El 24 de febrer vaig parlar amb l’actor Quim Àvila abans de veure la funció a l'Auditori de Manacor. Amb aquest punt de partida, intercalaré crítica teatral, informació cultural, referències cinematogràfiques i reflexions artístiques sobre l’assetjament i l’art, en dos articles.

‘Jauría’ és una obra de teatre on el text que escoltam són transcripcions reals del judici de la Manada. A partir d’aquesta obra podem conèixer amb exactitud els fets que varen ocórrer durant les festes populars del San Fermin a Pamplona. Aquest judici va tenir un poder de mobilització brutal durant els anys de les manifestacions feministes més multitudinàries de l’Estat espanyol.

Aquesta forma de fer teatre va sorgir durant els anys 60, quan Peter Weiss va escriure ‘Die Ermittlung. Oratorium in 11 Gesängen’ (1965) que en català seria ‘La indagació. Oratori en 11 cants’ i Erwin Piscator, entre d’altres, l’estrenà com director i productor a Alemanya. Weiss va escriure aquesta obra a partir del judici d’Auschwitz que es va dur a terme entre els anys 1963 i 1965, on es varen jutjar 22 acusats pel seu paper en l’Holocaust. A partir d’aquell moment aquesta forma de fer teatre es coneix com a teatre-document.

Una de les preguntes que jo tenia al cap era com és per a un actor aprendre transcripcions reals que són tan rellevants en aquest tipus de funció teatral. De quina manera es prepara creativament aquests personatges, que són reals i que se sap allò que han dit. En Quim em va relatar que en el seu cas havia estat així:

«Nosaltres vam començar el procés aproximadament al gener, vam estar durant un mes assajant, i la part més positiva de la feina que vam fer prèvia és que tots ja vam arribar el primer dia amb el text sabut, això vol dir que prèviament aquesta primera sessió d'assaig vam anar quedant entre nosaltres de forma totalment extraoficial per anar passant text, i ens anava molt bé també per posar en comú quines opinions teníem respecte al que estàvem dient.

És veritat que mai havia fet un text que fos una transcripció absoluta del que es va dir en un judici, el qual li dona una importància al text encara més absoluta del que ja el té de forma habitual, perquè saps que en aquella paraula hi ha un matís concret que en un judici va ser importantíssim per poder establir un tipus de sentència o un altre, i també, clar, tots veníem una mica preocupats per com donar humanitat a aquests personatges sense d'alguna manera exculpar-los o perdonar-los pel que havíem fet.

Són personatges humans amb la complexitat que té un ésser humà, però això no vol dir que no siguin també uns violadors. Per tant, havíem de trobar el punt just entre què és el que se'ns apropa a tots nosaltres del seu discurs o de les seves tendències en un ambient, per exemple, festiu com és el San Fermin, però a la vegada també que és el que ens aparta de tots ells».

En el teatre-document el text és essencial, però no hem d’errar pensant que allò que estam veient en el teatre és allò que va succeir. Tot i tenint un text potent, existeixen molts de recursos a l’abast de la posada en escena per a establir punts de vista, èmfasis o a partir de la mateixa interpretació introduir matisos. Per tant, què cerca el dramaturg amb aquesta tècnica o gènere? Per a mi és evident, mostrar la veritat a l’espectador, que és diferent a descriure la realitat. Perquè per a mostrar la veritat no és necessari saber com era la il·luminació del lloc on varen succeir els fets, no cal saber a quin carrer va ocórrer ni tan sols és necessari conèixer les paraules o converses que es van produir. Si volguéssim una descripció fidel a la realitat, sí que ho necessitaríem.

