lluvia ligera
  • Màx: 22°
  • Mín: 18°
21°

Picapedrers de les escoles de Campos durant la Segona República (I)

1. Memòria històrica de les petites coses

Continua havent-hi moltes coses per fer en matèria de memòria històrica. Queda molta feina a fer. No podem defallir mentre hi hagi una sola víctima dels alçats contra la legalitat republicana que segueixi sense un repòs que permeti als seus familiars i amistats el duel que es mereixen i desitgin. Haurem de continuar fent camí cap a un horitzó social en el qual memòria, veritat, justícia, reparació, i garantia de no repetició tanquin de veritat les ferides ocasionades pels assassinats i desaparicions de la dictadura franquista…

No obstant això, se n’ha fet fent molt de camí en aquesta direcció. Un camí impensable sense la labor d'anys del moviment memorialista, dels científics i científiques socials compromesos i compromeses amb els drets humans. Un camí que, a Mallorca, s’ha accelerat gràcies a unes institucions autonòmiques, insulars, i municipals que en els últims anys han dut a terme encertades i compromeses polítiques públiques de memòria. Al costat d'aquestes grans polítiques públiques de memòria democràtica (1), la curiositat i l'interès per ordenar records familiars i documentar-los és, sens dubte, una cosa de menor rellevància pública, però d’importància a l'àmbit personal i íntim.

Per això, entre finals de 2020 i principis de 2021, em vaig engrescar a acompanyar a l’amic i company de tantes batalles, Miquel Mascaró Carreras, en diverses visites a l'Arxiu Municipal de Campos, i, a surgència d’en Miquel, a la lectura del llibre 'Campos. Rosaris i pistoles' de Montserrat Alcaraz Vic (Edicions Documenta Balear, 2020). Tot plegat em convenceren que hi havia una petita història per contar (2). Que era possible un modest relat que va més enllà de reivindicar la memòria personal del pare de l’amic. Una història d’un campaner, republicà, “picapedrer” d'ofici –que, com a tal, va participar en la construcció les escoles graduades de Campos-, i que va ser represaliat pel franquisme.

(1) En el moment de fer publiques aquestes notes estan en evident perill per l’acord de govern PP-Vox.

(2) Per raons que ara no vénen al cas, fins ara no havia publicat aquestes notes.

2. Reivindicar els noms del “nadies”, dels picapedrers que aixecaven edificis per aixoplugar escoles

El que segueix és una personal aportació a la “memòria històrica de les petites coses”, és a dir, un esbós de com es tramitaven, executaven, i liquidaven en el període republicà les obres públiques –en aquest cas les escoles-, de saber com es deien els “picapedrers” que, en el període republicà, van aixecar els edificis de les escoles, i en quines condicions treballaven. En definitiva, es tracta de reivindicar la memòria d'alguns, en paraules d'Eduardo Galeano, “nadies” dels nostres pobles.

En aquest cas, segons contracte signat, en data 1 d'octubre de 1934, entre el contractista, Juan Mesquida Galmés, i el “representant dels obrers”, Juan Riera Veny, la “relació nominal dels obrers ocupats en les obres de construcció de l'escola de Campos del Port” -de l'actual CEIP Joan Veny i Clar- és la següent:

“Encarregat: Juan Riera Veny. Paletes: Antonio Fullana Fullana, Bernardo Gomila Quetglas, Bernardo Rosselló García, Guillermo Vanrell Mas, Guillermo Vanrell Mascaró, Guillermo Mas Moll. Peons: Guillermo Lladó Mas, Bartolomé Oliver Escalas, Bartolomé Escalas Mercadal, Bartolomé Porquer Salom, Miguel Mascaró Mas, Antonio Sureda Fons, Miguel Vanrell Taberner, Guillermo Manresa Gayá, Esteban Amer Obrador, Rafael Vicens Calafat, Rafael Vidal Ferrer, Juan Taberner Gayá”.

3. Les escoles de la Segona República

Sens dubte, la Segona República va ser una escola que ens va deixar moltíssims ensenyaments. Un d'aquests aprenentatges, un dels essencials, va ser la importància de l'ensenyament per a una convivència democràtica i una societat en la qual la igualtat d'oportunitats sigui real. La millor palanca per a activar canvis cap a un horitzó igualitari i de llibertat va ser, per a la Segona República, l'ensenyament públic, de qualitat, laic, i per a tots i totes Per al republicanisme d'avui dia, ho continua sent!

