cielo claro
  • Màx: 16.97°
  • Mín: 9.6°

'És' o 'està' bo?

226793

A l’article de fa dues setmanes vam introduir les diferències entre ser i estar quan indiquen localitzacions. Situar algú o alguna cosa en un context determinat de l’espai o del temps, però, no és l’únic ús d’aquests dos verbs. De fet, normalment els verbs ser i estar apareixen en oracions en què s’indiquen propietats i, com en el cas de les localitzacions, mentre que el verb ser se sol emprar de manera més genèrica (per identificar o caracteritzar una entitat), el verb estar sol aportar un matís aspectual a l’oració (és a dir, sol indicar propietats que són fruit d’un canvi d’estat). La distinció entre els usos dels dos verbs, però, no és tan senzilla, i cal tenir en compte, sobretot, dos factors: la categoria sintàctica de l’atribut (és a dir, del «complement» d’aquests verbs) i el caràcter animat o inanimat del subjecte.

Quan l’atribut és un adverbi que indica manera o mesura temporal, un participi o un sintagma preposicional que indica un estat resultant d’un canvi o procés, tendim a utilitzar estar. És el que trobem, per exemple, quan demanem a algú si està bé, quan diem que en determinats països estan acostumats al fred, quan ens alegrem del descans que ens proporciona estar de vacances o quan, per expressar afecció cap a algú afirmem que n’estem molt, d’aquell algú.

En canvi, si l’atribut és un adjectiu, hem de distingir entre els subjectes animats i inanimats. Amb els subjectes animats (persones, animals o fins i tot potser robots), solem emprar ser amb adjectius que indiquen propietats inherents i estar amb adjectius que indiquen estats assolits. Sovint, un mateix adjectiu pot indicar una propietat inherent i, alhora, un estat resultant. És el que passa amb ample (ser ample vol dir ‘tenir amplitud’ i estar ample indica ‘estar còmode’), bo (ser bo indica ‘tenir bondat’ i estar bo és equivalent a estar sa), blanc, tranquil, lleig, bonic, diferent, etc. Igualment, són admissibles els dos verbs en casos com solter, fadrí, casat, jubilat, calb, cec, sord, coix, viu o mort, malgrat que, d’acord amb la GIEC, amb aquests adjectius és preferible ser, més tradicional.

Amb els subjectes inanimats, ser sol indicar una propietat inherent i estar una propietat contingent. Com en el cas anterior, adjectius com brut, buit, calent, clar, cru, dur, eixut, espès, flonjo, fosc, fred, humit, moll, net, pla, salat, sec, tendre o tèrbol poden tenir la doble lectura, de manera que direm que el cafè és fred si simplement descrivim aquest cafè, o afirmarem que està fred si s’ha refredat o el trobem fred. Ara bé: amb els adjectius bo, dolent, nou i vell només és admissible ser. Per tant, direm que el cafè és bo (i no pas *està bo) o que ens hem de canviar el cotxe perquè el que tenim és molt vell (i no pas *està vell).

Esperem que, ara per ara, les indicacions sobre els usos de ser i estar hagin estat prou clares i que, de moment, us puguem deixar tranquils amb aquest tema. Si teniu més dubtes sobre aquesta qüestió o alguna altra i us n’agradaria que parléssim, però, feu-nos-ho saber a l’adreça galmic@uib.cat.

Elga Cremades (UIB, GALMIC)

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Jaume Corbera, fa devers d'un mes
Perdona, Elga, però això que diuen les noves normes de l'IEC i reculls a la teva explicació, que una persona pot "estar fadrina o casada", o pot "estar viva o morta" o "estar calba o cega o coixa o sorda" a mi em pareix una concessió a la interferència hispana. En el meu parlar mallorquí no interferit diré sempre "és fadrí/casat/viu/mort/'cego'/coix/sord", i posar-hi 'està' em sona a espanyolisme. I tampoc no diria mai "està flonjo/espès/eixut/net" ni qualcuns altres d'aquests que els de l'IEC ara admeten per influència del castellà. Per a mi la sopa és salada o és fada, però mai hi està.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente