Tot bon defensor de les Illes Balears duu un lingüista camuflat. Perquè és evident que la llengua a més d’una eina de comunicació és un element identificatiu i una expressió d’una manera de ser i sentir, de veure el món. Els que volem donar continuïtat a aquest poble forjat per l’arribada del Rei en Jaume el 1229 sabem que la lluita per la llengua és una fita capital. Per això voldria fer alguns apunts al voltant d’aquesta lluita cabdal.
Primer. La qüestió de noms. Que la nostra llengua tengui diferents denominacions els seus defensors no ho hem de convertir en una debilitat o en una fragilitat. La unitat de la llengua catalana no queda malmesa si li deim mallorquí. Crec que una persona molt activa a les xarxes socials va dir que a la llengua catalana l’estimam tant que li deim mallorquí. I aquesta és l’actitud: evitar bregues pel nom i fer nostres totes les denominacions.
Un segon apunt connectat amb la qüestió de noms. També els defensors de la llengua hem de ser els capdavanters en la difusió de les modalitats. Com pot ser que els que no xerren mai mallorquí siguin els defensors del mallorquí i de la nostra riquesa dialectal? A pics hem caigut en posicions massa puristes que ens han generat una desconnexió social gens desitjable, per no dir-ne rebuig. I massa sovint hem regalat a l’enemic de la llengua unes banderes que han de ser ben nostres.
Tercer apunt. El bilingüisme. Un dels grans objectius de les polítiques de normalització, en el fons, és que tota la població domini les dues llengües oficials perquè els que xerram mallorquí sabem castellà però a la inversa això no és així, si tots els que saben castellà a Balears també sabessin català hauríem fet una passa de gegant. Des d’aquest punt de vista els que volem el bilingüisme som els que volem que la llengua pròpia avanci. També la bandera del bilingüisme és ben nostra.
Quart apunt. L’escola és un gran bastió però no li podem exigir que afronti aquest procés en solitari. L’escola és molt important i fa molt bona feina, i certament encara en podria fer més si li donam els recursos i les condicions necessàries, ara bé, no tot ho podem fer pivotar damunt les esquenes de mestres i professors. Ens vàrem regalar un dels actes d’autoestima més rellevants dels darrers decennis amb les camisetes verdes i sempre hi són, però els altres també han de ser-hi.
Cinquè apunt. Els Governs anomenats de progrés han estat decebedors. No es tracta de fer cap retret partidista però no podem deixar de constatar com són les coses. D’un Govern que es proclama defensor de la llengua s’espera polítiques valentes i decidides i no quatre proclames i cobrir l’expedient. Del Govern actual ingènuament alguns esperaven una actitud pacifista en el sentit d’evitar el conflicte i deixar les coses fluir, és a dir, que el procés de substitució lingüística fes el seu camí. El problema és que dins el partit del Govern hi ha gent, i tothom en el cas del seu suport parlamentari, que tenen ganes d’accelerar aquest procés de substitució, hi ha ganes de tornar enrere les tímides i modestes passes endavant que s’hagin pogut fer, tenen massa odi i autoodi per fer el que ja indicava Felip V: «Que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado».
Sisè apunt. La realitat sociolingüística és de gran dificultat. El creixement poblacional descontrolat i insostenible de les Balears té múltiples conseqüències, una de les quals que la integració i la cohesió social estiguin en entredit i, per extensió, l’ús i coneixement de la nostra llengua pateixi un plus de minorització. Si cada 15 anys hem de créixer 300.000 nous habitants no importa ser cap expert per imaginar com s’està cuinant i accelerant la substitució. Aconseguir frenar la sobrepoblació i estabilitzar la població esdevé un element clau.
