Espigolant els evangelis i els seus espigoladors, ens adonem que l’universalisme catòlic ho és en aspectes clarament superficials. Ho dic en sentit cristià. Avui dia són pocs els cristians que practiquin un autèntic cristianisme. Malgrat el cristianisme va néixer per a tothom i perquè tothom se’l fes seu, en el fons és una minoria molt minoritària el que el practica. La gent no l’entén. O li fa mandra seguir el seu criteri. Els incondicionals i compulsius lectors dels quatre evangelis, com més ens endinsem en ells, ho estem constatant. Cal llegir i seguir llegint per esbrinar les causes de tot plegat.

És molt senzill i eloqüent, però són pocs els que estan disposats a arriscar-se. Els que sembla que ho fan, els nombrosos seguidors seus, ho fan amb la boca petita, com es diu vulgarment. No ho acaben de veure clar del tot. Fins i tot la jerarquia catòlica té por de dir les coses pel seu nom. Torna a ser el nostre contertulià de les festes literàries, William O’Malley, qui ens ho adverteix amb més contundència. En aquest espigolament, la fe és la matèria i l’argamassa principal. Els que no tenen fe, o el que no en volen tenir, no assoliran la comprensió. No passaran l’examen. Els lectors evangèlics que desitgen entendre la seva essència han d’abocar-se en cos i ànima a la descoberta d’aquesta realitat màgica i literària per excel·lència. Cal fer-se una pregunta cabdal i donar-hi resposta. La pregunta és: Què pretenc d’aquesta vida? I la resposta és obvia: el meu benestar, la meva felicitat, la meva plenitud. Arribats aquí, res no ens desviarà del veritable catolicisme cristià. Els senyals de trànsit hi són en tot moment, no ens podem perdre. L’únic que hem de fer és respectar-los i complir-los.

Com és que una cosa tan senzilla com aquesta es complica tant? El goig de creure i l’alegria interior són elements fonamentals per viure una vida autèntica i completa. Les benaurances que Jesús va exposar al seu Sermó de la Muntanya no poden ser més explícites. En elles trobem el secret de la felicitat que, conscient o inconscientment, estem cercant cada dia de les nostres vides. És difícil d’entendre? És difícil de posar-ho en pràctica? Cadascú, a nivell individual i personal, ha de decidir què li convé fer i com ha d’actuar. És una responsabilitat particular, pròpia. Sui generis. Una apel·lació a un mateix. Tenim la capacitat de conèixer les nostres apetències més íntimes i les podem assaciar, però no ens atrevim a fer-ho. No ens atrevim a ser pobres d’esperit, a estimar amb totes les conseqüències, a plorar fins a l’ultima llàgrima. No ens atrevim a fer el que cal fer per estar bé amb nosaltres mateixos. Amb nosaltres mateixos! No ens atrevim a ser feliços! Volem ser feliços i no ens atrevim a ser-ho? És així? Algun punt feble, molt feble, hi ha en la nostra condició humana que ens impedeix ser allò que som, allò que volem ser. És demencial el que ens està passant. Som psicòpates voluntaris que ens turmentem arbitràriament, sense cap fonament. Per què ho fem? Per què no parem un moment, o els moments que calguin, i redrecem les nostres vides? Per què continuem sent estúpids sense voler-ho ser? Què passa en el nostre interior? Què és el que no funciona?

Els presents no oblidem en cap moment que llegim pel plaer de llegir. El llegir ens atia les ganes de viure i de passar-nos-ho bé. Fins i tot ens mostra la pròpia mort com una benedicció. Sí, perquè encara que ens en revoltin els dubtes i les incerteses, la lectura també ens desperta el judici, l’esperit crític i el sentit de l’humor. El ‘Nou Testament’ no és una excepció en la nostra conjectura interminable, sinó tot el contrari: els evangelis són la font més profunda de plaer intrínsec, la seva lectura ens fa lliures, aquest petit llibre és una font abundant i inexhaurible de tot l’Univers Literari.

Som tan lliures que fins i tot som lliures de no creure en Déu, en la bondat i la generositat i l’alegria infinites. Aquesta realitat manifesta, infal·lible i tangible, és el secret de la nostra felicitat. Perquè la nostra felicitat es troba en l’acceptació i l’admissió de la nostra condició humana. Som com som, i no ho podem evitar. Cal abraçar aquesta evidència. Els evangelis i la seva lectura a les nostres festes de la Literatura de la Gran Ficció Universal, ens ho donen a conèixer pàgina darrere pàgina. El que va fer Jesús va ser acceptar-ho, i en tot moment va obrar en conseqüència. Res més. Això va ser tot. Es digué que hi havia un Pare que ens havia creat com ho havia fet, i es va adaptar a aquesta constitució. Es va adaptar a la seva autenticitat i va tirar endavant. Amb una naturalitat i una alegria exemplars. Per donar exemple? Sí, sembla que sí. Ens ensenyà el camí de la seva vida, de la seva veritat. Tots els homes som com ell, potencialment lliures, amb una intel·ligència i una voluntat que no tenen les altres creatures. Quin mal hi ha en això? Ningú no ens obliga a res. Ningú. Ni el mateix Creador no ho fa. Nosaltres decidim el que volem fer, on volem anar, com volem viure i com volem morir. Hi ha cap do més gran i important que el de la Llibertat? Som tan potencialment lliures que podem actuar en contra nostra, com si fóssim estúpids. Però no ho som. Almenys els lectors de la meva Biblioteca Personal no ho som ni ho volem ser. Per això llegim. Per això ens ajuntem i celebrem la nostra sort i la nostra alegria. Per això: perquè no volem ser estúpids. Volem el bé pels altres i per nosaltres mateixos. La naturalesa humana, la nostra, ens convida a triar, a creure, a ser. I, sobretot, a crear. Els que ens trobem aquí xerrant, jugant i rient, no parem de donar gràcies per tanta joia i tant goig!

Crear, xerrar, jugar, riure, ser: no és aquesta la voluntat de Deu? Jesús de Natzaret no deixa en cap moment de fer la voluntat del Pare. Ho repeteix per pa i per sal. Que es faci la teva voluntat i no la meva. Vet aquí el secret de la felicitat. El que passa és que som lliures, i aquesta llibertat ens ho complica tot. Tenim massa alternatives. Som lliures per deixar de ser-ho. Tenim massa dons, massa opcions, massa triadissa. Això ens aclapara. Però el Nou Testament ens ho exemplifica. Si sabem llegir com cal descobrirem quina hem d’escollir. Les coses no poden ser més clares i evidents. A l’interior de la biblioteca ho constatem nítidament, però basta guaitar un moment a fora per extraviar-nos.

Del que es tracta és, justament, de no extraviar-nos. La lectura del Nou Testament grava en nosaltres la seguretat de la nostra orientació definitiva. Però, malgrat tanta benaurança, li girem l’esquena, l’esguard i l’aplicació. Per no llegir en calatge i altura suficient, per indiferència i accídia, ens estem perdent el més essencial de les nostres vides. Som catòlics que llegeixen, però no catòlics que apliquen la seva lectura al carpe diem natural: vernacle i casolà. No som del tot universals.