Com és possible que haguem de patir tants de desastres? Bones persones que ens deixen devorats per malalties descontrolades, no tant bones persones que ens deixen perquè ja els toca, però també desapareixen llars. Un edifici de 138 habitatges es crema fins a quedar només en l’esquelet. Mai no havia succeït que començàs un foc a un pis determinat i que aquest foc amb molt poc temps devoràs tot un edifici de 14 plantes i un altre de contigu de 10. Tant un edifici com l’altre es varen vendre a un preu exorbitant. Eren pisos de luxe. Es veu que el luxe no dóna seguretat. Una fatxada guapa, brillant i luxosa que ha pres com si estigués banyada de gasolina. Es veu que el material que va servir per fer les plaques de la fatxada procedia del petroli. A València hi ha altres edificis amb les mateixes característiques construïdes per la mateixa empresa, que dos anys després feia suspensió de pagaments, que ara crec que es diu concurs de creditors. Allò cert és que hi ha més de cent famílies que el foc els ha esborrat la història, tota la seva vida. Per molta solidaritat que hi hagi ningú no podrà curar la ferida que suposa que es cremi la teva casa amb més d’un milenar de llibres que també afavoreixen una gran combustió. Les teves fotografies, tota la documentació, tots els escrits i cartes guardats, doblers, aparells com l’ordinador o el mòbil on s’hi guarden també molts de fragments de la teva història. A mi, personalment em va començar un mal horrible al múscul bessó de la cama dreta, que era inaguantable. La cama no podia estar en posició vertical ni horitzontal. Esperaves que et passàs i anava augmentant. Comences a telefonar a persones que t’ajudin a prendre decisions i surt, encara que no t’ho diguin directament el pensament de l’ictus, de cridar a telèfons d’auxili, el 061 o l’112. I mentre decideixes si ha de venir l’ambulància o no, el mal comença a espassar-te. I no prens cap decisió. A algú se li ocorre que pot ser t’hagi pujat el bessó, cosa que només havia sentit a dir que passava als futbolistes, fruit d’un gran esforç i de posar la cama en una posició forçada, cosa que li passa, a vegades, a un nét meu futbolista. Això passava un migdia d’un dia qualsevol. La nit es passa bé i la cama sembla que ha quedat sanada. El darrer consell rebut era que si no se curava, anàs al metge. Consell savi. El matí sembla que la cama està bé. En qualque moment el peu es mig adorm. M’aixec i no puc caminar gaire. Em torna a fer mal. Acut al centre de salut que em proporciona Adeslas i allà vaig, però allà no em volen atendre, perquè no tenc cita, dic que és una urgència i em diuen que no atenen urgències i m’envien a la seva clínica hospital. Davant una temptativa meva de fer pena, em demanen a quina companyia estic assegurat, ho dic i en afirmar que som de Muface, em diuen que res de res, que vagi a la clínica. No sé per què em tracten malament quasi sempre que dic que som de Muface. Es veu que la nostra mutualitat deu pagar malament. Si hagués dit que jo pagava l’asseguradora, estic segur que m’haurien atès. Vaig a urgències i allà aclaresc que no tenc res greu sinó que tenc un esquinç fibrilar del bessó. Paracetamol i gel unes quantes vegades al dia i ja està. Sabent el que tenia, no he pres ni Paracetamol ni m’he posat gel. El bessó s’ha calmat. Ara no podré jugar més a futbol. Quina broma als meus anys.

Si prescindim de drames materials i humans, ràpidament arribarem als inútils dels polítics que sempre solen ser més útils a les males causes. És més fàcil trobar polítics que actuen malament, corrupcions, traïcions, incompliments, etc., que polítics que lluitin per mantenir o millorar l’estat del benestar i per defensar els drets humans. Aquí ens cau la cara de vergonya, com a mínim això em passa a mi, quan els governants pertanyents a la dreta i a la dreta extrema s’han unit per destruir la nostra llengua, la llengua catalana, la nostra llengua segons mana la legislació i recomanen els científics, els lingüistes científics, necessita ser vehicular en tots els àmbits públics, perquè en cas contrari, corre el perill de desaparèixer, he escrit desenes d’articles en aquest sentit per demostrar-ho. Llavors la dreta i l’extrema dreta que no són beneits, per complir el seu objectiu l’ataquen per aquest angle. La volen fora de l’escola. No volen que sigui vehicular allà on ho hauria hagut de ser i que no ho ha estat realment a gaire escoles i instituts. La volen fora de la sanitat i per allà l’eliminen com a requisit, l’única llengua vehicular, el castellà. I ara l’han eliminada com a vehicular del Parlament. La pròxima passa que duran endavent si no els aturam serà prohibir-la. Si ara només podran parlar en català els qui voluntàriament ho decideixin, pot ser arribi el dia que no se’ls permeti fer-ho com ho feien fins ara, al Congrés; i com continuen fent-ho al Senat. Segur que ens veurem de més grosses. Aquí es basen en el fet que tenen la gent adormida, per les diferències dialectals amb el barceloní, i els altres dialectes principatins, és a dir, tarragoní, gironí i lleidatà. Amb aquesta diferència dialectal deixen caure la flastomia de la incultura que no és la mateixa llengua, i així eliminen de la consciència el fet que molts mallorquins no s’hagin de sentir traïdors quan voten els que els volen eliminar la llengua.

A vegades es dóna la culpa a VOX solament del fet dels atacs contra la llengua, i no és així, el PP és el principal responsable, perquè d’aixó en sap qualque cosa la presidenta Prohens, ja que ella és campanera, no és analfabeta, al contrari, és una persona culta, nadiua de Campos que compta amb un dels principals lingüistes del món com és Joan Veny i Clar. El lingüista sap com si fos l’a, e, i, o, u, que el campaner és català, que el mallorquí és català i també sap de la necessitat que sigui llengua vehicular en els usos públics, si es vol conservar-la i que no desaparegui. Així que la presidenta només pot tenir motius polítics i d’obediència cega a Madrid on viuen els assassins de la llengua, de totes les llengües que no siguin la castellana. Ha de saber que es converteix en còmplice i en traïdora.

Sempre hem pensat que si aquí els problemes han arribat perquè la gent s’entretenia discutint que no era la mateixa llengua, que al Principat on no existien aquests problemes, que la llengua hauria de sobreviure amb més tranquil·litat. I no és així, ja que allà també hi ha altres problemes. Per exemple, a Sanitat on la llengua catalana és un requisit, i el Govern l’encarregat que s’ensenyi català als sanitaris que no dominin la llengua, es veu que això no s’ha fet efectiu i que el govern és totalment responsable. Resulta que l’any passat hi va haver més de dues-centes queixes de persones que no varen esser ateses en català. I que, a més s’ha descobert que es regalaven els títols necessaris per poder exercir sense que es dominàs la matèria. Així que, la llengua té enemics per totes parts. Queda clar que necessitarà i necessita molts amics. I que n’haurem de continuar parlant.