Ha arribat el fred i es veu que ha refrescat una mica els cervells que estaven bullint, clar, els cervells dels derrotats. D’aquests n’han quedat bastant que circulen lliurement pel carrer. N’hi havia que anaven pel carrer desbocats i expressant la seva opinió contrària als Borbons, però també n’hi ha que són súbdits totals dels reis actuals. L’altre dia ho vaig poder comprovar a un bar on tenien un televisor en marxa en el moment que els ministres nomenats pel president juraven o prometien el seu càrrec. Un súbdit desbocat cridava com un boig cada vegada que veia passar un ministre per davant el rei sense saludar-lo. I li deia «basc». Els bascos eren un desconsiderats, jo no sé si ho eren o no, però ell venga bascos maleïts per aquí i bascos maleducats per allà. Li sortia la bascofòbia que patia. Havien de saludar el rei, perquè és la màxima autoritat i davant una màxima autoritat atorgada segurament per Déu, i no per les urnes, un ha de saludar, i millor si s’agenolla. Aquest home era un espectacle cridant a la tele, perquè els bascos no s’inclinaven ni saludaven el rei, la màxima autoritat. Havent-li cridat l’atenció perquè respectàs la llibertat que cadascú fes el que volgués, ell ràpidament retreia que si fos el ‘Puidemón’, segurament el saludarien. Com és natural no tenia ni idea com era el llinatge del president Puigdemont. Ara la catalanofòbia també li havia aflorat a la superfície. Bé, d’aquesta manera la vida continua. Ara és l’hora de la judicialització de la investidura i dels actes del nou govern. En tot moment tendran els assumptes als jutges. Les prevaricacions i les acusacions de prevaricació estaran a l’ordre del dia. Els peperos i els voxeros hauran muntat un VAR perquè analitzi tot el que faci el govern que no els agradi. El VAR a vegades posa les coses al seu lloc, encara que no ho fa a gust de tots i totes. Continua la catalanofòbia. D’aquesta malaltia no se n’ha trobar la cura.

Sabem que l’extrema dreta ha arribat al poder a l’Argentina. El dia 10 de desembre Javier Milei prendrà possessió del càrrec de president i la seva mà dreta serà o és Victoria Villarruel, la qual serà vicepresidenta. És ultraconservadora, catalanòfoba i anti independentista. Això se sap per les seves col·laboracions al twitter durant el procés català en què criticà les actuacions polítiques i menyspreà els catalans. Aquí en teniu uns quants exemples: Durant el mes de setembre de 2015, Villarruel escrivia: «L’intent de secessió de Catalunya em recorda els que són militants amb els diners de tots, igual que els altres que viuen de tots els espanyols». El 30 de setembre de 2017, deia: «Amb Espanya sempre! Espanya unida! Catalunya és Espanya!» Queda clar que tot això ho deia en castellà. El 27 d’octubre, dia de la declaració de la independència, va escriure: «El meu condol als catalans als quals la progressia, el messianisme i la violència d’uns quants els va passar per sobre». I responent a un interlocutor va afegir: «No queden exposats. És la legalitat. Varen votar una cosa il·legal, n’han de sofrir les conseqüències». El 2020, algú li preguntava si la millor ciutat per viure era Barcelona o Madrid. I ella responia: «Madrid! Perquè no hi ha catalans i és guapíssima».

I ara presentaré un dels ministres que ha escollit el president Pedro Sánchez aquesta setmana, es tracta d’Ernest Urtasun i Domènech, que ja és ministre de Cultura d’Espanya als quaranta-dos anys, després que hagi anat fent una carrera ràpida que va començar quan tenia 15 anys en què es va fer militant de Joves d’Esquerra Verda. Era un jove de casa rica, de Sarrià, provinent de la burgesia catalana, amb arrels basques o d'Euskal Herria. Va començar a la cúpula d’ICV i ara es troba a Sumar. Va estudiar a la privada, al Liceu Francès. Es va llicenciar en Economia a la universitat de Barcelona i té un postgrau en Relacions Internacionals. Però Urtasun no utilitza els seus coneixements a favor de Catalunya, sinó que ho fa al servei d’Espanya. Abans dels vint-i-dos anys va anar a Europa a fer d’assessor de Raül Romeva. Als vint-i-vuit anys va ingressar al cos diplomàtic espanyol i durant quatre anys va servir al ministeri d’Afers Estrangers, durant els mandats dels socialistes Moratinos i Trinidad Jiménez. Tot i que està més ben preparat per a les relacions internacionals i per a l’economia, ara l’han fet ministre de Cultura. Urtasun és un gran partidari de la causa palestina i va ser un dels vint-i-un eurodiputats que no va votar al Parlament Europeu contra Hamàs. La resolució es va aprovar per més de cinc-cents vots, fins i tot amb membres del grup dels Verds d’Urtasun, que va dir als mitjans de comunicació que calia demanar un alto-el-foc, i com que no es va demanar, va decidir de votar que no.

Durant el temps que ha estat eurodiputat, ha viscut el procés català. Ha estat partidari d’un referèndum acordat, encara que no s’ha caracteritzat per tenir massa simpatia amb la causa independentista. Una part dels verds europeus, entre els quals es trobava Urtasun, no va acceptar l’entrada en el grup dels independentistes Puigdemont, Ponsatí i Comín.

Urtasun ha estat molt crític amb la presó i amb la repressió. Ha cregut que s’havia de guanyar als independentistes amb bona cara i sense compassió. No està a favor de la Declaració Unilateral d’Independència, però tampoc està a favor del 155. El dia que va acceptar la cartera de l’anterior ministre Iceta va assegurar que plantaria cara a les guerres culturals de VOX i a la censura, cosa que agrada tant fer als polítics d’extrema dreta. És una persona que s’ha mostrat contrària als toros, fet que indigna els cavernaris. Ja veurem què fa ara com a ministre, ja que els toros entren dins el departament de Cultura. En resum, és un home que es troba dins les característiques que ha adoptat actualment el president Sánchez, però la causa independentista no pot esperar res d’ell. Segurament es comportarà com un enemic. Només se’l pot considerar catalanòfob en l’aspecte del sobiranisme català. La informació de les dues darreres notícies l’he poguda aconseguir gràcies a Vilaweb.