És un escàndol. Assistir a un acte d’investidura d’un president i comprovar que existeix tanta ignorància sobre els fets que varen passar entre el 2016 i el 2020, especialment l’1 d’octubre de 2017, causa molta estupefacció. A mi m’és indiferent si governa Sánchez o si ho fa, Feijóo, encara que aquest article podrà semblar o semblarà que és una defensa de Sánchez. O Sánchez no ho té clar o no ha sabut explicar-se. Com és possible tanta ignorància espanyola? Per què no volen saber què va passar el dia 1 d’octubre de 2017? Abans de continuar vull deixar clar que estic a favor d’una república catalana i no d’una monarquia espanyola, però si fos espanyol tampoc no enviaria el rei a porgar fum. Tenc les imatges clavades en els ulls i record el que va passar en aquella data. I tot el que es va malparlar del que havia ocorregut, perquè ja en aquell temps, els espanyols volien que els catalans fossin culpables i per això els culpaven. Explicaré que des d’Espanya el PP, partit en el poder va enviar 3.000 guàrdies civils perquè impedissin la votació pel dret a decidir. El rei Felip els va acomiadar des d’un port espanyol, al crit de: «A por ellos!» I aquell dia varen intentar que no es votàs i ho varen fer a cop de porra. Hi va haver molts de catalans que varen rebre una pallissa de porrades. Però els mitjans espanyols es varen posar a dir que els catalans eren els que havien pegat a la Policia espanyola o a la Guàrdia Civil. Mentida! Una gran mentida! Record que es varen compondre fotos i vídeos. A un vídeo es veia un policia que queia per una escala d’una escola. Es va assegurar que l’havien empès, quan el que va passar era que havia travelat i havia caigut. Hi va haver contraris que varen pegar foc a contenidors i varen cremar alguna bandera espanyola amb la finalitat de culpar els independentistes. Dos caps de dues de les principals associacions organitzadores, varen pujar a furgonetes de la guàrdia civil o de la policia perquè des del sostre elevat es podien adreçar als manifestants i demanar-los calma, actuació pacífica i que se n’anassin cap a casa. Doncs varen ser acusats d’animar la multitud a mal comportar-se. Més endavant varen ser condemnats pels tribunals.

Els jutges s’han escandalitzat i han acusat els que contaven la veritat d’acusar-los de prevaricar i que no hi havia separació de poders. Jo no sé si els jutges varen prevaricar o no. Jo només sé que la majoria de gent o tota, el que va fer va ser votar. On és el delicte? On és el delinqüent? Aquell que va guardar una urna davall del seu llit? Aquell que la va dur dins el seu cotxe al lloc de votació? La llei d’amnistia l’únic que pretén és posar les coses al seu lloc. Com que no hi va haver delicte, no tenien per què haver estat acusats. Tan difícil d’entendre és això? Per què s’omple la boca amb la paraula pròfug el locutor? Per què s’omple la boca amb la paraula delinqüent? Perquè es trosseja Espanya amb la llei d’amnistia? Què fan cada dia cridant davant la seu del PSOE contra el president? Què fan aquestes personetes que surten per televisió a dir que són allà perquè volen deixar una millor Espanya als seus descendents? No saben ni volen saber que l’Espanya de Sánchez és una millor Espanya que totes les espanyes de la dreta i dels socialistes ignorants. Per què els pensadors espanyols si és que en queden no saben ni volen saber que a l’Estat espanyol hi ha unes quantes nacions? Espanya és un estat multinacional. Si Espanya hagués sabut conservar les nacions, les llengües i les cultures que l’enriqueixen, seria un estat molt més avançat que ho és ara mateix. És una llàstima que la dreta que dóna de mamar als espanyols sigui tan inculta. El partit d’extrema dreta, VOX, va acusar Pedro Sánchez d’haver fet un cop d’estat. On s’ha vist mai arribar a aquests extrems? Per què volen propiciar que els militars facin o intentin fer un cop d’estat? Ja han fet fer manifests a molts generals i militars retirats.

Tots els atacs que es varen fet al Congrés contra Pedro Sánchez es varen basar en la gran mentida que suposa voler que els fets pels quals molts de catalans estan acusats són delictes. La llei d’amnistia el que pretén és esmenar aquest error. No hi va haver delicte, no hi pot haver acusats, ni delinqüents, ni pròfugs, ni males persones, i més si són catalanes.

En aquell temps ja en varen ser responsables alguns dels partits existents, com per exemple ‘Ciudadanos’. A aquests els convenia anar eliminant tots els independentistes que podien. Varen voler impedir el dret a l’autodeterminació, però de cada dia queda més clar que aquest dret existeix i algun dia s’exercirà a les nacions que formen Espanya i no s’han volgut reconèixer. A l’exposició de motius de la Llei d’Amnistia podem llegir:

«El dret a l’autodeterminació s’entén com un principi fonamental dels drets col·lectius dels pobles, però també, i des de principis de segle XX, com un mecanisme de solució pacífica i fins i tot preventiva a conflictes internacionals, que més tard prendran formes concretes en els processos de descolonització i d’alliberament nacional. En aquest sentit, l’any 2000 va tenir lloc a Ginebra la primera Conferència Internacional pel Dret a l’Autodeterminació.

El dret a l’autodeterminació està recollit en diversos tractats internacionals referents en matèria de drets humans fonamentals: la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides de 1948 –per mitjà de la inclusió del principi d’autodeterminació per l’Assemblea General de l’ONU el 1951–; la Carta Fundacional de les Nacions Unides de l’any 1954, en l’article 1.2; el Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional pels Drets Econòmics Socials i Culturals, signats l’any 1966, i la Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles, signada a Barcelona l’any 1998.

A Europa, durant els segles XX i XXI, i a part dels processos de descolonització en què els estats europeus eren, en gran majoria, metròpolis que van haver de cedir davant dels processos d’alliberament nacional de les colònies, hi ha hagut diversos processos d’autodeterminació: les repúbliques bàltiques, l’any 1990 –Estònia, Letònia i Lituània–; la creació d’uns altres 12 estats post caiguda de la URSS, l’any 1991 –Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Moldàvia, Rússia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna i Uzbekistan–; Txèquia i Eslovàquia, l’any 1993; Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Eslovènia i Macedònia, també entre el 1992 i el 1993; Montenegro, l’any 2006, i Kosovo, l’any 2008. El cas de Montenegro té especial interès perquè va ser amb l’aval i la participació de la Unió Europea, que és qui fixà les condicions i els marcs per a un referèndum d’autodeterminació. I també el cas de Kosovo, que va motivar una sentència de la Cort Internacional de Justícia de l’Haia indicant que una declaració unilateral d’independència no és una il·legalitat en si mateixa.

L’autodeterminació és un principi reconegut en el marc del dret internacional i un concepte que s’entén com a paraigua d’altres drets col·lectius de les persones i els pobles, en la mesura en què funciona com una matriu d'autotutela d’altres drets i té a veure amb la capacitat de decidir el futur polític d’un poble».

Els partits que ara prefereixen passar per ignorants no saben ni volen saber que un dia hauran de permetre que es dugui endavant el dret a decidir, és a dir, el dret d’autodeterminació.