nubes dispersas
  • Màx: 13.38°
  • Mín: 9.19°
13°

Amor amb hac

Quan l’amor va acompanyat de l’ hac de l’humor es multiplica per mil. El millor humor jo no l’he trobat als cabarets ni als estadis de futbol ni a les catedrals catòliques. L’he trobat als llibres. L’he trobat, més que en la paraula oral, en la paraula escrita. Encara que, si hom sap cercar-lo, el trobarà a qualsevol indret de l’univers. El magatzem més gran d’humor que existeix és l’ésser humà. Jo contemplo qualsevol home i descobreixo de seguida l’humor. No hi ha res més humorístic que un polític quan actua, quan fa i quan diu. El mateix podem dir d’un científic, d’un clergue, d’un tertulià, d’un filòsof o d’un passatger que viatja en tren o en vaixell o en qualsevol altre mitjà de transport col·lectiu humà. Res més ridícul i humorístic que un turista que s’allotja en un hotel de cinc estrelles. Ho dic amb tota empatia: res ni ningú supera l’humor que desprèn la naturalesa humana. Déu va crear l’home per no parar mai de riure. Déu va crear l’amor amb hac: l’home, l’humor, l’honorable, l’hurra!

Aquest degué ser el crit d’alegria quan Déu veié el que havia fet: Hurra! Quina meravella! Quina hipèrbole! Quin gran invent amb cames curtes i panxa inflada que m’ha sorgit! Heu contemplat bé el què és físicament un home? No dic res de si el contempleu mentalment: és per anar-se’n corrent del seu costat. El meu admirat i enyorat José María Cabodevilla ho sabia expressar millor que ningú. Si la girafa té les idees elevades, l’home les té rebaixades. M’encanta l’humor i el sentit de l’humor, de la mateixa manera que m’encanta la ficció i la imaginació. Trobo que no hi ha res més realista que l’humor. No existeix realitat més real que la que contemplem amb humor. Penso que l’essència de la condició humana és l’humor. Sense humor fa estona que els humans ens hauríem extingit. És evident que sense aquesta hac d’humor i d’humà el nostre gènere no s’hauria ni tan sols iniciat.

L’humor és la veritat de tot el que hi ha. Cabodevilla comença un dels seus llibres més brillants fent una extensa descripció de l’humor. Diu que la Terra és un dels nou planetes que giren al voltant del Sol. El Sol forma part d’una galàxia integrada per cent mil milions d’estrelles com el propi Sol i més grans. Aquesta galàxia pertany a un conjunt de múltiples milers de milions de galàxies similars a ella o més extenses que ella. Aquestes dades són inequívocament científiques. Certes. Vertaderes. A que tot plegat fa que no puguem aturar-nos de riure? A que ens cal tenir enormes reserves d’humor per acceptar tot aquest petit univers nostrat. Perquè n’hi ha d’altres. Més grans i més extensos. Tants, que són un gra de sorra dins l’infinit sense límits. I això no es tot, encara. El món, o l’univers, o el món de món i l’univers d’universos s’està expandit exponencialment fins a no dir mai basta. No és això l’humor, l’amor amb hac?

L’altre dia ens enorgullíem dels nostres avantpassats. També els llimacs són avantpassats nostres. Una mica d’humilitat no ens anirà gens malament. També la humilitat deriva de l’humor. El sentit de l’humor ens fa dir irònicament que estem orgullosos de ser tan humils com som. Cabodevilla es declara un xerraire. Diu que xerra massa sense saber molt bé què diu. Arriba a confessar que sovint, de tan xerrador que és, xerra tot sol. Ho fa perquè li agrada escoltar algú intel·ligent, i a la vegada perquè gaudeix de xerrar amb algú tan intel·ligent com ell. L’humor, ja ho veiem, com l’amor, comença per un mateix. «Senyor, a qui anirem, només tu tens paraules de vida eterna». Per a un mateix, només un mateix té paraules de vida eterna.

Això, sempre que un mateix sàpiga que és una màquina composta de trenta mil milions de cèl·lules que un dia, de manera inesperada, va començar a pensar, a preguntar-se qui era, com havia de funcionar, quina era la seva finalitat, el sentit de la seva existència i tantes coses més. Així ho expressa el gran Cabodevilla, per acabar preguntant-se: com és que me falta un pern? Aquest pern que li manca a l’ésser humà potser és el que li donaria la resposta al seu misteri i li proporcionaria el secret de l’humor. De l’amor amb hac. Gràcies a un pern de menys tenim sentit de l’humor i capacitat de riure i d’estimar. Sí, perquè l’humor ens fa riure, però també ens fa reflexionar. Ens burlem de qui topa, sense conseqüències greus, contra la soca d’un arbre per no haver-ho previst a temps, però també pensem que aquell mateix incident ridícul ens pot passar qualsevol dia a nosaltres. Això fa que, a més de riure, pensem. I que pensem humorísticament. És un misteri. Al cap i a la fi, tot el que ens concerneix als éssers humans és un misteri. El misteri més gran vist des de l’enteniment humà. No entenem res. Sort que l’humor ens allunya de la desesperació de no entendre res de res. L’humor que brota d’algun fil invisible del nostre cervell humit i llefiscós. Els homes, el gènere humà, no hem acabat encara la nostra evolució natural. Potser ho farem quan tot el cervell sigui una gran massa d’humor. Quan ho vegem i ho entenguem humorísticament. Aleshores exclamarem: era això! L’humor com element superior a tots els altres elements humans, acabarà per omplir completament el nostre cervell i s’hauran acabat tots els nostres patiments i problemes. Serà el cim de l’evolució humana. No ho sé, només segueixo el que la meva misteriosa intuïció em dicta. El millor que puc fer és posar-me a riure, perquè pensar ja fa estona que ho faig.

L’humor ens fa veure la petitesa del valor dels homes i de la condició humana. Ens descobreix com són d’insignificants les grans descobertes humanes, les seves troballes, els seus invents. Ens mostra com és de gran la nostra vanitat i de petita la nostra vergonya. L’humor és el medicament natural més important que existeix. L’humor ens situa al lloc al qual pertanyem. Ens diu quins són els nostres límits, els nostres límits i les nostres dimensions exactes. El medicament de l’humor no té efectes secundaris negatius, sinó tot el contrari, ens eleva rebaixant-nos, ens acomoda dins la nostra veritable naturalesa. Lluny de sentir-me ofès per aquesta realitat natural, el fet m’omple d’una càlida i cordial emoció. És l’alegria de saber que és l’humor la matèria invisible que ens acaba de fer humans del tot.

Estimeu-vos uns als altres, diu aquest llibret inefable que és el Nou Testament. Estimeu-vos. Practiqueu l’amor, el veritable amor de l’entrega i de la bondat interior. Però practiqueu-lo, sempre que sigui possible, amb hac. Amb la hac de l’humor. Estimem-nos uns als altres, i enriuem-nos uns dels altres. Fem el que fem i passi el que passi, jo vull seguir sent optimista: els homes passarem de ser éssers que pensen a ser éssers que riuen. A ser éssers humans.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Gabriel Janer Manila, fa 11 dies
molt bon article. I una defensa de l'humor, tan necessari.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente