cielo claro
  • Màx: 16.97°
  • Mín: 9.6°

Ja venen els evangelitzadors!

Aquest cap de setmana he tengut la sort de conèixer l'Alguer i un grapat de gent que l'habita. Convidat per un bon amic principatí que hi passa una temporada, m'han bastat tres intensos dies de visita per palpar la trista realitat lingüística que tan bé intuïa, però tant m'esforçava a ignorar. Aquest xoc de realitat m’ha conduït a una infinitat de reflexions, la majoria de les quals sobre les catastròfiques situacions anàlogues que podríem arribar a viure a Mallorca, però n'hi ha una d'especial (i lleugerament diferent quant al tema) que he considerat digna de compartir.

Quin paper hem de tenir els catalanoparlants «privilegiats», qui venim d'un context de certa normalització, en la realitat sociolingüística d'altres zones del nostre suposat domini lingüístic? No em referesc només a un remot municipi sard, la catalanitat del qual respon a una situació colonial històrica certament qüestionable, sinó que també incloc en la qüestió tota la Catalunya del Nord i la Franja de Ponent, zones amb una tradició catalana mil·lenària. Si bé la situació sociolingüística a la resta del domini és alarmant, sobretot a les zones urbanes i amb major volum d’immigració, és innegable que la llengua catalana hi pot resistir encara diverses generacions amb certa expectativa de supervivència.

A parer meu, existeixen dues actituds possibles davant aquest afer, la primera de les quals implicaria admetre que aquestes zones són territoris perduts i que no hi ha res a fer. En clar rebuig de tota pretensió irredemptista, hom podria entendre que una herència històrica comuna no és motiu suficient per a incloure aquests territoris en el domini lingüístic propi. El català és tan residual en aquests territoris, dirien, que no existeixen identitat nacional ni normalitat lingüística a preservar, i que qualsevol intent d'intervenció podria resultar més bé artificiós. Aquesta òptica entendria l'activisme lingüístic de gent forana com una ingerència gairebé evangelitzadora, subjecta a unes resistències ferotges entre una majoritària i hegemònica població nacionalment castellana, francesa o italiana que percep la catalanitat com quelcom aliè.

L'altra possibilitat parteix d'una premissa oposada, això és, entendre que la comunitat catalana encara hi és present. Malgrat la feblesa i extrema minorització, aquests darrers dies he pogut constatar que existeixen persones que encara parlen ‘catarà’ (sic) en els entorns on els és permès, que reivindiquen amb major o menor vehemència els seus lligams nacionals amb la resta de catalans, que han resistit segles d’erosió nacional tristament exitosa. Partint de la premissa que l'activisme lingüístic té per objectiu la pervivència del català arreu del domini on tengui encara presència, aquesta perspectiva abraçaria aquell criticat intrusisme a les zones diguem-ne perifèriques de la nostra nació.

Jo som partidari d'aquesta segona opció. Hom pot qüestionar, sense negar la pervivència de la realitat nacional, la sensatesa d'incidir-hi per manca de recursos propis, ja que és impossible dedicar esforços en tants de fronts. Suficients problemes tenim aquí com per anar a salvar el món! Per mi, la incompatibilitat de lluites no és tan radical, ni tanta força té el mer pragmatisme com per a superar el lligam emotiu que em generen els integrants de la meva nació, tenguin el passaport que tenguin.

Em consider partidari d'anar-hi, tornar-hi a anar i continuar anant-hi. Els catalans de la Franja, el Nord o l'Alguer no disposen del suport institucional, el capital econòmic ni els recursos humans com per a garantir la seva pervivència nacional, les darreres dècades ho han demostrat. Sense condescendència ni pretensions ufanes, crec que qui ostentam una posició més avantatjada hauríem de participar també en la seva lluita, amb una actitud solidària i fraterna i admetent sempre que som allà no pel nostre benefici, sinó perquè han volgut que hi siguem. Jo mateix voldria, si mai passàs a ca nostra una situació similar, que venguessin germans de fora a fer-mos un cop de mà.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per MMXXIX, fa 6 mesos
@Beagle. Amb subvencions i tot, l'espanyol també deixarà de parlar-se.
Valoració:-1menosmas
Per Macià, fa 6 mesos
"Beagle", fa vuit segles que el català és la llengua pròpia dels natius de les Illes Balears i ha sobreviscut sense cap subvenció. Aquí la llengua subvencionada ha estat la castellana, especialment durant el franquisme, que la va imposar arreu pagant els recursos que fessen falta.

Si l'Estat no hagués subvencionat la castellanització, ara no hauria de subvencionar la recatalanització. Hem de contar la història sencera i no fer-ne demagògia barata.
Valoració:2menosmas
Per Beagle, fa 6 mesos
Donde no hay subvencion el catalán lentamente desparece.
Valoració:-3menosmas
Per Claro que sí, guapi, fa 6 mesos
Ir, ir y volver a ir?.
O sea.
Masificación turística en Alghero?.
Qué poca sensibilidad con los nativos.

Qué fuerte, ricitos.
Valoració:-4menosmas
Per Catalinero, fa 6 mesos
pidele ayuda a Meloni
Valoració:-6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente