Em costa molt pensar com hagués estat la meva adolescència sense l’acompanyament solitari i silenciós de les descobertes que les lectures (llibres o fragments) construïen en el meu pensament. Finestres que obrien passatges de comprensió, les lectures m’aportaven respostes que, com un allau de connexions, encadenaven noves preguntes que m’impulsaven a seguir… descobrint-me o qüestionant-me: qui era jo?

Ningú no em va dir mai, llavors, “atreveix-te a saber!” Aquest impuls intern (que era més atreviment que altra cosa) m’ho deien els personatges i les veus amagades entre les línies dels textos… Textos que mestres agosarats van atrevir-se a llançar-me als braços, com qui llança un salvavides a una nàufraga que va a la deriva... o un desafiament que pot semblar, des de fora, una mica absurd, a algú perdut, que camina sense esma.

Esperaven ells, els meus i les meves mestres, alguna cosa de mi?

Vaig descobrir, pàgina rere pàgina, que aquella complexitat humana que es desplegava a través del textos, com un teixit fet de fils de colors vibrants, era la meva. Jo, adolescent perduda en les meves fragilitats (i mancances) emocionals, llavors no ho sabia. O tal vegada sí? Ho intuïa?

Ho vaig saber després, certament. Ho sé ara. Perquè sovint les llavors tenen això: no són visibles quan se sembren, necessiten la fosca per arrelar i tarden una mica en créixer...

¿Algú havia sembrat, doncs, perquè tot allò passàs... perquè jo, de mica en mica, amb el pas dels anys, m’anàs descobrint a mi mateixa?

Algú que també, en algun moment, s’havia sentit germinar per dins... sense esperar-ho... de dins a fora, gràcies a l’acompanyament de la paraula connectada amb les arrels.

Diu Simon Leys [1] que “les obres [de literatura] en si mateixes, si tenen autèntic mèrit literari, adquireixen vida pròpia, revelant el seu veritable i perdurable sentit a les generacions posteriors.”Un sentit del qual, tal vegada, l’autor no n’era conscient. Segles després, els clàssics ens segueixen commovent i aportant respostes. Com a docent, se’ns diu que “cal partir dels interessos de l’alumnat” per escollir lectures que els engresquin i, sovint, oblidam que no és menys necessari connectar aquests interessos amb les nostres arrels culturals, dins un món cada cop més globalitzat.

En el nostre fil cultural específic no només hi rau una riquesa fràgil que cal preservar, com ens diu Jesús Tuson [2], quan es demana per què no ens qüestionam protegir la biodiversitat i sí, en canvi, les cultures i llengües minoritzades… També hi ha un camí evolutiu arrelat en el subconscient col·lectiu i individual que s’està trencant. Un camí que ens ajuda a saber qui som, d’on venim i què ens defineix… aportant-nos respostes per alguns dels reptes que, en aquest món mercantilitzat ara se’ns presenten.

I és en la diferència que justament ens definim. I ens arrelam. Des de la paraula.

[1] Simon Leys. 'Breviario de saberes inútiles'. Barcelona, Acantilado. 2016.
[2] Jesús Tuson. 'Una imatge no val més que mil paraules'. Barcelona, Ed. 62. 2022.

Catalina Alou Font
Artista i escriptora