S'han publicat a premsa articles sobre l'atenció a un pacient discapacitat en concret un meu germà, i ingressat en una unitat de llarga estada a l'Hospital Sant Joan de Déu de la ciutat de Palma.
És un article amb una aparença de crítica molt dura, i que les autoritats sanitàries poden argumentar que no reflecteix la realitat de l'atenció que rep el pacient. És evident que en els pocs paràgrafs d'un article de premsa no poden reflectir tota la realitat. El que realment reflecteixen és el patiment d'una persona depenent i malalta a qui no es respecten els seus drets lingüístics i altres misèries, que repetides en el temps provoquen un patiment innecessari i que serien fàcils d'evitar.
Els articles són fruit d'algunes converses informals i posen l'èmfasi en les circumstàncies negatives de l'assistència prestada al pacient. Cadascú es queixa de les coses que li fan mal i jo podria entendre que els responsables dels serveis sanitaris tinguessin també la seva percepció que l'assistència prestada al pacient és d'alta qualitat, i això no queda fefaentment explicat.
Cal entendre que el pacient es queixa dels problemes i dificultats de ser atès, només pel fet d'expressar-se en català a Mallorca, on és una llengua cooficial i té tot el dret, reconegut per les lleis del país, a expressar-se i ser atès en català.
És cert que ha demanat analgèsics, que tenia pautats pel seu metge, i quan ha demanat: «un calmant per favor» en més d'una ocasió se li ha respost «no te entiendo» i en alguna ocasió esporàdica no se li ha donat el calmant i ningú s'ha preocupat de saber el que passa. També és cert que normalment se li ha proporcionat el calmant sense cap problema, més enllà d'un temps d'espera més curt o més llarg, depenent de la pressió assistencial i de la diligència i interès de les persones que l'atenen, i entenem que no s'ha fet esperar el pacient més del compte només pel fet d'expressar-se en català.
És cert que quan ha demanat que se li faci arribar la safata amb el menjar, o bé que aquesta es retiri de la seva tauleta s'ha actuat amb retard i en no poques ocasions li han portat el menjar tard i fred, i ha calgut reescalfar-lo. I encara més sovint, un cop ha acabat de menjar no se li ha retirat la safata fins a l'àpat següent, i si era el sopar en més d'una ocasió ha estat tota la nit a la seva tauleta fins a l'hora de berenar al matí. Quan ha demanat de solucionar la qüestió diverses vegades la resposta ha estat «no te entiendo», i com diem en català «el més calent a l'aigüera». També és cert que aquest problema ha estat més freqüent les darreres setmanes.
No val la pena extendre's en altres petits detalls per l'estil que de manera innecessària perllonguen un patiment evitable al pacient.
En canvi, sí que cal fer referència a un fet puntual, gens anecdòtic, i que reflecteix en la seva crua realitat, la veritable essència del problema. Si la memòria no ens falla, va ser el dia 1 abril, dissabte abans de pasqua. Després de l'enèsima vegada que ens demanessin de parlar en castellà, que no ens entenien, vàrem insistir a demanar que s'ens respectes el dret a ser atesos en català. En aquesta ocasió la resposta va ser molt il·lustrativa de la realitat de manca estructural de respecte als drets lingüístics dels ciutadans que parlen català a Mallorca. Vàrem rebre la visita de personal sanitari responsable de la planta, un grup de 3 a 5 persones, amb un argumentari molt ben resumit per l'autoritat sanitària present a la planta en aquell moment. L'argumentari és molt senzill d'explicar:
1.- Ells, com a sanitaris, volen donar el millor servei possible al pacient
2.- Hi ha molt personal que no entén el català i que per a poder ser ben atesos el que havíem de fer era parlar en espanyol, donada la manca de competència lingüística d'aquests professionals.
3.- Que allà estàvem en una institució privada, i que allà no eren d'aplicació les normatives de drets lingüístics dels pacients vigent a Mallorca. Fins i tot algú va insistir amb veu alta, i gairebé cridant, que estaven a España, i per tant se sobreentenia que no tenien cap obligació ni necessitat d'entendre o parlar català.
Aquest argumentari dibuixa clarament el conflicte de drets i interessos, que ha estat present en el debat polítics de mesos recents sobre la necessitat de la competència lingüística dels servidors públics, i en concret del personal sanitari del servei públic de salut.
