La representació teatral continua. Perquè si no és teatre tenim mala peça al teler. Tota la dreta, part de l’esquerra i tota la colla de tertulians dels mitjans es posen les botes per poder afuar la seva llengua contra Puigdemont. N’hi ha un que cada dia tanca el telenotícies, amb una frase que intenta explicar la situació de la cosa respecte del pròfug Puigdemont, com si ja governàs Espanya. Tothom, és a dir, tota aquesta gent amenaça cada dia el president provisional Pedro Sánchez. Li diuen que ha venut Espanya i que també ha venut els espanyols a un delinqüent. Li pregunten com és possible que vulgui amnistiar condemnats per greus delictes. A mi aquesta genteta em fa ganes de riure. Com és possible que voler votar i fer-ho sigui un fet tan greu en un lloc on se suposa que hi ha democràcia? O no n’hi ha? O és una autocràcia el que tenen els espanyols? Si haguéssim tengut dallons i haguéssim votat aquí no hauria tengut cap problema en guardar una urna a casa, perquè les segrestaven perquè no poguessin votar. I el dia de la votació l’hauria duit al lloc corresponent perquè la gent pogués votar. I per això, m’han de dur a la presó? I per això som un delinqüent perillós? Quin català pot voler saber res d’aquesta gent? De què s’estranyen si no s’arriba a acords? Clar, acords que mitja Espanya no vol i que fan tot el que poden perquè no es produesquin. En aquesta línia i un parell de milers de quilòmetres lluny es continua massacrant gent, matant palestins innocents, amb l’excusa que es volen matar terroristes. On és la bona gent? Encara en queda i molta. Encara són molts que condemnen els poders estatals que es dediquen a fer matances de persones civils, ja que ho saben que els míssils que s’envien, diuen, per destruir tunels dels terroristes, mataran moltes persones innocents i indefenses. Ja veurem si hi haurà algun organisme internacional que s’encarregui de fer pagar tants de crims als criminals que els han provocat.

Ximo Puig, expresident de la Generalitat i secretari general del Partit Socialista del País Valencià, ha dit, com no devia poder ser d’altra manera, que l’amnistia no era una bona sortida al conflicte català, però que era molt millor que altres sortides, com quedam? Al mateix temps ha criticat que els aspirants a mòmies, Felipe González i Alfonso Guerra, fossin tan crítics a l’hora de tractar el tema. Creu que s’ha de desactivar l’independentisme de manera democràtica, encara que no diu com, i que els resultats de les darreres eleccions al Principat de Catalunya, marcaven el camí del canvi.

Sobre el tema dels jueus i les simpaties o antipaties que desperten, la premsa europea hi té alguna cosa a dir. El periodista Ben Cohen a The Algemeniner publica el següent:

«Hi ha pocs avantatges per a qualsevol país embolicat en una guerra, però si es pot dir que existeix, és que el conflicte armat proporciona una prova inconfusible de qui són els teus amics, així com els teus enemics.

Israel està en guerra amb Hamàs i el poble jueu a l’àmbit mundial està en guerra amb un ressorgiment de l'antisemitisme violent i cru. Durant els últims quinze dies hem après molt sobre els nostres amics, especialment els governs dels Estats Units, el Regne Unit i la Unió Europea. Això inclou un sentit, com suggereixen les seves peticions freqüents perquè s'aboqui més ajuda a la Franja de Gaza, dels límits potencials del seu suport a la resposta militar d'Israel al grup terrorista de Hamàs del 7 d'octubre.

També hem après moltes coses sobre els nostres enemics, la majoria confirmant el que ja sospitàvem. No hi ha dubte que Hamàs i els seus partidaris del règim iranià no només cerquen un món sense Israel, sinó un món sense jueus. I no hi ha dubte que —a cada extrem del mar Mediterrani— Israel s'enfronta a dos estats decidits a constrenyir-lo militarment tot minant la seva legitimitat en el món de la política i la diplomàcia.

Aquests dos països són Espanya a l'oest i Turquia a l'est, tots dos membres de l'aliança de l'OTAN. A Turquia, el president Recep Tayyip Erdoğan, un dictador genocida de bona fe que ha perseguit i assassinat la minoria kurda musulmana del seu país, elogia els fètids violadors de Hamàs com a "lluitadors per l'alliberament". A Espanya, el primer ministre i el ministre d'Afers Exteriors tenen la temeritat de fer una conferència a Israel sobre el "dret internacional humanitari", mentre que els joves ministres d'extrema esquerra de la seva coalició socialista demanen que Israel sigui sancionat de la mateixa manera que la Rússia de Vladimir Putin.

