L’onze de setembre de l’any 1973 el tenim gravat a la memòria col·lectiva totes aquelles persones que érem joves i lluitàvem contra la dictadura del general Franco. L’esperança d’un Xile socialista democràtic es va desfer per la força dels avions bombardejant el Palau de la Moneda, amb la sinistra aparició del general Pinochet a la televisió, amb ulleres negres, explicant el cop d’estat contra el govern plural que havia triat el poble.
Han passat cinquanta anys !, aquest cap de setmana han sortit reportatges als mitjans de comunicació sobre què va significar aquell atac que va provocar milers morts i desapareguts. He de felicitar a tv3 que a un telenotícies va fer un repàs de la intervenció dels EUA en la gestació i realització del cop, no només de Xile, també d’altres països americans que ells consideraven «el seu pati de darrere».
Després de cinquanta anys encara hi ha gent que veu bé el cop dels militars, segons expliquen les enquestes realitzades. Una gent d’extrema dreta, que parla de «és una llegenda urbana, les violacions a les dones detingudes»... Negant la història contrastada, viscuda, per tantes al·lotes joves, moltes desaparegudes, altres violades i torturades, que foren víctimes de robatoris dels seus fills i filles, com més tard es visqué a la veïnada Argentina. Una coincidència ben pensada per part dels militars instruïts a les escoles estatunidenques.
Amb el nou President el jove Gabriel Boric Font, des de març de l’any passat, s’impulsa un treball de recerca, de reconeixement de les víctimes del pinochetisme, que pugui retornar la veritat de tots els horrors que visqueren els demòcrates que donaven suport al govern d’Unitat popular presidit per Salvador Allende.
Cinquanta anys més tard encara hi ha divisió a la societat xilena, com és lògic si crèiem en la democràcia, en la pluralitat, i encara que ens costi hem d’acceptar que els hereus ideològics dels assassins militars, tenen el suport per ser representants polítics a les institucions. Força suficient per dificultar totes les passes que vol dur endavant el govern plural del Sr. Boric Font.
Coincideix la data amb la Diada nacional de Catalunya, enguany amb una manifestació unitària que omplirà ben segur, els carrers de Barcelona. Una diada marcada per la negociació de les forces polítiques catalanes per votar la investidura del Sr. Pedro Sánchez.
A poc a poc, passa a passa, es fa evident que hi haurà llei d’amnistia per a totes les persones en causes judicials iniciades contra les accions polítiques fetes en favor de la independència de Catalunya. Nombrosos i prestigiosos juristes estan treballant per fer possible una llei ben raonada, fonamentada. Una llei que afavorirà moltes persones que tenen pendents resolucions de jutjats i tribunals des de fa més de sis anys.
A la fi es veurà que els conflictes polítics es resolen políticament i no usant les eines judicials i policials per amagar la incompetència per al diàleg com va fer el Sr. Rajoy, el govern del PP, i ara mantenen els dirigents d’aquest partit tan abraçats amb l’extrema dreta de VOX.
Encara hi haurà camí a recórrer després de l’onze, per arribar a una investidura que possibiliti un govern plural, d’esquerres. Confiem amb el seny i la generositat dels negociadors. Sobretot que no escoltin aquells antics dirigents, i no tant, que posen bastons a les rodes, que volen jugar un paper que no els correspon, com ho recordava l’expresident Montilla fa pocs dies.
Onze de setembre de Xile, fa cinquanta anys, en el cor i en la memòria de les persones demòcrates que creiem en la força dels pobles per transformar aquesta societat, des d’aquí un desig de molta força i coratge per a totes les xilenes i els xilens que avui volen continuar fent possible un Xile més just, més solidari, més igual.
