Els carrers de les ciutats van plens a vessar d'àtoms en forma d'humans. Atès que l'ús de l'espai contradiu l'etimologia de la paraula que el denomina —ciutat—, tal volta podríem anomenar-les directament «cotxeries». Aquests conglomerats d'asfalt ombrejat per les llaunes dels cotxes són espais dissenyats per facilitar els desplaçaments de vehicles que —circumstancialment— transportaran més o menys persones. Trobarem, doncs, ciclomotors o patinets amb dues persones, i tot terrenys enormes ocupats per una tota sola. Milers de cotxes —reposant el metall— estacionats, ombrívolament, minvaran la temperatura del vernís del trespol, bocins de voravia i cantonades prohibides. La diferència d'ús de l'espai és aclaparadora a favor dels vehicles, això és evident. Els cotxes, en funció del seu ús, són a l'ensems protecció i perill. Avui reconeguts com un element holísticament pertorbador de l'ecosistema urbà són objecte de restriccions variades, fet que ha propiciat l'aparició d'alternatives, en principi, més amables. Qui camina, ho farà sovint per espais aspres, bruts, atapeïts, insignificants o compartits amb vehicles. M'estic plantejant oferir una ruta guiada pel carrer Blanquerna de Palma, per poder explicar «en calent» la visió crítica referida, tan allunyada del que hauria de ser un espai pacificat per a vianants.

Els patinets elèctrics (VMP) serien en l'actualitat el principal exponent del canvi de la mobilitat urbana, mentre que la circulació de bicicletes, amb una llarga història de convivència integrada en la circulació de vehicles, s'ha vist distorsionada per la irrupció dels nous artefactes, ja sigui per l'ocupació dels carrils bici, ja sigui en potencials regulacions derivades, a la vista.

Hem de dir, també, que la singularitat de l'ús del patinet, que de sobte ha convertit vianants en «persomóviles» —com molt bé retratà Galeano— ha contagiat alguns ciclistes, de forma que han variat els usos de conducció i, malgrat que són tipus de vehicles que difereixen notablement, sovint acaben qüestionats dins el mateix sac.

El vianant sempre ha estat la baula més feble de la circulació urbana; nogensmenys, ara que —teòricament— existeix una visió més humanista de la qüestió, paradoxalment, és quan es veu més perjudicat. L'inconvenient que suposa el fet —massa habitual— que patinets elèctrics i bicicletes circulin per les voravies, inserit dins la «violència ambiental», va més enllà d'incomplir la normativa. És una greu irresponsabilitat i un menysteniment de les persones sobre la qual no cal reescriure arguments, d'altra banda de sobra coneguts quant als seus perills i conseqüències lesives físiques. Si més no, hem de palesar també les emocionals. Hi ha persones amb nom i llinatges que, després de ser atropellades damunt la voravia, tenen por a tornar-la a trepitjar (desconec si tenen diagnosticada alguna connotació posttraumàtica, definida per Kardiner).

El 061 ens ha ofert recentment dades de sinistralitat dels VMP que demostren ensems la seva vulnerabilitat: un 30% de les persones accidentades han necessitat assistència mèdica per haver patit lesions cranials. Mai millor dit, la problemàtica dels VMP necessita mà —normativa nacional— de metge. En dissenyar-la, escoltant totes les parts implicades, per a després aplicar-la, el concepte de ciutat s'aproparia més al seu significat.

Només un apunt: Si es possibilitàs la retirada policial dels VMP per infraccions relacionades amb la vulnerabilitat de tercers, la seguretat viària augmentaria mentre que el desencís ciutadà minvaria notablement. Circular per les voravies o per espais reservats als vianants, en definitiva, hauria d'encapçalar la llista dels motius de retirades.

Afegitó: ahir «celebràrem» el dia mundial del vianant. Vist el seu «èxit», esperarem el pròxim amb il·lusió.