Per què Jesús vol que el creguem? Per què insisteix tant en la conversió? Per què ens vol alegres? Sembla a ser que la raó principal és perquè ens estima. Encara que no sembla que sigui la raó principal. Vol que el creguem perquè ell està content i és feliç, i pensa que estaria bé que nosaltres també fóssim feliços com ell i estiguéssim contents. Si actuem com ell, ens diu, aleshores tindrem els mateixos beneficis vitals que ell té. Jesús sap que el benestar personal i la plenitud interior, el millor que ens pot passar, s’aconsegueixen fent una vida com la seva. Jo crec que Jesús, malgrat tots els inconvenients que va experimentar, la persecució, les ofenses i tortures continuades, la passió i la mort, va gaudir de viure perquè va fer el que calia fer. Nosaltres també hem de fer el que ens cal fer. Res més. Sense complicar-nos la vida amb pensaments i actuacions artificials. Cal deixar-nos anar, deixar fer que la vida faci el seu camí sense interferir en el que fa la naturalesa: la naturalesa general i la humana, la nostra. Cal acceptar el que som i com som, i abandonar-nos a aquesta realitat. És inevitable que la naturalesa sigui com és. No la desnaturalitzem amb la nostra estupidesa absurda. Siguem senzills i seguim el seu camí, la seva veritat i la seva vida, ja que en el fons és el nostre camí, la nostra veritat i la nostra vida. No vulguem ser més cristians que el propi Crist.

Això és el que Jesús ens diu una vegada i una altra. Coneixeu-vos a vosaltres mateixos, el que sou, d’on veniu i on aneu. Potencieu la vostra condició d’éssers humans i no us fiqueu allà on no us demanen. En una paraula, no us compliqueu la vida. Sigueu mansuets i humils de cor com jo ho soc, perquè així fóreu creats. Així ho han vist també els seus seguidors, els seus amics i els seus lectors més fidels i intel·ligents. Sigueu intel·ligents, com el Pare de tots nosaltres ho és.

Jesús no és un agent de comerç que vingué al món a vendre’s un elixir prodigiós. Vingué a despertar-nos, a dir-nos i a descobrir-nos quina és la nostra realitat com a fills de Déu que som com ell. Les Benaurances són la seva carta de presentació. Sou així, no us auto-enganyeu. No vulgueu ser allò que no sou. Viviu d’acord amb la vostra realitat i la vostra naturalesa. Que no us espanti veure’s tal com la naturalesa us ha creat. Tot el que no sigui així us turmentarà, us farà la vida impossible. Que no veieu les aus del cel i els lliris del camp que viuen amb la naturalitat que els hi és pròpia, i no els manca res, ni el menjar ni el beure ni l’alegria de ser qui són. Són feliços, de la mateixa manera que vosaltres teniu tot el dret a ser-ho. La vostra equivocació és no ser-ho. Preneu mostra de la naturalesa divina que us ha creat, perquè sou fills seus. Els vostres primers pares, Adam i Eva, es complicaren la vida volent ser allò que no eren. No sigueu com ells, sigueu pràctics, sigueu naturals, sigueu allò que sou, sigueu feliços com el Pare i jo ho som. Hi teniu tot el dret i tota la gènesi. Obriu els ulls i les orelles i l’enteniment i seguiu-me a mi que sé qui soc i sé el que faig i a on vaig. Jo soc la constatació de la vida, no ho dubteu. Ningú us ho ha dit mai tan clar ni ningú us ho tornarà a dir. Però esteu tranquils, perquè jo romandré sempre amb vosaltres. Aquesta és la sort que heu tingut i teniu.

