Ja sabeu que jo sé que no sé res. Això és saber molt. Ho sabeu vosaltres i ho sé jo. Aquest no saber em proporciona una gran pau interior. Una gran pau d’esperit. Saber no saber és el màxim confort i la calma suprema. La salut permanent. Sant Agustí ho va escriure fa molts segles. Ens ho recorda l’amic Miguel Catalán, ja en el primer volum de la seva monumental i excel·lent “Seudología”, ‘El prestigio de la lejanía’. Sant Agustí, a la vista de l’irreversible caiguda de Roma, insta els seus feligresos a deixar de tenir les seves esperances en la carn i a donar curs lliure a l’esperit. L’esperit, tantes vegades enaltit per Ramis Alonso en els seus escrits i comentaris filosòfics, és qui proporciona a la humanitat la salut permanent.

De la mateixa manera que sé que no sé res, també sé que no entenc res. Res. No em queda més remei que creure, que tenir fe. En el creure es troba la meva salut integral. En el fiar-me. En la confiança i en la fe. Dins mi no hi ha res més on aferrar-me. Tot rellisca. Tot patina. Em cal posar la meva persona, el meu ésser, en mans alienes i poderoses, perquè les meves estan foradades i vessen per tot arreu. Torno una vegada més a don Miquel Ramis Alonso, al seu somriure infantil, a la seva veu suau.

El pensament de Ramis Alonso, la seva amistat i la convivència que vaig compartir amb ell, em porten sovint a recuperar moltes paraules màgiques d’un llibre que crec haver esmentat ja alguna vegada: ‘El sant abandonament’, de Dom Vital Lehodey. Potser són aquestes paraules tan radicals, en el sentit de generós despreniment, les que proporcionen la salut permanent que tots, conscient o inconscientment, estem buscant. És obvi que parlem de salut espiritual, l’única que pot ser absoluta. L’única que pot ser permanent.

Vital Lehodey coneixia bé on es trobava la font d’aquesta salut. Com també ho sabia Miquel Ramis Alonso. Els seus escrits respectius ens indiquen de manera transparent on s’amaga aquest tresor. Justament els seus llibres són el millor mapa. Aquests autors, com tants altres, ens recorden en els seus escrits un llibre molt superior al seus, el Nou Testament, on se’ns comunica directament tot això de la salut espiritual permanent: el vent bufa a on vol, diu l’Evangeli, però no sabem d’on ve ni a on va. I afegeix, per reblar el clau: “Així és tot el que ha nascut de l’Esperit”. Per tot plegat, no puc dir res més del que he dit al principi d’aquest comentari. Que no sé res. I que, afortunadament, aquest no saber em proporciona una gran pau interior. Vet aquí el gran misteri de la vida, el seu sentit i la seva literatura. La seva profunda poesia.

Profunda poesia que ens consola de tanta perplexitat i tant estupor. Només la fe pot esvair la boira que ens envolta per tot arreu. Vital Lehodey devia ser un sant, i a Ramis Alonso poc li faltava per ser-ho. Ells practicaren, com Michel de Montaigne, el do d’explorar-se a si mateixos, i ho reflectiren en els seus pensaments i en la seva vida quotidiana. ‘El sant abandonament’ és un gegant de la literatura espiritual. L’obra completa de Ramis Alonso és la medicina natural que guareix les petites ferides del quefer diari. Ramis Alonso és el mestre del sentit comú, Lehodey és el practicant de l’espera silenciosa. No cal fer gaire soroll per obtenir el que ja és de la nostra propietat. Basta deixar que el vent bufi pel seu compte. Per molt que nosaltres l’ajudem a córrer, poc avançarem. L’únic que podem fer és deixar-nos acaronar per ell.

Ho he dit mil vegades: la literatura, si no m’ha salvat la vida, la m’ha canviat. De manera molt destacada la literatura psicològica, espiritual, filosòfica. Honor he de fer, un cop més, a don Miquel Ramis Alonso que és qui sense adonar-se’n ni adonar-me’n em va ensenyar a pensar.

Però ara mateix tinc el llibre de Dom Vital Lehodey al meu costat, i és a aquest llibre que acabaré fent-li tots els honors. Només començar a llegir el llibre, l’autor ja fa la seva personal declaració d’intencions. Dedicat aquest article meu, com faig des d’un inici espontani, a la no-saviesa natural de la condició humana, Lehodey ens anuncia que la voluntat de Déu és la regla suprema. Diu que l’home cerca la perfecció de la vida espiritual, la qual cosa significa purificar-nos de bon de veres, progressar en totes les virtuts, arribar a la unió amb Déu i transformar-nos cada vegada més en ell. Penso en Franz Kafka i la metamorfosi de Gregor Samsa, el seu personatge més emblemàtic. Salvant totes les distàncies, d’això es tracta, d’una profunda transformació. Naturalment que tots dos autors, Lehodey i Kafka, parteixen de molt distintes situacions físiques i espirituals. Kafka, sense disposar de cap aferratall sòlid, pretén alliberar-se de la seva vida material i assolir la llibertat que tots anhelem. En canvi, Lehodey, sí que sap, o almenys així ens ho comunica, cap a on dirigir la seva lluita: la unió divina que acabem d’esmentar. Aquesta unió amb Déu, aquesta transformació espiritual, ens proporciona la veritable llibertat, la pau, el goig i la unció de l’esperit: de l’Esperit Sant. És a dir, l’alegria absoluta, la felicitat suprema i la salut permanent.

Per obtenir aquests elevats beneficis cal lluitar de valent, però no basten les nostres migrades forces humanes, sinó que cal comptar amb una voluntat superior que hem d’obeir. Tot això és molt comprensible per mi perquè tots, d’alguna manera, ho hem experimentat constantment al llarg de les nostres vides. Cal abandonar-nos a la voluntat de Déu. Sense Déu, ens adverteix, restem sols i en la més absoluta impotència. Per tal de no desanimar el lector, Lehodey ens renta una mica la cara dient-nos que l’home és un organisme meravellós, ja que està capacitat, amb l’ajuda de Déu, de fer les obres més santes. Però a la vegada, sempre hi ha aquesta proposició adversativa, l’home és la criatura més pobre i necessitada que existeix, ja que sense l’auxili diví no pot concebre, diu, ni tan sols el pensament de la bondat.

Sembla que estigui tot dit i no calgui dir res més. Però, aquest principi, l’autor el desenvolupa en unes sis-centes pàgines més. No faré cap més espoiler per avui, perquè dedicar el nostre temps a la lectura d’aquest llibre és tota una experiència de gran benestar personal i de gaudi literari que ningú s’hauria de deixar perdre. No dedicar-hi l’atenció que requereix és fer voltes al mateix redol i fatigar-se en una estèril agitació. Jo penso que la voluntat divina també consisteix en llegir el que la vida ens ofereix generosament. Justament Vital Lehodey ens convida a consultar els llibres sants, a fer-li tota mena de preguntes a l’existència i a la de nostre Senyor. Només així arribarem a assolir aquesta salut permanent i la llibertat personal que tant ansiem.

També he trobat, en la literatura no exclusivament espiritual, totes aquestes belles consideracions encaminades a fruir del benestar integral de la meva humanitat i de la meva persona com a lector.