Ja sé que no podem passar l'arada davant el bou i que hem de deixar pixar el mul, vénc a dir que hem de deixar passar un cert temps, que ens doni prou perspectiva, per dir que el pacte de Junts per Catalunya amb el PSOÉ per fer president del govern espanyol En Pedro Sánchez serà una davallada de calçons més dels politicastres autonomistes catalans, com ja ho va esser la d'En Junqueras amb els indults. Jo m'ho ensum i no tenc cap dubte. Voldria anar errat i no vull cridar el mal temps. Però, si aquesta vegada hi havia cap avanç, seria la primera vegada que un acord dels colonitats amb l'estat borbònic no resultava paper banyat i focs d'encenalls.
Jugaria messions que, com ja va passar amb els indults, l'amnistia té molta més part d'exigència d'Europa que no de voluntat de la togacràcia espanyola de reconèixer que el conflicte amb Catalunya és un conflicte colonial entre dues nacions i no un problema de delinqüents comuns, com han fet creure a les masses teleadoctrinades.
És que resulta que, de l'aporellos borbònic de l'octubre del 2017 ençà, la pobra Europa ara no se'n pot anar a renyar cap govern d’enlloc del món que hi trepitgin els drets civils i els drets humans de mala manera sense que li freguin pels morros la criminalització dels dissidents nacionals, pacífics i democràtics i la caça de bruixes per la via de la política judicial que practica Espanya amb Catalunya.
Facem una mica de memòria: Dia 24 d'agost del 2019, Turquia se va excusar amb l'exemple d'Espanya per justificar la persecució i la criminalització de batles del Kurdistan votats pel poble. El ministre de l'Interior d'aleshores de Turquia, En Süleyman Soylu, en una entrevista al diari britànic The Independent, va justificar amb aquestes paraules les accions de l'estat neootomà turc: «Tot i que no hi ha haguda cap acció violenta, 12 polítics catalans també els han processats per delictes de desobediència».
Dia 21 d'octubre del 2019, les beates falses europees, quan renyaren Xina per la represssió de les manifestacions pacífiques que exigien democràcia a Hong-Kong, reberen per resposta del govern xinès que els governs d'Europa i els seus mitjans tocarien estar empegueïts de la seva doble moral sobre les manifestacions, que trobaven d'una gran importància si se tractava de Hong-Kong, però que no els en donaven gens, les censuraven i anaven ben alerta a parlar-ne si eren a Catalunya, per molt que fossen més pacífiques i més multitudinàries que les de Hong-Kong. I les beates falses europees varen haver de callar.
Això mateix va passar dia 5 de febrer del 2021, quan les beates falses europees, amb en José Borrell al capdavant de la seva diplomàcia, se'n dugueren una poalada d'aigua freda quan enviaren aquest català renegat a renyar Rússia i a predicar-hi drets humans i exigir-hi que amollassin el dissident Alexei Navalni, que el règim d'en Putin va tancar a la presó. Vos ne recordau, de la nirviada que va agafar don José, davant el ministre d'Afers Estragers rus, En Sergei Lavrov, quan aquest li va demanar què esperaven a predicar amb l'exemple i amollar els presos polítics catalans, que els tribunals belgues i alemanys trobaren ben nets de totes les difamacions que els entaferrava espanya? Don José va començar a afluixar-se la corbata, a tornar-la-se estrènyer, a col·locar-la-se, a desfer-se botons de la jaqueta i a tornar-los-se embotonar, a mirar per amunt, a mirar per avall, i no sabia quina l'havia de dir ni on s'havia de posar. Li pujaren unes basques que li eixugaren la saliva i li ofegaren la veu. Quina afaitada en eixut i a contrapèl, que se'n va dur aquell albercoc!
Tot això no dubteu que obliga els mercaders de l'Unió Europea (que li poden tornar posar ben bé el nom que tenia de tot d'una de 'Mercat Comú', perquè no ha resultat esser altra cosa) a forçar Espanya a recuperar la seva aparença de «democràcia». Lo més segur és que l'estat borbònic, aquesta amnistia que tanmateix se veia obligat a consentir més prest o més tard, l'aprofiti per enganyar una vegada més els politicastres catalans, abans els d'Esquerra Republicana, ara també els de Junts per Catalunya, per menar-los altra volta al qui dia passa any empeny autonòmic.
Però bé, podria passar que el temps no me donàs la raó i resultàs que l'amnistia és sincera de part de l'estat, almanco de part del PSOE; I podria passar que resultàs una passa cap endavant de Catalunya en les seves aspiracions a triar de manera pacífica i democràtica el seu futur polític, cosa que, fins que la veuré, no creuré. Però posant que això passàs, i que no fos un engany més dels que fa 300 Espanya hi compixa els autonomistes catalans, jo, a tots aquests que ara escainen tant i peguen el crit al cel, com si fos un crim votar en un referèndum (que per 17 vegades demanaren debades que fos acordat amb l'estat, com ho va esser a Escòcia el 2014 sense cap problema), a tots aquests exaltats jo els deman: Què esperau a exigir la derogació de la «ley de (auto)amnistia», que, per començar la «Transición», amb l’excusa d’amollar-hi els presos republicans, l'estat borbònic aprofitava per permetre's el 'detallet' d'exhimir els criminals franquistes de respondre mai davant cap tribunal, pels seus 300.000 crims contra l'Humanitat (que no proscriuen MAI ENLLOC DEL MÓN)? Què esperau a predicar amb l’exemple?
Els demòcrates tenim el repte apassionant de no consentir-los que ho tenguin aquest pic tan bo de fer criminalitzar les urnes, com l’hi tengueren a l'hora de silenciar i normalitzar el genocidi franquista. Deixem-los escainar i no perdem la perspectiva de tenir ben clar que no som davant cap problema de «delincuentes», que els agrada tant dir, sinó davant un conflicte polític d'un poble pacífic que vol triar el seu futur a les urnes. Res pus.