Ho he defensat altres vegades en aquesta mateixa columna: Sant Jordi és la nostra festa nacional. Oficialment, els ciutadans del conjunt de la Catalanofonia no en tenim, de festa nacional. Al Principat de Catalunya, la celebren l'11 de setembre (en què, per cert, es commemora una derrota: la caiguda de la ciutat de Barcelona, l'any 1714, a mans de les tropes estrangeres de Felip V). Al País Valencià i a les Illes Balears, tiram de dies fundacionals. Al País Valencià, el 9 d'octubre (dia en què la ciutat de València va ser conquerida pel rei Jaume I). A Mallorca, el 31 de desembre (ídem). I a les Illes Pitiüses entre el 5 i el 8 d'agost, Festes de la Terra (tornem-hi!). Cap d'aquestes celebracions, emperò, no abasta el territori que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer. Cadascuna té un àmbit estrictament “regional” i no incideix en la nació sencera.

Sant Jordi és una altra cosa. Com a membre del santoral, Sant Jordi no ens pertany en exclusiva, ni prop fer-hi. També és el patró de països tan diferents com Anglaterra o Lituània. Té gran rellevància a Rússia, i, encara, a molts d'altres llocs, de qualsevol de les branques del cristianisme: des de l'anglicana fins a les diferents ortodòxies, passant pel catolicisme. Però, Sant Jordi, entre nosaltres, ha convergit en la suma de confluències que li donen aquest caràcter extraordinari.

Per començar, als territoris de la Catalanofonia, Sant Jordi és el Dia dels Enamorats. També hi hem afegit Sant Valentí, per unir-nos a l'onada globalitzadora, i que no sigui dit. No està malament celebrar l'enamorament un parell de vegades a l'any, i al de sempre -el nostre- s'hi ha afegit l'irlandès. Cap problema. No som excloents, nosaltres. Ara bé, Sant Jordi és l'autèntic, a casa. Per això és el dia que ens dedicam a regalar-nos roses. Les parades de roses marquen, d'alguna manera, aquesta fita primaveral. L'enamorament i la primavera casen la mar de bé, no fa falta ser Vivaldi per saber-ho.

A més de ser el Dia dels Enamorats, Sant Jordi és el Dia del Llibre. Llibre i amor també casen de primera. Celebrar el coneixement i celebrar la passió al mateix temps constitueix una unió magnífica, de fet esdevé el motor de totes les grans transformacions, de tots els grans canvis que ha experimentat la Humanitat. Parades de llibres i de roses marquen el caràcter d'una celebració tan extraordinària, una celebració cívica, en què no commemoram cap conquesta ni cap derrota, cap fet bèl·lic, cap assoliment marcat per aristòcrates o per guerrers. La nostra festivitat nacional és cívica i pacífica, plena de coneixement i d'amor, de llibres i de roses.

I, digueu-me sentimental, antic, arnat, naftalinós, búmer o el que més us vengui de gust, som dels que pensen que hem de continuar treballant perquè ens autorreconeguem dins la Catalanofonia a través de l'establiment d'una Festa Nacional que encara no tenim. I quina hauria de ser, acceptada de dalt a baix i de dreta a esquerra, la celebració nacional que uniria tots els Països Catalans? Des del meu punt de vista, no hi ha lloc a dubte. La Festa Nacional dels Països Catalans hauria de ser Sant Jordi. De fet, ja ho és, com la independència, però encara no ha estat certificada (o reconeguda). No pretenc, amb això, fer entrar en conflicte Sant Jordi amb l'Alt Rei En Jaume. Ben al contrari: les festivitats que guarden relació amb la conquesta catalana són dates fundacionals. Tenen a veure amb allò que som avui, col·lectivament, i en marquen el moment en què comença. L'any 1235 Eivissa i Formentera deixen de ser part de la taifa de Dénia, del món musulmà, del sud, i passen a formar part de la Corona d'Aragó, de la Catalanitat, d'Europa, del nord. No s'hi produeix només un canvi de llengua, sinó un canvi religiós, cultural, de civilització, històric en el sentit més ampli de la paraula.

Però una festa nacional no pot ser, exclusivament, una festa fundacional. Ni potser primordialment. Una festa nacional engloba el sentiment de pertinença de tots els membres de la Nació, de tota la gent que en forma part (o que aspira a formar-ne). Per això, Sant Jordi no mira cap al passat, sinó cap al futur. No és que reivindiqui Sant Jordi com a Festa Nacional dels Països Catalans perquè històricament ho hagi estat, sinó perquè ho ha de ser en el futur.

Com que Sant Jordi també és la Diada Nacional de la Llengua Catalana, permeteu-me dir-ho en termes del nostre compatriota Nicolas Garcia, batle de la noble vila d'Elna, a tocar de Perpinyà, a la Catalunya del Nord, antic Regne de Mallorca: no reivindicam la llengua dels avis, va dir referint-se al català, sinó la dels nostres néts. Amb Sant Jordi, amb el català, no reivindicam el passat, sinó el futur.