Per al cas que ens ocupa, resulta molt pertinent citar a Montserrat Alcaraz Vic que, en el llibre ja esmentat, 'Campos. Rosaris i pistoles', escriu:

“L’espectacular inversió en infraestructures educatives que dugué a terme en tan poc temps [en els anys compresos entre 1931 i 1936] la Segona República deixa aclaparat a qualsevol que s’acosti a estudiar aquest tema [l’educació]. Sens dubte, l’educatiu és un eix social vertebrador que ha patit una endèmica manca d’inversió i planificació a l’estat Espanyol, i només en els anys de la Segona República es durà a terme un esforç mai suficientment valorat, per posar en marxa una política que permetí l’accés a l’alfabetització de les classes desfavorides. A Campos és construïren de nova planta dues escoles rurals, la de Ca Estela o Son Catlar i la del Palmer, a més de l’edifici que ocupa actualment el Col·legi Públic Joan Veny. El 1932 s’inauguren les dues rurals i va ser col·locada la primera pedra de les escoles graduades als afores del centre urbà, obra de l’arquitecte Josep d’Oleza que varen ser acabades el 1935”.

4. Ensenyaments republicans de “bon govern” en la gestió de les obres públiques

En la documentació de l'Arxiu Municipal de Campos consultada hi ha un aspecte que sorprèn poderosament: El que, en termes actuals, diríem pràctiques de bon govern en tot el referent a l'adjudicació, execució, lliurament i liquidació d'obra pública. Vegem succintament quin va ser aquest procés en el cas de les escoles graduades que ara alberguen el CEIP Joan Veny i Clar: i) Al cap de poc temps de ser aprovada la construcció de les escoles pel Ple de l'Ajuntament, el 21 de juny de 1934, es va publicar en el “Butlletí Oficial de la Província de Balears” l'anunci que el consistori campaner havia acordat celebrar la subhasta per a la construcció de les escoles. ii) El 9 d'agost del 1934 l'Ajuntament de Campos acorda celebrar la susdita subhasta. En la publicació oficial d'aquest acord, a més de les formalitats per a presentar-se a la subhasta, s'especifica que: a) la subhasta és per a “la contractació de la construcció d'uns edificis destinats a escoles graduades amb deu seccions” que “hauran de tenir dos pavellons simètrics, més un d'ells tindrà adjunt el camp d'experimentació agrícola i l'altre la casa del Conserge si bé l'un i l'altre estan separats del cos de l'edifici corresponent mitjançant el respectiu camp escolar”. Seguidament, s'especifica que un dels pavellons “tindrà a més de les dependències ja esmentades el dispensari compost de sala de reconeixement mèdic, sala de llits, farmaciola i sala de dutxes”, mentre que a l'altre pavelló hi haurà “la biblioteca i cantina escolar amb la seva corresponent cuina”; b) el valor de la subhasta és de 201.022 pessetes amb 54 cèntims, i c) el contractista “haurà de complir totes les disposicions vigents del Codi de Treball" referents a contractes amb els obrers, assegurances d'accidents, retirs, etc. iii) L'1 d'octubre de 1934 se signa el “contracte de treball col·lectiu” –al qual més endavant es farà referència amb una mica de detall- entre el contractista adjudicatari de les obres, Juan Mesquida Galmés, i els “picapedrers” que executaran les obres. iv) Les escoles, tal com ja s'ha comentat, es van acabar l'any 1935.

Noti's el poc temps transcorregut des de l'acord municipal de construir les escoles i la seva inauguració. No hi ha documentada cap dilació en els terminis d'execució de les obres, cap sobre cost, cap circumstància d'aparent corrupció, tan associada a l'obra pública durant la dictadura franquista i la restauració borbònica.

Torn a citar a Montserrat Alcaraz Vic que, en el llibre 'Campos. Rosaris i pistoles', escriu: “Entre les primeres mesures del govern franquista, fins i tot durant la guerra, trobam totes les que anaren encaminades a demolir l’empenta educativa i laïcitzant dels republicans” [...] “De fet, les escoles graduades de Campos seran convertides en caserna pràcticament des del primer moment, ja que el trasllat dels alumnes es produeix just 14 dies abans del 18 de juliol i immediatament després d’aquesta data ja l’ocupen els soldats desplaçats al poble”. La cita ve al cas d'un dels documents consultats, en el qual es constata que fins al 2 de setembre de 1944 no es van liquidar del tot els deutes de l'Ajuntament de Campos amb el contractista de les obres de les escoles. Malgrat que l'Arquitecte i Director de les obres, Josep d’Oleza, havia presentat la corresponent liquidació total de les susdites obres el 15 de juny de 1936, el contractista, Joan Mesquida Galmés, va haver d'esperar –contràriament a la puntualitat de pagament en els terminis convinguts durant el període republicà- més de nou anys perquè les autoritats franquistes li liquidessin el deute pels treballs fets.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.