Creure o no creure, aquesta és la qüestió. Creure és ser. Hamlet es va equivocar de verb. L’element que ens porta a la felicitat és la fe, no la realitat. Tampoc la ficció, sinó la veritat del que nosaltres creiem. N’he parlat altres vegades, i segurament en tornaré a parlar: el filòsof i amic Gabriel Amengual ho expressà meravellosament i assequiblament, de manera totalment convincent, en el seu petitíssim assaig titulat ‘El goig de creure’. En aquesta obreta excepcional queda ben exposat el miracle de felicitat que proporciona la fe en la Literatura i en la Vida de Jesús de Natzaret, aquell que digué i justificà i legitimà que era el nostre millor amic. Entre nosaltres, també ho certificà, amb molta contundència i bon pes, l’admirat pensador rural de Sineu que sempre tocava de peus a terra, don Miquel Ramis Alonso.

L’últim producte que Jesús ens va vendre abans de tornar-se’n al lloc d’on havia vingut va ser el d’estimar-nos els uns als altres. Com jo us he estimat, digué. I com ens va estimar? Amb senzillesa, amb afabilitat i amb immensa generositat. Sense límits. Va marxar molt feliç de la tasca feta. Va complir amb l’encàrrec que el Pare li havia encomanat. Aquesta és la constatació de la vida, de la vida plena i perfecta. La d’aquell que compleix el que se li ha dit que compleixi: viure. El sentit de la vida és aquest, viure i res més. No vulguem afegir ni sostreure res al regal que se’ns ha fet. Per això Jesús volia que creguéssim en ell, perquè ell experimentava la veritat de la nostra existència. No hi guanyava res fent el que feia, només la satisfacció de veure’ns de bon humor i feliços. Feliços i de bon humor. Vull pensar, i ho penso, que Jesús estava en tot moment content i de bon humor. Fes el que fes. S’havia de tenir molt d’humor per expulsar els mercaders del Temple. Calia estarà de molt bon humor per enfrontar-se als fariseus i dir-los que el dissabte s’havia fet per els homes i no els homes per el dissabte. Si alguna cosa ens volgué vendre Jesús, com a agent comercial enviat pel fabricant i propietari del producte, va ser un antídot contra la por. No tingueu por, repetia amb molta freqüència. No tingueu por, sigueu feliços. Per pobres que sigueu i per perseguits que esteu, sigueu feliços, no tingueu por. Aquest és l’article de comerç que ens està venent. I aquesta és la conclusió a la que arribem els lectors conspicus i enamorats del Nou Testament. Aquesta és la conseqüència, immediata i futura, de les nostres permanents lectures. La interpretació que finalment en fem és la d’assolir una vida plena i feliç. Sense cap temor ni inseguretat a la pròpia vida. La vida és per gaudir-la, ens diu Jesús de Natzaret, no per espantar-nos. Ni en el moment més tràgic i cruel del seu enclavament a la Creu, ell no es va espantar. Tot el contrari: perdoneu-los, Pare, perquè no saben el que fan. Si ho haguessin sabut, no ho haurien fet. Tot es redueix, com veiem, a una qüestió de saviesa.

Tot això i molt més ens ho diuen les nostres lectures, encara que no siguin exclusiva i estrictament les del Nou Testament, perquè totes les que fem a la nostra biblioteca infinita beuen d’aquest petit gran llibre, escrit no sabem quan ni com, per Joan, Lluc, Mateu i Marc. Amb afegitons d’alguns coneixedors de primera mà de la vida de Jesús. Excepcionalment, d’un coneixement indirecte com el de Pau, el seu apòstol més cosmopolita d’aleshores.

La vida és això. La vida és així, sembla que ens digui Jesús de Natzaret. No tingueu por: cal viure-la i gaudir-la. No cerquis na Maria per la cuina, com m’advertia la meva padrina. Na Maria és dins nosaltres. No ens compliquem l’existència anant a buscar bolets a l’asfalt, sinó al bosc humit i esponerós que ens dona aire fresc i càlid a l’hora. Cerquem la vida allà on és, allà on es troba, a la Literatura universal en majúscules, al Nou Testament. Si no sabem viure la vida físicament, amb tot l’amor i tota la seva intensitat, visquem-la almenys literàriament. O espiritualment, que ve a ser el mateix.