També Jesús de Natzaret és un avantpassat nostre. Als nostres avantpassats, padrins i padrines, repadrins i repadrines, els agraïm tot el que feren per nosaltres. Gràcies a ells, als nostres avantpassats, nosaltres som el que som i com som. La memòria que guardem de les persones que hem conegut ens proporciona salut física i benestar espiritual. Sense els nostres avantpassats no seríem qui som. Seríem pitjors del que som. Tot el que som avui és gràcies a ells. Encara viuríem a les coves del desert. Els avantpassats ens han regalat tot el que tenim: la llengua, la cultura, la civilització, la ciència, la religió, els costums, l’art i la literatura, entre tants i tants regals més. El regal més gran que ens han fet els nostres avantpassats, entre moltíssims més, és el Nou Testament. Els quatre Evangelis és el regal del passat més impactant i eficaç que jo he rebut en aquesta vida. I això que n’he rebuts molts i molt bons. Només cal pensar en els clàssics de la Literatura Universal. Clàssics clàssics, i clàssics contemporanis.

Què seria de mi sense aquest gran patrimoni intel·lectual de pensament i de ciència? Allò de que som el que som perquè som el que la vida ens va fent, és ben cert. Les coses venen com venen. El misteri personal és infinit. Però, en el fons, estem contents de ser el que som i com som. Un altre misteri. És per tot plegat que ens cal ser agraïts. De quina manera ho podem manifestar? Donant gràcies, evidentment. A la biblioteca infinita que els meus amics i jo freqüentem tenim llibres per triar i remenar. No ens els acabarem per molt que visquem. Llegir és una manera de donar gràcies. Potser és la millor. Més que resar. Llegir és agrair, i agrair és alegrar-nos de la vida, del que ens dona de manera permanent. Mai no deixa de regalar-nos favors, sensacions, il·lusions i tota mena de projectes profundament interessants i meravellosos. Entre tots, la festa de llegir. Pot semblar un peix que es mossega la cua, i potser ho és. Bé, doncs, esbrina-m’ho. Torno, com sempre, al Nou Testament. Jesús vol que siguem lliures, que no estiguem sotmesos a res. Ni a nosaltres ni fins i tot a ell. Ell diu, fa i exposa, però no obliga. Ens convida, això és tot. Escolteu el que us dic i poseu-ho al vostre favor. És ell que parla de perdonar setanta vegades set. Tinguem amplitud de mires i acollim-nos a la llibertat i l’humor que respira l’Evangeli. És tant de sentit comú tot el que diu Jesús que semblen obvietats. És el que els lectors fa estona que sabem: llegir ens fa estar en pau, fa possible la pacificació de la nostra ment. Als nostres padrins i a les nostres padrines ens cal agrir-los tot això i més, però sobretot que ens hagin transmès el secret de gaudir d’una vida en pau.

Del passat ens arriba tot. Nosaltres mateixos venim del passat. Els nostres avantpassats són els que passaren abans de nosaltres. Ells ens han entregat el seu passat perquè nosaltres el fem continuar. És el millor llegat que ens podien deixar. Quant a relats, històries i llibres, el llegat és un tresor incombustible. Quina sort! Tenim la flamarada encesa per a tota l’eternitat. El Nou Testament és l’antidepressiu més eficaç que conec. Però, gràcies a la meva sòlida afició a la lectura, en tic molts més. Des de Lao Tsé, Epicur i Plató a Alan Watts, Pere Calders i Blai Bonet, passant per Montaigne, Pascal, Puixkin, Fernando Pessoa i cent mil més. Podria estendre’m fins a la més rabiosa actualitat, però no faria més que repetir-me i fatigar-vos. Que tothom agraeixi el present als seus propis avantpassats i a les seves pròpies lectures. Als seus propis personatges reals i de ficció.

La vida, aquest regal inesperat del destí, ens arriba dels nostres avantpassats i es ple de sorpreses de tots els colors i perfums. Com podem passar sense donar-li les gràcies? Donar-li les gràcies a qui? Què vol dir a qui? A qui sigui. Tant és! Tanmateix no sabem a qui, donem-les a qui creguem que se les mereix. El que compta és que nosaltres ens sentim agraïts. L’agraïment és una emoció que ens omple de felicitat, i d’això es tracta. Triar els nostres avantpassats com a destinataris de la nostra alegria no és una mala tria. I entre aquests avantpassats nostres, el més destacats de tots és Jesús de Natzaret. Perquè és ell el que ens ha llegat el millor de la nostra existència: la bondat i el coratge, el nostre esperit aventurer i el nostre refinat sentit de l’humor i de la literatura.

Què seria de nosaltres sense la Literatura? Què seria de nosaltres sense l’Humor? L’Humor és la gran creació de Déu Nostre Senyor. Sense l’humor no es pot practicar el cristianisme. Un cristianisme sense sentit de l’humor seria una religió plana, com totes les altres, sense transcendència ni profunditat. Estic convençut de que Jesús de Natzaret és l’humorista més gran que ha existit. Jesús sabia que sense humor la religió no existiria, que sense humor no hi ha doctrina que valgui res. Així ho indiquen els quatre evangelis del Nou Testament. Tots quatre, sobretot el de Joan. Joan és un poeta espiritual, i la poesia va entrar al món per alegrar-lo.

Déu no va crear el món perquè nosaltres ens hi quedéssim bloquejats. Hauria estat com crear una plataforma digital i no poder-hi accedir còmodament i amb tots els seus beneficis a l’abast. Seria un frau. La vida dels homes és una sorpresa constant. Si un cronista esportiu fes el reportatge d’un acte litúrgic a la basílica de Sant Pere, paradigma de la religió catòlica, amb el Sant Pare i els Il·lustríssims cardenals manifestat la seva humilitat i la seva fe entaforats dins amples vestits de color púrpura, acabaria escrivint un relat excepcionalment humorístic. N’estic segur. Ho dic amb tots els respectes i acceptant la bona voluntat de tots els protagonistes actius i passius, i, fins i tot, la bona voluntat del cronista. La vida natural és sorprenent, però encara ho és més la vida organitzada pels propis homes. Això sí que és intel·ligència artificial. Sort que tenim la capacitat d’observar els homes amb sentit de l’humor. Si no fos així, l’espècia humana faria estona que estaria extingida.

Els sentit de l’humor és el millor llegat que ens podien deixar els nostres avantpassats, i al capdavant hi tenim els clàssics del pensament i de la literatura. El nostre repadrí més transcendent i considerat de la família és, sens dubte, Jesús de Natzaret.