La casualitat ha volgut que l'inici de la campanya electoral per a les legislatives espanyoles del 23 de juliol m'agafés llegint el darrer informe que ha publicat el Centre Delàs amb el títol ‘Els ports de la mort, còmplices de les exportacions d'armes espanyoles per a la guerra. El cas de la venda d'armes espanyoles a l'exèrcit saudita i el seu probable ús a la guerra del Iemen’.
A la introducció de l'informe queda clar el seu objectiu: "Contribuir a desemmascarar el negoci de la guerra en una de les seves arestes encara ara poc coneguda: la del carregament i el trànsit d'armes a través dels ports". És, certament, un assumpte de gran importància car "només a l'última dècada, Espanya ha transferit a l'Aràbia Saudita més de dos mil milions d'euros en armament, 489 milions en municions i explosius". El Centre Delàs, en aquesta investigació, estima que, des del 2016, als ports espanyols de Bilbao, Santander, Motril, Sagunt, i Cadis, del total de les vendes d'armament a l'Aràbia Saudita, se n'han carregat almenys 35 mil tones en armament, que ben bé poden suposar més d'un milió de municions i explosius fabricats. L'informe esmentat aporta dues qüestions que em semblen de gran rellevància: Que "aquestes armes Made in Spain [de dubtosa legalitat, tal com s'explica a un dels capítols de l'informe] amb destinació a l'exèrcit de l'Aràbia Saudita coincideixen en el temps amb el moment més cruent de la guerra al Iemen, en què la coalició liderada pel règim saudita ha atacat població civil de manera sistemàtica".
¿Pot haver-hi hipocresia política més gran que sostenir, com fa el Gobierno de España, que la política internacional espanyola es basa en la promoció dels drets humans, i, alhora, vendre armes a l'Aràbia Saudita? Per si hi havia algun dubte –cosa veritablement impossible- les notícies més recents fan feredat. Vet aquí un exemple: "L'Aràbia Saudita és un dels principals botxins del món. L'any 2022 el regne de l'Aràbia Saudita va executar 196 persones, la xifra anual d'execucions més elevada registrada per Amnistia Internacional al país durant els últims 30 anys".
Pos messions que aquesta ignomínia de la venda d'armament a països que no respecten els drets humans no serà un dels temes de la campanya electoral. Ho hauria de ser! El PSIB-PSOE i Sumar MÉS haurien de dir alguna cosa. De les dretes extremes no cal esperar res relacionat amb el respecte als drets humans que, recordem-ho, ho són perquè són universals.
El cas de l'Aràbia Saudita és, potser, el més sagnant, però n'hi ha molts més. Sense anar més lluny el del Marroc. És públic i notori el compromís de Francina Armengol i de Vicenç Vidal amb la causa de la llibertat del Poble Sahrauí. En coherència, no els hauria de resultar complicat comprometre's a no defallir, governi qui governi, en la lluita per a posar llum sobre la venda d'armes Made in Spain al Marroc. I, és clar, per posar fre al mercadeig d'armament amb què es tortura i mata als i les sahrauís, es manté il·legalment ocupat el Sàhara Occidental, i, en definitiva, ajuda –i molt- a mantenir empantanegat el conflicte de descolonització de la darrera colònia de l'Àfrica.
Sé que si els diputats i diputades del PSIB-PSOE i de Sumar MÉS assumissin aquest repte no ho tindrien bo de fer. Però els honoraria haver ossat intentar-ho. Tot i que l'antimilitarisme, en aquesta època de guerra contra la vida i la raó, no doni vots.
És qüestió de dignitat. I d’esperança en un altre món tan necessari com possible. “Per mi no és utòpic aspirar a una societat sense guerres. Per mi no és utòpic que puguem canviar les relacions internacionals” (Paraules d’Arcadi Oliveres).
