em passejo. Contemplo a Jesús dirigint-se a Pere, a Joan, a Jaume, a Mateu i a mi mateix amb un somriure que convida a escoltar-lo relaxadament. Contemplo com és Déu el que fa baixar el pa del cel, o d’on sigui, i el reparteix al món sencer. Com podria ser de cap altra manera?

Jo crec el que llegeixo. Jo crec el que diu Jesús. Jo el crec quan diu que és ell el pa de vida. Mare meva: ho és! I ho és d’una manera natural i totalment generosa. En el meu interior no existeix que s’assembli a la intel·ligència artificial de la que tant es parla en l’actualitat. Res d’intel·ligència artificial ni d’amor de pa amb fonteta ni de plàstic de colors roses i cels. Tot és consubstancial. Tot ho reconec. Fa estona que vaig eliminar la dramatització banal de la meva vida.

Entre les meves amistats i el meu entorn familiar hi ha molts coneguts que estan «penjats» espiritualment de la filosofia oriental. Em sembla magnífic. Jo també hi estic. Crec que Jesús de Natzaret també hi estava. Passejar-se per aquests paisatges interiors, que són alhora d’Orient i d’Occident, és un dels grans plaers que ens proporciona la vida. Així mateix és, també, el pa de vida. Hi ha un brillantíssim autor anglo-asiàtic que es diu Alan Watts, i que jo no deixo de citar mai, que té escrites les millors reflexions sobre aquest pensament oriental-occidental. Ells i nosaltres coincidim en el punt principal: la felicitat personal.

Les passejades interiors són tan extraordinàries perquè són les més divertides que hi ha. Aquest sí que és un turisme d’elevada qualitat cultural i humana. Malgrat tot, no es veu que els governs regionals ni nacionals en facin cap promoció especial. Fins i tot, aquesta activitat personal hauria d’estar subvencionada al cent per cent. Les visites turístiques, guiades en un principi, per l’interior d’un mateix ens descobreixen els principals monuments i llocs destacats del recorregut, com són el seny, el sentit comú, l’estil de vida alegre i la generositat permanent. Tota una guia de conducta per a un mateix i per els altres. Tot plegat, sense necessitat de pujar a cap avió o a cap vaixell i sense pagar els peatges incòmodes de la massificació turística i dels embossos que es troben en aquests indrets monstruosos. Però el més meravellós és que en aquest turisme interior, descobrim el monument més essencial que existeix a la vida: nosaltres mateixos. A la vegada, aquest monument, estàtua o imatge, reflexa la que sovint ens passa desapercebuda de tan unida a nosaltres que està: el nostre esperit, l’esperit de Déu, Déu mateix. La imatge teològica de cadascú de nosaltres.

En un dels primers llibres d’Alan Watts, dels anys quaranta del segle passat, ell ja deixava palès aquesta realitat i aquesta veritat. El llibre, que s’ha convertit en un best-seller de l’espiritualitat, es titula ‘L’Art de ser Déu’, i el podem trobar a totes les llibreries de prestigi. I, per descomptat, off course, a la meva i nostra i vostra biblioteca de tots, oberta en tot moment als amics i amigues del món sencer. Tanmateix, com apunta Alan Watts, Déu no ens preguntarà, quan tornem del nostre viatge turístic, si hem conegut o vist en persona el president dels Estats Units o la Sagrada Família de Barcelona, sinó que s’interessarà per si ens hem conegut o vist a nosaltres mateixos en la nostra visita turística. Perquè és d’això de que es tracta quan passegem, de trobar-nos cara a cara amb nosaltres. D’acceptar-nos humilment i humorísticament com som: tant el Tao de Lao Tsé com els evangelis del Nou Testament tenen en comú el passeig interior i l’humor.

En aquest sentit, si haguéssim de comparar el passeig d’Alan Watts, amb el Tao a una mà, i el de Jesús de Natzaret amb el Nou Testament a l’altra, la diferència la trobaríem en l’objectiu últim. El Tao es queda a la terra, mentre que els Evangelis, sense deixar de mirar a la terra, miren també cap al cel. Una qüestió de transcendència, de metafísica. Jesús mira més lluny que Lao Tse, si ho podem dir així. No pretenc fer una analogia ni molt menys, només constatar la interpretació més objectiva, per subjectiva que pugui ser. Estem davant dos conceptes d’humanisme i d’espiritualitat semblants, però amb una visió final diferent. Tant el taoisme com el cristianisme, en aquest passeig turístic que estic fent, procuren que jo m’ho passi culturalment entretingut i divertit i, a la vegada, en tregui una experiència personal que m’ajudi a entendre millor el que està passant al món i el que m’està passant a mi. Encara que hi ha una finalitat més terrenal que l’altra, però portadores de plenitud de vida totes dues. Un prodigi extraordinari, tant en un cas com en l’altre. Un deixar que la vida flueixi per ella mateixa. L’home no és res i ho és tot. Aquesta és la veritable llibertat humana.

Així i tot, personalment, no hi ha cant a la llibertat més precís i plausible, que el del Nou Testament. Perquè m’assegura el present i el futur. L’eternitat. Què més vull? Què més puc desitjar? No hi ha res més valuós que això. Segueixo l’esperit evangèlic i soc lliure. No em cal res més. Ben mirat, Alan Watts, que coneix les dues parts, accepta la realitat divina com un esperit d’humor còsmic, segons les seves pròpies paraules. Alan Watts, amb la seva gran i humil saviesa, ens sorprèn contínuament de manera molt agradable quan es refereix a Jesús i als Evangelis que ell protagonitza. Fins i tot cita a Sant Pau quan aquest diu que encara que entregués tots els seus bens per alimentar els pobres i el seu cos perquè fos cremat, sense caritat no li seria de cap profit. La caritat ho embolcalla tot. Aquestes reflexions, encara que s’assemblin, són més cristianes que taoistes, i a mi em semblen el fruit exuberant d’una passejada pel laberint interior.

Alan Watts, sempre tan enginyós i divertit, ho remata acudint un cop més als textos evangèlics: la santedat és la vida espontània -meravellós Watts!- i l’abandonament amb humor -amb humor!-, la qual cosa inclou l’astúcia de la serp i la suavitat del colom. Perquè l’humor, la veritable confiança, l’autèntica fe, és la perfecta autoconsciència, el reconeixement alegre de la pròpia absurditat: la transformació de l’ansietat en riure. Encara afegeix Watts que l’humor sant és l’última broma en un mateix: per això Dant va sentir el cant dels àngels com la rialla de l’Univers. La saviesa i l’humor infinit del no saber. En aquest punt sí que coincidim plenament tots els que fem turisme interior.