La corrupció política, no importa dir-ho, és absolutament rebutjable, ha de ser perseguida amb tota contundència i ha de donar lloc a l’assumpció de les responsabilitats polítiques que correspongui. És evident que ningú defensa la corrupció. Ara bé, la visió que alguns partits i el seu entorn mediàtic en tenen és, com a mínim, peculiar. Si hi ha indicis i afecta a un dels nostres, aleshores, presumpció d’innocència i tancament de files en suport del company. Si hi ha indicis i afecta a un dels nostres rivals polítics, aleshores, linxament, atac i peticions de dimissions immediates. Amb el mateix grau d’indicis si és dels nostres se’l protegeix, si és dels altres se’l destrossa. Pels socialistes el PP és intrínsecament corrupte, pels populars la corrupció viu instal·lada en les files socialistes. Quan t’afecta el cas no s’ha fer partidisme, quan afecta el contrari s’instrumentalitza el màxim possible. El doble llenguatge i la hipocresia és evident.

Si a això li afegim com és de llépol pels mitjans de comunicació tot afer d’aquestes característiques ja tendrem la Seu plena d’ous. El morbo i el món fosc que hi ha darrera qualsevol escàndol de possible corrupció és el context perfecte perquè els mitjans hi dediquin minuts i planes a tot el que tengui a veure amb el cas corresponent. Aquests dies ho hem pogut comprovar amb tot l’encenall de les mascaretes famoses.

Qui es troba a l’ull de l’huracà normalment només pot intentar explorar algunes vies d’acció. La primera és el ventilador, recordar que els altres també han tengut els seus escàndols que lògicament sempre es consideren més greus que els propis. La segona són les cortines de fum, es tracta de treure un nou tema que pugui llevar protagonisme mediàtic a l’escàndol que es troba a la cresta de l’ona. La tercera és embullar la troca tot el que es pugui per diluir la pròpia culpabilitat. Tot plegat no deixen de ser maniobres per tapar d’alguna forma el cas concret. La quarta opció, no és d’acció, és d’omissió, deixar que passi el temps i escampi, tard o prest vendran altres notícies...

És possible una altra manera d’actuar? Teòricament, seria perfectament possible. Assumir el cas pel propi partit, analitzar-ho amb transparència i si correspon depurar, seria una opció. Una altra opció seria, com a mínim, no fer judicis de valors ni instrumentalitzar l’escàndol fins que els organismes competents (jutjats, sindicatures de comptes, intervencions...) emetin una decisió més o manco fonamentada. Hi ha algun actor polític disposat a fer-ho? En veig ben pocs. I ben pocs perquè tal i com està muntada la cosa de comportar-se amb una mica de serietat no es treu cap benefici material o real.

La política de blocs té això, en general, la corrupció l’únic efecte que té és debilitar l’afectat via desmobilització. A molta gent li fa oi el que han fet els seus però els vota igualment, perquè realment quan sent oi de bon de veres és quan ho fan els rivals. A molta gent li fan oi les pràctiques de determinats subjectes del psoe o del pp però en tornar els voten igualment. El bipartidisme (amb els seus ressorts mediàtics, econòmics, institucionals...) és tan poderós que ha sabut protegir-se també d’una bona part de l’erosió que la corrupció pot generar.

Lògicament tot plegat és poc edificant, moralment censurable i diu ben poc de la cultura política democràtica dominant, però al final això deu pesar poc. No es tracta de tapar res, ni de fer veure que tothom és igual, però si es tractaria de ser més rigorosos en les acusacions i ser més exigents en les respostes.