Aquest cap de setmana hem vist l’horror dels atacs bèl·lics a Palestina i Israel. Ha començat Hamàs, ha atacat per sorpresa llocs d’Israel que no s’esperaven... La resposta contundent del govern de Benjamin Netanyahu amb bombardejos, ha afegit més destrucció i mort a la població palestina. Ha declarat la guerra i fa una crida a la població que fa dos dies li plantava cara per la seva corrupció.
Ha coincidit amb el 50è aniversari de l’atac que començà la guerra del Yom Kippur, cinquanta anys més tard més i més morts, ferits i destrucció. Recordem que la Franja de Gaza ha anat perdent territoris en aquests anys,i ha augmentat la pressió i dependència de l’estat d’Israel. Ho haureu seguit pels telenotícies, pels diaris, pels comentaristes a les ràdios...
Recordem-ho i tornem-ho a dir: No hi haurà pau mentre no es reconeguin dos Estats en llibertat i en condicions de seguretat garantides per a tota la ciutadania. I sembla que el govern ultraortodox actual d’Israel no hi està disposat, només vol la destrucció del poble palestí.
La comunitat internacional, la UE i els EUA, apareix escandalitzada per l’inici de l’atac per part de Hamàs. No diuen res de la responsabilitat històrica de l’abandó al poble palestí per part seva, no diuen res de la radicalitat del govern del Sr. Netanyahu amb els intents de canvis legislatius, per controlar el poder judicial que han provocat tantes i tantes protestes del seu poble.
Obliden la història dels intents de pau en anys passats, fracassats, els constants assentaments de colons als territoris palestins, les dures condicions de vida d’un poble encerclat per un altre que li controla les infraestructures més bàsiques, l’aigua, l’electricitat, però que necessiten pels treballs més durs.
Sabem que l’espira que ha provocat l’atac ha estat l’acostament d’Aràbia Saudita a Israel, que causa més abandó al poble palestí. Un govern d’Aràbia que no ha tingut cap problema en provocar la guerra al Iemen, i tants altres indrets per mantenir la seva hegemonia a la regió del Golf.
Se senten poques veus en solidaritat amb el poble palestí. Organitzacions no governamentals que treballen a la Franja veuen amb impotència les dificultats per fer arribar l’ajut. Sembla que Iran, que manté empresonada la premi Nobel de la Pau d’enguany, Narges Mohammadi, i amb ella tantes i tantes dones lluitadores per la llibertat, és l’únic país que dóna suport als palestins.
No volem guerres ni a Ucraïna, ni a Palestina, ni a Israel, ni a Síria, ni a ... no volem més morts absurdes, no volem més destrucció. Volem un món en pau, que hi hagi respecte entre pobles diferents, entre persones amb religions diferents, amb creences diferents, en una paraula no volem un món dominat pel capitalisme depredador, destructiu, que provoca dolor, inseguretat, frustració, tristesa a les persones, pel guany d’uns pocs.