Totes aquestes reflexions les vàrem comentar amb l’actor de l'obra ‘Jauría’ i en concret en Quim va explicar de quina manera la escenografia i tot l’equip artístic va treballar en aquest sentit:

«Crec que la riquesa del que ha aconseguit l'equip concret de ‘Jauría’, que va estar treballant tant amb nosaltres com en el muntatge previ que es va fer a Madrid, és que a tota la part de les declaracions reals que tant ells, com ella va fer durant els judicis, se li suma una capa de poètica, ja sigui a través de l'espai sonor o de l'espai lumínic o de l'escenografia, que et permet teatralitzar un fet que si l'intentéssim reproduir de la manera més costumista, potser no tindria la mateixa riquesa que si la poses dalt d'un escenari amb una escenografia que no és gens costumista, fins i tot té un punt com d'espai buit, tot i ser, ja ho veuràs, és com si fos una mena... hi ha una simulació d'un cubiculum potser similar al portal on ells hi van estar, hi ha també com un, podríem arribar a dir, una sala, no de judici, però sí com si fos més de la típica sala que et posa imaginat una presó, però no busquen reproduir un espai real, es busca més extrapolar aquesta realitat a un espai més poètic que permeti a l'espectador viatjar, que al cap i a la fi és el que tots hem de fer perquè pugui haver-hi d'alguna manera un èxtasis i pugui haver-hi un entendre a la història d'un lloc diferent si veus un telenotícies».

Indagant més en aquest aspecte relacionat amb el punt de vista en Quim em va comentar la seva opinió d’on pot estar aquest en aquesta obra de teatre-document:

«...a partir d'aquelles declaracions que es van filtrar, perquè en principi era tot secret de sumari, es filtren, ells troben la necessitat de posar això dalt d'un escenari, però sense manipular els textos, perquè en el moment en què manipules un text, estàs establint un punt de vista i ja era prou ric el que estava passant en aquelles declaracions, com perquè necessàriament haguessis d’afegir un punt de vista, i el punt de vista s'afegeix més des de la direcció i des de la interpretació».

Quan estava anant cap a l'Auditori de Manacor, em plantejava com havia estat el procés creatiu per a un actor, però sobretot em passava pel cap de quina manera et pot remoure per dins aquest personatge amb les pròpies situacions o conductes personals o de gent propera. En el seu cas ho va descriure de la següent manera:

«Tots tenim un posicionament molt clar, estem molt a favor d'ella, però donant les capes de complexitat que li hem de donar a la obra, perquè també hi pugui haver una feina per part de nosaltres i de l'espectador d'entendre que el violador, el cas concret de la Manada, el violador no és una persona fosca que s'amaga darrere una cantonada amb un ganivet a la mà, és una persona que podria ser atractiva, podria ser simpàtica, podria ser una persona molt... amb don de gentes i molt propera al que tots nosaltres tenim al nostre entorn. Tots en el nostre dia a dia reproduïm comportaments que són molt cancel·lables o comentaris a vegades que defensem o emmascarem amb l'humor o emmascaram amb la ironia. Crec que sí que hi ha hagut una part de mi que ha sentit una certa connexió d'alguns comentaris, però també és veritat que fora del context d'una obra de teatre que parla sobre una sentència concreta que va ser la de la Manada, tots tenim comportaments a revisar i comentaris a revisar que fem de forma molt impune a vegades».

En aquest sentit, fou el teatre el gènere artístic que va innovar agafant elements de la realitat per a explorar fins a on podia arribar, cercant el camí cap a la veritat d’uns fets. Però, hi ha almenys dues obres cinematogràfiques que empren aquesta forma narrativa del teatre-document, explorant transcripcions reals de fets reals. Ambdues són interessants i reveladores per a contar com varen succeir els fets. ‘B’ (2015) de Ilundain, que es pot visualitzar a Filmin o a Amazon Prime, que ens mostra el judici del tresorer del PP, Bárcenas, i ‘Reality’ (2023) de Salter, també a Filmin, que ens relata un interrogatori a la casa d’una exespecialista de intel·ligència dels EUA que fou acusada de filtres informació secreta sobre la intervenció rusa en les eleccions presidencials de 2016 que va guanyar Trump.