El discurs d'Erdogan la setmana passada davant els seus companys legisladors del seu Partit Islamista de Justícia i Desenvolupament (AKP) va ser realment repel·lent. Sempre el teòric de la conspiració primitiva de la cantonada del carrer, va afirmar que la resposta d'Israel a Gaza no va ser "autodefensa, sinó salvatges per cometre l'acte premeditat de crim contra la humanitat". Hamàs, va continuar, era "una organització d'alliberament, de moltahidins, que lluiten per protegir la seva terra i els seus ciutadans".

No hi ha cap dubte de quin costat està Turquia. I aquí tampoc hauria d'haver sorpreses. Erdogan sempre ha estat un vil antisemita. Alguns recordaran la seva antiestètica rabieta a Davos el 2009, quan va sortir d'una plataforma que compartia amb el difunt primer ministre d'Israel, Shimon Peres, cridant: "Quan es tracta de matar, saps molt bé com matar". En la dècada següent, sovint va desplegar paraules com "nazis", "assassins de nins" i "apartheid" en les seves salves verbals contra l'estat jueu. I ningú no hauria d'oblidar la seva resposta al referèndum d'independència al Kurdistan iraquià el setembre de 2017, quan es va lamentar per la creació d'un "segon Israel" a l'Orient Mitjà i va argumentar amb cara sincera que Israel planejava liquidar un gran nombre d'antics jueus iraquians allà: una altra teoria de la conspiració assenyada amb ganes de les masses islamistes, donant-los una altra excusa per cremar banderes israelianes després de les oracions dels divendres.

No obstant això, Israel creu que necessita Turquia, diplomàticament i en termes comercials, i és per això que l'any passat hi va haver tant alleujament a Jerusalem quan sembla que el president Isaac Herzog va aconseguir un acostament durant una visita a Ankara. Per tant, sí, en un cert nivell, Erdogan és un oportunista que s'inclina amb el vent, com va fer a Síria, amb el seu tomb en exigir l'eliminació del règim de Bashar al-Assad que tenia el suport de l'Iran. Però a un nivell més profund, és un endurit que odia els jueus l'antisemitisme del qual és ideològic. Erdogan creu que hi ha una conspiració d'interessos jueus poderosos amb l'objectiu de subvertir el món islàmic. Això és genuí, molt més que les seves propostes tàctiques ocasionals a Israel, que són completament falses.

Espanya és una bèstia més complicada, en la mesura que les declaracions del primer ministre Pedro Sánchez i del ministre d'Afers Exteriors Jose Manuel Albares no són ni de bon tros tan enfurismades com les d'Erdogan. A més, podem reconfortar-nos que, almenys de moment, Espanya és un punt atípic entre els països de la Unió Europea, que en general ha evitat fer-se ressò de les crides de Sánchez a un alto el foc immediat, subratllant en canvi el dret d'autodefensa d'Israel, mentre insta els israelians a evitar víctimes civils a Gaza.

Sánchez vol un alto el foc, i Albares vol la creació d'un estat palestí independent perquè, com va dir en una entrevista televisiva la setmana passada, "no crec que puguem garantir la seguretat de l'Estat d'Israel". Cal preguntar-se: si ETA, el grup terrorista basc, hagués tingut els mitjans per assassinar i violar prop de 12.000 ciutadans espanyols en un sol dia —l'equivalent al peatge israelià ajustat a la mida de la població— Albares demanaria el reconeixement del bascos a la independència? Espanya aplica a Israel unes normes que mai no s'imaginaria aplicar a si mateixa.

En molts sentits, els problemes que plantegen les posicions espanyola i turca encara no s'han fet notar. Una operació terrestre d'Israel a Gaza, juntament amb la incertesa sobre el resultat final (qui governarà Gaza quan la pols s'instal·li, i qui hi viurà?) ben bé pot fer córrer a la UE. líders que fins ara han donat suport a Israel en demandes similars d'alto el foc. Podem estar segurs que Espanya i Turquia encapçalaran aquestes convocatòries i clamaran per qualsevol èxit en aquest sentit.

A moltes dultes capitals mundials, Israel s'ha guanyat la simpatia dels polítics que entenen què va representar la violència bestial del 7 d'octubre. Però Madrid i Ankara no estan entre ells».

Fins aquí una opinió que ve d’Europa. (Ho he traduït de l’anglès, deman excuses si hi ha alguna errada).