A la nostra terra no ens és cap novetat el contracte de fix-discontinu. Resulta que un contracte que es va fer a mesura per mantenir la força de treball sotmesa i mansa a la voluntat de les empreses és l'aparent solució per l'estabilitat laboral.

No podem negar els grans períodes de temporalitat que amaguen, baix l'aparença d'estabilitat, els contractes fixos-discontinus especialment en plena onada inflacionària amb un increment constant del cost de vida. Per això podem afirmar que la reforma laboral que va liderar Yolanda Díaz amaga una crua realitat si analitzem els efectes que té la institucionalització del treball a demanda tal com s'ordena des de Brussel·les. El treball a demanda es basa a convertir la necessitat dels treballadors en una oportunitat de negoci i explotació per part de la patronal. Quan parlam de necessitat ens referim, evidentment, a la necessitat a la qual estem condemnades les persones treballadores: vendre el nostre treball, el nostre temps i esforç per adquirir béns i serveis cada vegada més cars, combinat amb la institucionalització del treball a demanda. On ens pot portar aquesta combinació? Doncs directament a un escenari en què els treballadors són contractats i cridats únicament i en exclusiva en moments precisos de pics de producció. Deixant la seva supervivència en època de baixa producció en mans i responsabilitat de les institucions públiques, que asseguren que la mà d'obra sobrevisqui justet per estar preparada per tornar a produir la següent temporada.

Tot això ens porta a una situació de desmobilització que és palesa en el nostre territori. Podem apreciar com la competitivitat entre els treballadors d'una mateixa plantilla, sempre pendents de fer mèrits per tal de ser cridat a files el primer, fa que es renunciïn a les lluites col·lectives on cada vegada és més difícil coincidir en el gruix de la plantilla de forma estable. Per això, el treballador es veu abocat a una disjuntiva entre cercar una alternativa de treball més estable, o acceptar les condicions oferides, ja que s'ha generalitzat aquesta precarietat arreu de tots els sectors. D'això també se n'aprofiten els empresaris per exigir sobreesforços en plena temporada, perquè es tracta d'un treball temporal i després es presumeix que hi ha temps per "descansar". Aquesta inestabilitat laboral no és senzillament un efecte col·lateral, sinó una eina de control utilitzada pels empresaris per tal de mantenir als treballadors en un estat constant de vulnerabilitat. Està bé poder accedir a les dades crues de les estadístiques que ens diuen quin percentatge de la població està donada d'alta a la seguretat social, però en quines condicions? Fins a quin punt els treballadors ens veiem obligats a canviar de model de vida perquè maldament treballem no ens arriba el salari per tenir unes condicions de vida dignes? Amb el mantra de la "flexiseguretat" s'hi inclou una volta més als engranatges d'explotació laboral de la nostra classe obrera. La mateixa situació d'esgotament del mode de producció que hem conegut fins ara comporta dur a terme aquests canvis legislatius per tal de mantenir l'explotació laboral dins un marc legal i al mateix temps maximitzar la productivitat i els beneficis empresarials. Està per veure com afectarà la robotització i la intel·ligència artificial als processos productius i quins seran els canvis que es presentaran com a salvadors quan no seran més que la condemna per mantenir a la classe obrera sotmesa i acceptant qualsevol condició imposada per part dels amos dels mitjans de producció.

En conjunt, però, podem afirmar amb certesa que aquest escenari genera una espiral de misèria de la qual ja podem començar a veure'n els efectes; gent que tot i treballar només pot sobreviure gràcies a la caritat i les ajudes de l'estat. I cada pic més llocs de feina que suposen moltes hores per sous miserables a temporades, a demanda dels empresaris, i quan no es necessiten els treballadors que sigui l'estat, amb diners públics, el que els pagui el mínim per no passar gana. D'aquesta manera els empresaris es poden centrar a explotar els negocis al màxim i passar els costs de contractació (pagar un sou que permeti a una persona viure, el que entendríem és el mínim) a l'estat i les institucions públiques, amb el seu beneplàcit i finançat per tots els treballadors. Alhora podem veure un procés de privatització generalitzat a tots els àmbits dels serveis públics. Tot el que es pugui externalitzar o privatitzar (serveis de sanitat, educació, aigua, recollida i processament de residus i un llarg etcètera) passa a mans dels empresaris. Això implica encarir i empitjorar tots aquests serveis, com cada privatització i externalització ha demostrat, a més d'encarir el cost de la vida i provocar que les persones treballadores s'hagin de recolzar cada cop més en la caritat i les ajudes públiques. En resum, un mal negoci amb els diners que, suposadament, són de tots i que pràcticament implica regalar-los als empresaris per a misèria dels treballadors.

Així doncs, en tota aquesta situació cal assenyalar responsabilitats. Ja sabem que aquestes directrius venen des del poder econòmic i des d'instàncies polítiques supraestatals. Però dins el nostre estat el govern espanyol conformat pel PSOE i Sumar (amb la participació de MÉS per Mallorca), i amb la ministra de treball al capdavant, Yolanda Díaz, són els responsables de construir tota una bastida per sustentar els diferents entramats empresarials amb diners públics. La socialdemocràcia ha assumit en les darreres dècades una posició molt còmoda en els marges del liberalisme. I d'una manera molt cínica juguen la carta del "mal menor" per exigir un suport incondicional amb el xantatge de l'alternativa de l'arribada de l'extrema dreta. Però en la societat de classes no es poden adoptar posicions neutres que beneficiïn a tothom. La societat de classes és una societat basada en una constant pugna amb interessos antagònics i irreconciliables. I queda clar que la labor dels partits gestors del capital, des de VOX fins a Sumar o Podem sempre van alineats amb els interessos dels amos de l'Estat. Per tant, tan sols ens queda organitzar-nos com a classe i confiar en les nostres pròpies forces.