cielo claro
  • Màx: 15.26°
  • Mín: 11.83°
14°

La bellesa instantània

Amb la lectura dels Evangelis i de la Vida de Jesús no deixem mai de transfigurar-nos interiorment. La lectura del Nou Testament ens transcendeix. Fa pocs dies, viatjant en tren, es va asseure una noia molt jove al meu davant, donant-me la cara. Va ser com si hagués entrat el Sol. Em va saludar i em va somriure. Jo li vaig tornar els somriures i les salutacions. Era una noia maquíssima. Un ulls preciosos que sense deixar de somriure s’ho miraven tot. Tot ho contemplaven amb devoció. Els ulls més lluents i alegres que he vist mai. A mesura que passaven els minuts aquella cara tan jove i alegre es tornava cada vegada més bella. És una noia extraordinària, no parava de dir-me a mi mateix. D’on pot haver sortit una criatura tan especial, em preguntava a mi mateix. Tot en ella era perfecte: els ulls, la boca, el nas, les galtones, els cabells de color canyella i caramel, les celles i les parpelles llargues i arrissades, les orelles mig vistes i no vistes, el coll, un coll fresc com els pètals de l’alba... Tot en magistral harmonia. No tenia una sola imperfecció aparent ni la més mínima mancança física. Era etèria. El seu més gran encant era l’empatia espiritual que tota ella radiava: la seva manera de mirar, de seure, de moure’s, de riure. No sembla real, em repetia jo mateix interiorment. Una vegada i una altra, sense cansar-me de contemplar-la de coa d’ull. Furtivament. No pot ser real. Superava de molt la inveterada realitat. Com la Chloé de ‘L’escuma dels dies’, de Boris Vian. Com ‘Helena o el mar del verano’, de Julián Ayesta. Com els personatges dels contes de Pere Calders. Com la ‘Història d’un cavall’, de Lev Tolstoi. Com ‘Bartelby l’escrivent’, de Hermann Melville. Com les contarelles d’en Pere Ferreguí. Com l’extraordinari i transcendent ‘Nou Testament’, de Mateu, Lluc, Marc i Joan.

Quan, a la propera estació la noia baixà del tren, el meu compartiment va quedar completament a les fosques. El prodigi oníric es va diluir en el no res. Vaig intentar inútilment de retenir la seva imatge. Així i tot, l’esperança de tornar a veure aquell instant de bellesa, de perfecció física i espiritual, d’innocència i d’harmonia, avui en dia perduren encara. La tornaré a veure i a experimentar la seva presència real algun dia? Crec que sí. La fe mou muntanyes. Vaig decidir escriure’n un reportatge, una crònica, un relat o un llibre per tal d’atrapar-la per sempre més.

El mateix ens passa als lectors de la meva biblioteca màgica. La bellesa és permanentment instantània. El que vaig experimentar a l’interior del tren va ser vist i no vist, un llambrec, una percepció efímera, però certa, real. Perquè tot el que experimentem, sigui físicament o espiritualment, de manera imaginària o en somnis, és de veritat. En la lectura ens passa el mateix. Resulta prodigiós. Un prodigi, un fet, que deixa petjada dins nosaltres, i sembla just que sigui així. Per què, si no ho és, es produeix?

Un dels nostres lectors més importants i més profunds de la nostra biblioteca que no deixa ni ha deixat mai de llegir i rellegir el Nou Testament és el gran Lev Nicoláievich Tolstói. No només llegeix i rellegeix els relats evangèlics en la seva extensió i el seu calatge, sinó que tampoc no deixa mai de dir la seva en veu alta i pregona i, a la vegada, de prendre notes en tot moment. I va ser en el seu moment que la bellesa instantània de la lectura es va transformar en dubte i interrogatori instantani, constant, reflexiu i espontani. Paga la pena escoltar-lo. És el que estem fent tots els que ens reunim per celebrar tanta alegria i saviesa literària. Tolstói és, sobretot, a més del novel·lista universal que tots coneixem, un racionalista brillant i prudent alhora. Pensa, i així ens ho diu, que el Nou Testament presenta alguns punts d’escombraria. Que no tots els passatges atribuïts als seus autors són del tot sagrats. Tothom, a la nostra biblioteca prodigiosa, té dret a exposar la seva opinió i a fer les seves pròpies interpretacions.

El que defensa, malgrat tot Tolstói, i en aquest aspecte hi estem d’acord la majoria de nosaltres, és que els Evangelis que coneixem avui són el producte final de milers de lectures dels fets i dels relats originals. És extraordinari que doni tanta d’importància a la lectura. A la Literatura, en definitiva. Ell parla d’haver consultat, personalment, més de cinquanta mil lectures distintes que s’anaren comentant durant diversos segles, augmentant i retallant els textos primerencs. Per a què? Tanmateix, l’única lectura vàlida és la pròpia. La llibertat de lectura no ha de tenir límits de cap mena, i la d’interpretació tampoc.

La llibertat de Tolstói en tots els sentits el porta a no considerar el cristianisme com una revolució exclusivament divina, diu. Ni tampoc el porta a considerar-lo un fenomen històric, sinó una pedagogia que proporciona sentit a la vida de cada home en particular i a la humanitat en general. Confessa que ell, quan era jove i tenia tota la fe del món, al marge de tota crítica religiosa, quan encara era un infant, la seva vida tenia sentit. Les persones que ell coneixia, les del seu voltant familiar i domèstic que tenien fe com ell, vivien i practicaven una vida autèntica. Això, encara que li provocà els seus primers dubtes, li va despertar un gran interès i va intentar entendre la resposta que el cristianisme oferia a les persones que vivien amb aquell seu tarannà tan autèntic i positiu. Alguna cosa tenia el cristianisme quan procurava als seus una vida tan feliç.

Aleshores, com hem fet tots els lectors lliures i creatius del Nou Testament, es va dir a ell mateix que la font de tot plegat, de tant benestar personal i de tanta saviesa vital, d’aquella pedagogia cristiana, era la Literatura, els quatre evangelis de Joan, Lluc, Marc i Mateu. Va ser en aquella prodigiosa lectura que va trobar l’explicació del sentit que dirigeix la vida dels que viuen la vida feliç i autèntica. Però, però, però. Tot barrejat en aquella Literatura en majúscula hi veié la literatura en minúscula. El fang i la brutícia ho emmascaraven gaire bé tot. Diu que, lligades al brillant mestratge cristià, hi havia també la putrefacta ensenyança jueva i eclesiàstica, totalment alienes al cristianisme.

Totes aquestes acotacions tolstoianes, encara avui, fan que obrim els ulls i ho mirem tot ben arreu com ho feia la noia d’aquella bellesa instantània del meu viatge en tren. Dins els textos evangèlics, el malpensat de Tolstói hi descobria molta brossa i confusió. Encara que les pedres precioses i les joies que hi estaven barrejades li mereixien tot el seu respecte i amor.

Uf, quan jo us dic que a la meva biblioteca privada ens ho passem pipa és perquè és així que ens ho passem!

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.