Un cop plantejat el problema, hem de fer observacions importants
1.- El pacient ha estat atès pel servei públic de salut que ha funcionat molt bé i que ha aconseguit que surti viu d'un problema que donades les circumstàncies específiques del cas estadísticament té una mortalitat de més del 50% les primeres hores i dies des de l'inici de la malaltia.
2.- El sistema públic ha invertit, i està invertint en aquest pacient una quantitat ingent de recursos de personal, material i econòmics, que la immensa majoria, i ell mateix, no podrien pagar si l'atenció fos exclusivament privada.
3.- No ens hem cansat de repetir, allà on ha convingut, sobre la bona atenció que ha rebut el meu germà en tot moment i que l'estan ajudant a superar la seva malaltia i recuperar, en la mesura del possible la seva autonomia.
Però això no impedeix que si s'observen deficiències es posin de manifest, perquè els responsables a qui pertoqui facin ús de les seves funcions per tal d'evitar problemes que causen patiments innecessaris a un pacient.
La manca de competència lingüística en català de molts professionals fa que els ciutadans de Mallorca, i en molts llocs de parla catalana, es vegin obligats a renunciar al seu dret a ser atesos en català i es vegin obligats a xerrar espanyol. No només això, sinó que per a un observador independent, el tracte d'amabilitat i d'escalfor que necessita rebre un pacient, en general és bo o excel·lent per als qui parlen espanyol, i en el cas d'aquest pacient, l'atenció és molt més freda i impersonal, ja que quan no entens un pacient és molt més difícil comunicar amb ell. I això fa que la qualitat humana de l'atenció al pacient sigui molt menor de que hauria de ser normal. I això és una conseqüència inevitable de la manca de competència lingüística, més enllà de la bona voluntat de molts professionals per fer el millor possible la seva feina. En no poques ocasions la bona atenció que mereix un pacient no es fa per manca de competència lingüística i per manca de voluntat de superar les dificultats d'aquesta incompetència.
Hi ha molts professionals que amb bona voluntat fan el que poden, i altres, una minoria, que eviten al màxim comunicar-se amb el pacient. Però ben pocs els veus amb la iniciativa de voler aprendre l'idioma. Hi ha una actitud clarament diferent de voler entendre, quan un pacient anglès o alemany els hi costa o no saben expressar-se i veus l'esforç que fan per entendre'l. En canvi, en el cas dels pacients que parlen català funciona el raonament que si sap parlar espanyol que el parli, amb una actitud supremacista idiomàtica i de menyspreu a la llengua catalana.
És obligació dels responsables del servei públic, des de la Conselleria de Salut, els dirigents d'IBsalut, i els directius dels centres que validen la contractació de professionals, explicar que han de ser competents en català, per respectar els drets lingüístics dels pacients, i permetre que la comunicació sanitari-pacient es pugui exercir amb plena satisfacció. No només això, sinó que s'han de posar els recursos i incentivar als professionals per adquirir una competència lingüística imprescindible si l'objectiu és que hi hagi una bona relació malalt-personal sanitari. Els responsables del servei públic no poden deixar només a la bona voluntat de pacients i sanitaris la resolució d'aquest problema. No sembla que, ni avui en dia, ni en els diferents governs de les darreres dècades aquest problema hagi estat una prioritat.
El que realment està passant és que es permet deixar podrir el problema, amb l'objectiu de fer de la llengua catalana un idioma prescindible, no només en l'àmbit sanitari, i que la llengua pròpia de Mallorca s'acabi morint i essent substituïda per l'espanyol, un objectiu polític que ja ve de lluny, i quan han pogut no se n'han estat de reprimir i castigar amb mort, violència o presó als ciutadans que parlaven català. Només cal estar ben informat dels intents de recuperar la memòria històrica de la repressió franquista durant els decennis de la dictadura.
Ara la repressió és més subtil, i permetre la no competència lingüística del personal sanitari, és una eina fonamental dirigida a la minorització i mort de la llengua catalana, i fan servir aquests professionals per assolir uns objectius polítics de mort d'unallengua i cultura. És evident que molts professionals, ni se n'adonen ni els importa ser executors pràctics en el dia a dia d'aquesta política, diguem-ne de genocidi cultural. Qualsevol comparació amb la política de suport lingüístic als professionals sanitaris que van a treballar Suècia, hauria de fer caure la cara de vergonya als representants que votem, o no votem, en cada elecció, com les properes del 28 de maig.
Serveixi aquest escrit per posar el focus en el problema fonamental que tracten els escrits publicats en premsa, i no en anècdotes puntuals però repetides que són la manifestació diària d'un problema de fons.