No obstant, el cinema s’ha aproximat als fets reals de múltiples variants, de la més òbvia, el gènere documental, a d’altres massa gastades com el cinema basat en els fets reals. Cal aclarir que hi ha absolutes obres mestres que usen aquesta etiqueta. Alguns exemples podrien ser, ‘In the Name of the Father’ (1993) Sheridan, que va aconseguir el premi a millor film en el festival de Berlín i que explica con Gerry, un jove que viu a Belfast es acusat d’un atac terrorista i condemnat a cadena perpètua sent innocent (a Filmin o Movistar+); ‘JFK’ (1991) de Stone, que podria ser un paradigma de cinema basat en fets reals, amb un muntatge fascinant, que cerca posar llum en el cas de la investigació de l’assassinat a Kennedy (a Disney+); o la sèrie recent estrenada a Filmin ‘The Sixth Commandment’ (2023) de Dibb, on narra dos assassinats al Regne Unit i els extraordinaris fets posteriors.

Si bé és cert que hi ha un grapat de films memorables basat en fets reals, el gènere que més ha innovat i, segons la meva opinió ha arribat a mostrar la veritat d’uns fets, és el gènere documental. Aquest gènere, tot i que pot haver-hi la idea generalitzada que visualment o formalment pot ser un gènere que sempre es manté fidel a unes normes concretes (entrevistes, simulacions, veu en off...), ha estat tremendament reflexiu en com relatar els fets. Una de les obres per excel·lència del gènere és ‘Shoah’ (1985) de Lanzmann, que és a Filmin i ens conta en primera persona mitjançant entrevistes a persones que varen viure l’Holocaust aquests fets, mai usa imatges d’arxiu ni recreacions, únicament ens posa front d’aquestes persones i els seus relats. Aquest documental dura 9 hores i mitja i el director va estar 11 anys realitzant-la. És per a molts, una obra única i necessària, per al crític Pablo Kurt ‘Shoah’ és ‘un imprescindible i colpidor document històric que traspassa el valor de mer documental’. ‘Nostalgia de la luz’ (2010) de Guzmán, és un film molt creatiu des del seu punt de partida, on uneix el cel i la terra, la llum i les persones en un punt geogràfic, el desert d’Atacama, on astrònoms d’arreu del món van a veure les estrelles. Però alhora un grup de dones cerquen els cossos dels seus familiars desapareguts durant la dictadura militar xilena. És tan absorbent i fascinant que no pots aturar de pensar en tot allò que veus i escoltes, és un documental assaig tan transcendental com precís (com quasi sempre, a Filmin).

Per a tancar, un dels documentals més ben valorats de la crítica i amb raó és ‘The act of Killing’ (2012) de Oppenheimer i Cynn. Aquest film es centra en una entrevista a dos mercenaris de la dictadura militar del 65 a Indonèsia, que a part de relatar els assassinats i les tortures que varen cometre sense cap tipus de vergonya o culpa, són capaços de simular com torturaven davant de la càmera, després, el director els hi mostra les imatges de la seva simulació durant l’entrevista i com a espectadors podem veure la seva reacció. No només això, sinó que, més tard, filmen com si fos una pel·lícula aquestes tortures amb els assassins com a actors. Una forma d’art, crítica i cinema que fins aquell moment mai s’havia fet. Existeix una unanimitat demolidora sobre aquest film, però m’agrada allò que diu Daniel Andreas, «fer-ho a través del propi cinema, demostrant de pas a tots els espectadors el sentit últim de l'art: transformar la nostra mirada per a transformar-nos i així transformar el món. Com sona. La catarsi aristotèlica aguaita darrere fins i tot de la pitjor i més falsa de les ficcions, però quan un creador sap a més com fer-la dialogar amb la realitat, el terme 'documental' adquireix tot el seu sentit. Dir que és aterridora i magistral és quedar-se curt: és tot això i molt més. És el cinema a la cerca de la seva raó de ser».

És a dir, ser espectador d’una obra d’art, ja sigui un film, un llibre o una funció teatral, ens brinda la possibilitat de reflexionar sobre allò que ens conta, sobre com ens impacta, sobre com és aquella obra, però també, sobre la pròpia producció artística, i aquest és el camí que seguirem en la segona part.