Barcelona, febrer del 1919. Comença la vaga de 'la Canadenca', una vaga que marcaria per sempre la història del moviment obrer a Espanya. Després de 44 dies de vaga i una forta repressió per part del Govern d’Espanya el mes d’abril s’estableix la jornada màxima de 8 hores diàries i 48 setmanals. Espanya fou el primer país d’Europa Occidental en establir aquest límit, ja que els primers foren els bolxevics poques setmanes després del triomf de la Revolució d’Octubre del 1917. Ara, el 2023, algunes forces polítiques alineades en la socialdemocràcia, posen en marxa plans per a reduir les jornades laborals sense reducció de salari mitjançant ajudes i compensacions directes per a les empreses.

De quina manera s’aconseguiren fa més de 100 anys les 8 hores diàries de treball? Com es pretén aconseguir ara en ple 2023 una reducció de les jornades? Si el 1919 era possible treballar 8 hores diàries, com és possible que el 2023 encara estem plantejant-nos si podríem abaixar el límit? Què ha passat durant aquests 100 anys?

En aquests 100 anys hi ha hagut un gran desenvolupament de tots els sectors productius, grans avenços cientificotècnics que no s’han traduït en una reducció del temps que dediquem al treball. El 1930, l’economista Keynes, gens sospitós de ser comunista, va preveure que per al 2030 la societat es podria permetre jornades de 15 hores setmanals. Però Keynes no comptava que el capitalisme seguiria la seva pròpia lògica.

El treball és un element central en les nostres vides, i el nombre d’hores que ens ocupa determina en bona part la vida que podem desenvolupar, de quin temps lliure disposem per dedicar-lo a les nostres relacions sentimentals, d’amistat o familiars. De quin temps de lleure disposam per dedicar a les nostres inquietuds, a l’exercici físic, a la nostra formació intel·lectual i cultural.

Fes-te les següents preguntes:

Quan va ser la darrera vegada que quedares amb un amic o familiar un dimecres qualsevol?

Et basten els caps de setmana per complir amb les tasques domèstiques i amb el lleure i descans?

Quants de dilluns fa que sents que et trobes dins una roda que gira en bucle?

Quantes lectures pendents tens?

Segurament hauràs llegit en algun mitjà de comunicació alguna notícia dels projectes pilot de reducció de jornades i de la intenció del Pacte d’implementar una prova pilot a Balears. Amb aquestes proves es demana a les empreses que mantinguin el total d’empleats i no redueixin salaris. A canvi seran beneficiaris d’ajudes directes, és a dir, que s’injectaran fons públics a empreses privades. També cal mencionar que un dels punts clau és que les empreses han exigit que la productivitat dels treballadors es mantingui, o bé, augmenti. És a dir, es pretén assegurar una major competitivitat de les empreses, la qual cosa es tradueix en majors beneficis per les mans privades. Per tant, es pretén fer política per als empresaris i als treballadors al mateix temps, però veiem que com sempre la socialdemocràcia juga un paper fonamental per als capitalistes. Si s’injecta capital públic a empreses privades i aquestes generen majors beneficis, a qui beneficia aquesta política? Començarà a participar dels beneficis la classe obrera?

En els darrers anys, sobretot a partir de la pandèmia de la Covid-19, ens resulten més familiars els temes com l’ERTE, la flexibilitat en el lloc de treball, o pitjor, la 'flexiseguretat'. Si utilitzam un poc la raó, ben aviat veurem que reduir la jornada laboral hauria de venir acompanyat de la creació de llocs de treball, però enlloc d’aquestes proves pilot està reflectit. I si amb una menor quantitat d’hores s’exigeix la mateixa o major productivitat es tradueix en una major càrrega de treball? D’aquí la importància del punt que els treballadors mantinguin o augmentin la seva productivitat. I és que aquesta és la principal preocupació de les empreses, que tot continuï essent rendible. Així hem vist propostes amb trampa com la de Telefònica que oferí als seus treballadors la reducció de jornada a canvi d’un 16% del salari, o a Bèlgica que l’oferiment era una jornada de quatre dies però de deu hores per jornada. Sense cap mena de reducció. I no seria possible treballar quatre dies i també menys hores cada dia? És a dir, una reducció total d’hores més ambiciosa i pensada fora dels marges del capital.

A Espanya, la jornada mitjana d’un treballador a temps complet és de 34 hores setmanals. Actualment, comptam amb més de tres milions de persones en atur, i el 2022 les hores extres es comptabilitzaren en 6.783.900, de les quals un 42,7% no es pagaren, uns 2,89 milions d’hores. Per tant, veiem que hi ha treballadors que excedeixen les seves jornades treballant hores i hores en dies extenuants mentre altres treballadors, i sobretot treballadores, sofreixen jornades parcials o atur. I també veiem en la joventut que sofreix de taxes d’atur altíssimes mentre molts treballadors, cansats, desitgen jubilar-se. I clar, ara a un mes de les eleccions vindrà la cançoneta més que coneguda dels partits socialdemòcrates de “com arribi la dreta…”.

Falta per afegir dins aquesta caldereta que és la jornada laboral una qüestió indispensable que conforma la nostra realitat material i és, a quina part del món vivim? Podem dir que vivim dins el primer món, un món a les ordres dels Estats Units, i en termes més locals, de la Unió Europea. A l’Europa Central, més industrialitzada, es poden permetre certs ajustaments en les condicions laborals dels treballadors, ja sigui perquè les feines són de 'major qualitat' o bé perquè la producció té un horari establert. En canvi, a l’Europa del Mediterrani, la nostra economia, basada en el turisme, no té horari de tancament. No tenim horari d’inici i final de les jornades. Els hotels i establiments d’oci cobreixen pràcticament la totalitat de les 24 hores del dia, així com ho podem veure ben clar en l’aeroport de Son Santjoan. Quan en la regió anteriorment mencionada els aeroports tenen un horari de tancament, aquí no, sempre oberts perquè la maquinària no s’aturi. Les Balears som de cada vegada més una versió estantissa de Las Vegas.

Tots els debats plantejats en aquest article en són presents en el germen de la societat socialista-comunista. La solució per a resoldre l’equació és senzilla, eliminar la incògnita del benefici capitalista. Actualment, en l’àmbit global hi ha una pèrdua de la taxa de guany que és en gros el motiu pel qual l’explotació laboral augmenta i s’incrementen els preus de consum. Tot per arribar a una rendibilitat sempre a costa de l’antagonista de la classe capitalista: la classe obrera, la nostra classe. Marx ens va ensenyar que la força de treball que tenim tu, jo, el teu pare, la teva mare, els veïnats i veïnades del teu poble o barri és, dins el capitalisme, una mercaderia més. I fins que no acabem amb el sistema això no deixarà mai de ser així per molta purpurina que li vulgui posar Podemos, el PSIB o MÉS.

Rompem amb els falsos dilemes, hem d’exigir treballar molt menys per poder viure molt més, hem de començar a organitzar l’alternativa que sigui capaç de poder-nos dur a viure una vida molt millor. Una vida amb un habitatge digne per a tothom, on puguem treballar no per sobreviure sinó per poder dur una vida plena, on ens puguem desenvolupar com a persones. Per això ens hem d’organitzar i lluitar colze a colze i classe contra classe, tenir ben clar quin és el nostre enemic i amb qui hem de lluitar. Finalment, et faig una convidada a dilluns que ve, primer de maig i dia de la classe obrera, a acudir a les manifestacions, a sortir al carrer, a cercar els blocs comunistes i a organitzar l’alternativa a aquesta vida que ens volen condemnar.